Si no vols dir-m'ho, no m'ho digues, però almenys podries donar-me
un poquet de pastís de xocolata, no oblides que tinc un anell de
color argent.
Amb aquesta frase genial podria començar l'últim llibre de
Simón Poveda, però òbviament no deixa de tindre poca
gràcia. Per això, quan Pau Serna em designa per escriure
un petit pròleg a la seua darrera obra jo no vaig estar del tot
sorprès. Ja sabia que els últims moviments artístics
rondaven llavors el carrer del cel, i que potser no em costaria res assolir
un estatus privilegiat dins del concepte ambiental de la zona.
Era per la vesprada, jo estava tranquil·lament assegut a l'armari,
quan de sobte algú tocà un colp al vidre de la finestra.
Vaig pensar que seria un amic, o potser un inspector d'hisenda. Ràpidament
vaig adonar-me que no podia ser un inspector d'hisenda, perquè jo
encara no pague impostos. Aleshores deuria ser un amic, però clar,
caldria ser un amic prou alt, perquè estava tocant a la finestra
del meu sisé pis.
En baixar de l'armari notí el contacte dels meus peus nus amb el
sucre vessat a terra pel matí, després d'una àrdua
lluita amb el despertador. Apleguí a la finestra, i no hi havia
ningú. Més aviat hi havia un forat a la finestra. No era
molt gran, no molt més gran que una goma d’esborrar o un paraigües
a ratlles blanques i negres. Algú havia trencat el vidre de la meua
finestra, i encara no eren ni les set del vespre. Immediatament vaig adonar-me
que la meua vida estava en perill, i que hauria de eixir de la ciutat abans
que caigués la nit. Calia donar-se presa, però també
menjar-se un gelat de nata i maduixa dels grans, dels que no semblen acabar
mai i després et quedes en fam. Per això em vaig donar un
bany d'aigua calenta. Amb el meu quadernet negre a les mans i un plastidecor
vell vaig dissenyar tot el pla per tal de fugir quan més aviat possible
d'aquell pou sense eixida. Clar, de seguida pensí en una escala,
però qui pot trobar una escala dins d'un pou sense eixida?? A més,
com hi pot haver un pou sense eixida??
Aquestes i altres preguntes em rondaven pel cap en el mateix moment en
que tocaven a la porta. Ja!. Havien caigut en la trampa, no havien pensat
que el soroll del timbre em posaria alerta! El primer que vaig fer quan
comprí la casa fou posar el timbre, sabia que tots caurien i el
farien servir, descobrint les seues intencions. Vaig ser molt ràpid,
busquí dins de l’armariet la tovallola blava que em regalà
la tieta maria el dia de sant jaume i me la posí al voltant de les
caderes. Em vaig pentinar amb ratlla (però en comptes de a la dreta,
com sempre, a l’esquerra, per això em costà una mica més),
i em rentí les dents. Vaig eixir del quart de bany, i vaig enfilar
la porta d’entrada. Estava negra i sudorosa, com un cotxe greixut i tremolós
abans de passar l’itv. Doní uns quants passos apropant-me a la porta,
ja podia sentir el respirar de la persona que hi havia a l’altre costat
de la porta, les gotes de suor em queien pel front, i en eixe precís
instant succeïren dues coses alhora. Per una banda m’adoní
que no m’havia posat colònia, i damunt, el timbre sonà per
segon cop. Estava indecís al mig del passadís, sense saber
si tornar a per colònia o ficar un got de llet dins del microones.
Em vaig decidir i aní a posar un got de llet al microones, però
no hi havia llet. Això era insòlit i m’indignà. Torní
al passadís enfilí la porta de nou, i amb una decisió
decidida i decisòria obrí la porta.
Allà estava Pau Serna, amb el seu bigoti blanc, les celles gruixudes,
espesses, i d’un color groc intens. El seu cap era rodó però
lluminós, donada la seua condició d’alopècic frustrat,
i semblava que no calia fer-li cap resposta, donat que no havia preguntat
res. En tot cas, ell entrà i xarrarem tranquil·lament asseguts
a l’armari. Em contà que havia tocat a la porta des de baix, i que
no responia, que deuria estar trencat el intercomunicador. Havia estat
cridant per la finestra, i finalment pensà en tirar una pedreta
a la finestra per avisar-me. No trobava pedretes, i estava totalment obnubilat
per un conjunt de condicionants externs que li semblaven prou definidors.
Total, que tragué la pistola i disparà a un nen que passava,
li furtà el yo-yo i el llançà contra la meua finestra.
La resta de la història ja la podeu endevinar.
Ell havia vingut per demanar-me un poquet de sal, perquè a sa casa
s’havia quedat sense. Això fou el dia anterior, però argumentà
que de camí a casa (uns 10 km) li havia anat caiguent poquet a poquet,
i en aplegar a casa s’adonà que no li quedava. Avui havia passat
a presentar una denúncia contra l’empresa metropolitana de transports
de la seua ciutat natal, i de pas, havia vingut a per més sal. Clar,
amb tot aquest embolic estigueren comentant l’obra de Simón Poveda
i ens férem amics. Ell em demanà que li fes el pròleg
a la seua darrera obra, i jo li vaig demanar un poquet més de consideració
cap al gremi de acomodadors de cinema. Em deixà el seu llibre i
jo me’l vaig llegir en només tres dies, si bé és veritat
que pintar el gat i descobrir el dibuix que s’amagava darrere aquella barreja
de números em costà una mica més (concretament quatre
setmanes més). Ara bé, no puc recordar bé com era
el final, i vaig haver de recórrer al tot poderós Juan Alberto
Gil per tal d’eixir debades sense cap indici de cordialitat. Juan Alberto
Gil parlava d’un llibre de Pere Portella dedicat a les taques de xocolata
que hi ha les parets properes a un armari de roba. La seua oda a la salsa
rosa va ser coneguda i distribuïda des de la terra del foc cap al
sud, va ser tot un èxit. Aleshores, pensant en aquesta metàfora
i associant-la amb el curiós estímul intern de Manel Civera
a “La veritat amarga”, quan diu que l’home és com un verinós
suc de poma per una mosca sense consciència de grup ni de societat,
arribí a recordar quan m’havia acabat la llet. I encara em vaig
indignar més. No hi havia cap raó lògica per no haver
baixat a comprar més, i ni tan sols ho havia escrit en la fulla
de l’armari d’utensilis de jardí.
Bé, i tot això és lo que m’impulsa a escriure aquest
pròleg.
Francesc Vergara.
PD: el llibre no està mal, però a mi no m’agrada
molt, potser al final no deuria de morir la nena quan a sa mare, que estava
borratxa, li dona per pujar dalt de l’edifici i posar-se a cantar una cançó
en grec antic denunciant les carències intel·lectuals del
seu amant secret, que resulta ser el fill del veí de dalt, el advocat.
Ara bé, com a crítica política té molta força.
Última Actualització 11 de Maig de 2000.
Per contactar amb mi, adreça't a: