• Jaciment Cova del Bolomor. Està situat en l'extremitat septentrional del massís del Mondúver, en la Valldigna, a dos quilòmetres de la població de Tavernes. Ocupa una cavitat d'uns cinc-cents metres quadrats en una altura de cent metres sobre el nivell de la vall. El jaciment es va donar a conéixer per Joan Vilanova i Piera, l'any 1868. Els nivells arqueològics de Bolomor, amb una gran potència estratigràfica de més de 10 metres, formen la més antiga seqüència sedimentària de restes faunístiques i industrials i per a l'establiment d'una periodicitat paleoclimática que explica els canvis ambientals de bona part del Quaternari. Bolomor prova com eren les primitives comunitats de pobladors que van desenvolupar les seues activitats econòmiques i formes de vida en les planes litorals valencianes. Elements importants del jaciment de Bolomor són la troballa de restes humanes, un molar de 130.000 anys d'antiguitat i la presència de fogueres, les quals constituïxen les primeres activitats de domesticació del foc conegudes a Espanya.

• Castell de la Reina Mora. Situat en un escarpat cingle, es troben les ruïnes del castell que va donar nom a la vall durant el període de domini àrab, servint més tard de refugi als monjos cistercencs en les revoltes dels moriscos i va ser també presó en algunes ocasions.

• La Xara. Mesquita àrab del segle XIV, situada a 400 metres del monestir, és un edifici de planta rectangular en què es poden observar elements de la construcció original com l'escala de caragol que conduïa al minaret, la quibla i el mihrab.

• Torre de Guaita. Torre sentinella testimoni del passat, està enclavada entre tarongers a l'entrada de la Platja de Tavernes. Té planta circular de 6 metres de diàmetre i està construïda en pedra de carreu i morter. En la segona planta podem observar una ximenera i uns quants rebostos. En l'última planta, i coincidint amb la porta d'entrada, sobreïx del mur el dic, element defensiu molt utilitzat per a castells i fortaleses.

• Església Parroquial. Temple dedicat a Sant Pere, que va ser sufrágeno de la parròquia de Ràfol d'Alfàndec fins a 1535 que va ser declarat independent. La seua fatxada ha sigut recentment restaurada i en ella destaca el seu rellotge de sol i la porta lateral orientada cap al Monestir de la Valldigna

•  El Monestir de Santa Maria de la Valldigna es troba en la localitat  valenciana de  Simat de Valldigna, en la subcomarca de la Valldigna la capital de la qual és  Tavernes de la Valldigna (Espanya).

   Va ser fundat per Jaume II d'Aragó el 15 de març de 1298. Segons la tradició, el rei, després de fer la guerra contra els musulmans per terres d'Alacant i Múrcia, al passar per la vall, llavors cridat Alfandech, i impressionat per la fertilitat i bellesa, va dir, dirigint-se al seu capellà el frare Bononat de vilaseca, i abat del monestir cistercense de Santes Creus : "Vall digna per a un monestir de la vostra religió". I l'abat va contestar: "Vall digna!". El rei va concedir les terres a l'abat de Santes Creus per a una nova fundació cistercense en el vall que prendria el nom de Valldigna.

   Va tindre tres etapes constructives, una primera implantació gòtica del segle XIV que forma l'estructura completa del conjunt entorn del claustre, seguint el cànon del Cister; la important renovació produïda arran de les greus destruccions del terratrémol de 1396; i la segona renovació i enriquiment definitius després del nou terratrémol de 1644, amb substitucions completes i noves dependències, ja d'etapa barroca en els segles XVII i XVIII, a la qual, per exemple, pertanyen el temple actual i la capella de la Mare de Déu de Gràcia. Les seues dependències s'adeqüen al model tipus del Cister, amb dos punts neuràlgics: l'església i el claustre, al voltant dels quals girava tota la vida del monestir. El Claustre és l'element central: comunica les diferents dependències del monestir (el refectori, la cuina, la sala capitular, l'església, el dormitori i l'escriptori). Fora d'este conjunt monumental està el palau de l'abat, (construït a iniciativa de l'abat Arnau de Saranyó, entre els segles XIV i XVI), l'hostatgeria, el celler, el magatzem i la resta de les dependències agrícoles.

   L'any 1835, amb la desamortització de Mendizábal, té lloc l'exclaustració i el monestir és abandonat pels monjos i venut a particulars. El cenobi es va convertir en una explotació agropecuària particular i va començar l'espoli i la destrucció patrimonial, amb el derrocament de la majoria de les edificacions. Els carreus dels arcs i les lloses del paviment són venuts com a material de construcció, mentres que, entre 1920 i 1926, els arcs gòtics del claustre alt del palau de l'abat s'incorporen a l'estructura de la mansió d'El Cante del Pic, la residència que va construir José María del Palau i Abárzuza, comte dels Merlets en Torrelodones (Madrid). En 2003 la Generalitat Valenciana ho va comprar als actuals propietaris del palau i en 2006 ha sigut tornat al seu lloc original. Altres peces passen a les parròquies de la comarca i els fons documentals es dispersen seguint els passos dels monjos exclaustrats.

   Hui en dia l'església, el "Portal Nou", entrada al recinte monacal - que sobre la seua ogiva té esculpits els escuts de la Corona d'Aragó i de l'Abad- i l'antiga almàssera -recentment restaurada- es troben en perfecte estat de conservació i estan realitzant-se treballs amb la resta de les dependències. L'església es caracteritza per les seues elevades voltes amb rica ornamentació pictòrica i posseir un sostre policromat amb decoració floral i àngels. Actualment el monestir es troba en procés de restauració, sent esta gestionada per la Fundació Jaume II el Just.