Predica la dita popular que “el saber no ocupa quasi lloc”. Doncs si aquest saber es concentra en allò “que està de moda”, millor que millor. En la societat en la qual ens trobem mai estarà de més conèixer alguna cosa sobre les noves tecnologies i les possibilitats que aquestes ofereixen. És en aquest àmbit en el que crec que s’ha d’emmarcar l’assignatura de Teoria i Pràctica de l’Hipertext que hem cursat i experimentat durant els darrers quatre mesos.

Com ocorre amb tot allò que nou i desconegut, al principi, tot sembla un caos. Cal recordar l’esquizofrènia que sofríem alguns per allà pel més d’octubre. Però està clar que amb la pràctica i els quefers diaris totes aquestes paranoies semblen  reconvertir-se en majors satisfaccions i tendeixen a remetre. Diuen que el temps canvia la perspectiva de veure i afrontar les coses. En aquest sentit, quatre mesos han servit per a tenir una consideració ben diferent: el llenguatge HTML i tot el relatiu al llibre digital, les possibilitats de l’hipertext, la web 2.0., la possibilitat de disposar d’una web semàntica... són aspectes que continuen tornant-nos bojos, però almenys, ara sabem on acudir per salvar aquestes dificultats, sabem del que s’està parlant quan es fa referència a aquests temes i conceptes i podem ser capaços de desenvolupar-nos per trobar una alternativa possible al seu tractament.

Al llarg del present quadrimestre s’ha parlat molt al blog i al foro del curs sobre la utilitat d’aquests estris en un futur professional. Certament, no podem assegurar que ens seran de profit, tot i que si analitzem les exigències de la present societat sembla que, encara que no exercim com a periodistes, un coneixement mínim (pot ser siga màxim) caldrà tenir. Per això, aprendre sobre les noves tecnologies mai no està de sobra. A més, confie profundament en la reflexió que classe darrera classe ens ha vingut fent el professor de l’assignatura, José Saiz. Ell ens ha insistit en què “sabent el que sabeu -tenim una mínima base del paradigma que suposa l’hipertext- ja teniu molt més avançat que la resta dels membres de la comunitat universitària”. Amb la qual cosa, es suposa que som avantatjosos en aquest aspecte. Hem sigut reconeguts per l’ús que hem proporcionat a les noves tecnologies per part del Servei d’Informàtica de la Universitat, fet que m’ajuda a confiar en la reflexió plantejada per Saiz.

Com sempre, una vegada acabada l’assignatura queda la sensació que a partir d’aquest moment, quan ja no tenim l’obligació d’aplicar-nos, presentar projectes, ni realitzar pràctiques per obtenir una nota, la posada en pràctica d’aquests procediments caurà en desús i se’ns oblidarà. És cert que disposem d’una plataforma per a seguir experimentant pel nostre compte, i que per al segon quadrimestre tenim dues assignatures (Internet per a comunicadors i Introducció al multimèdia) que, suposadament, ens permetrà, de forma obligada, continuar estant en contacte en aquestes coses i desenvolupant els coneixements, però és evident que ja no serà igual. Al no tenir una obligació present caldrà tenir molta força de voluntat i estar molt interessat per desenvolupar de forma “altruista” i autodidacta l’adquirit en aquesta assignatura.

Per altra banda, durant el transcurs del curs s’han afrontat diferents debats a través de les plataformes i les eines posades a la nostra disposició per part de la Universitat: l’aprofitament de les TIC, la seua instauració en la societat actual, a l’àmbit professional, als plans d’estudis, les noves possibilitats de participació que permet la web 2.0...

Però sense cap dubte, el que ha quedat en evidència han estat les dificultats per a articular un treball en equip. Doncs aquest ha resultat bastant complicat i conflictiu, aplegant a extrems que s’han tret de context. Però tal vegada, aquesta forma d’actuar, mirant per l’egoisme personal i individualista es trobe també palés en la carrera que hem escollit, que després es traslladarà a una dimensió professional. Doncs per exemple, en la confecció d’un diari o l’emissió d’un programa radiofònic o televisiu, el resultat és conseqüència d’un treball en equip, però dintre d’aquest impera l’individualisme, el “divisme” i el virtuosisme. M’explique. Per exemple, als periòdics, cadascun dels periodistes s’ocupa d’elaborar una notícia, una secció concreta, la qual intenta personalitzar, estableix una signatura que la identifica (per a saber qui ha realitzat la notícia), però en certa manera, també per a posar el segell personal, per mostrar el que és capaç de fer i per identificar-se amb un estil individual i intransferible. El mateix ocorre amb els programes radiofònics o televisius, on el presentador o el conductor de l’espai intenta exprimir al màxim el seu estil, els trets que l’identifiquen i el diferencien de la resta professionalment Per tant, considere que el periodisme és una professió individualista i egocèntrica, tot i que els resultats solen obtenir-se gràcies al treball global. Aquest aspecte ha quedat palès en aquesta assignatura.

Tot i això considere que l’assignatura ha estat profitosa, en el sentit que he expressat anteriorment. A més, com he escrit al blog del curs i en algun altre lloc, a l’actualitat les implantacions de les TIC a la docència universitària continua sent a càrrec de professors entusiastes, amb la qual cosa, cobra major importància si cap l’haver tingut l’oportunitat d’experimentar amb aquestes noves tecnologies. Doncs en definitiva, siguen quines siguen les nostres inquietuds, ens hauríem de considerar uns privilegiats al respecte.