Opinión

por Sonia Cardete Asensi

El dissabte vaig anar a una boda. Roba per a l’ocasió, pentinat i maquillatge adequat i butxaca ressentida amb tants preparatius. La gent va ser puntual i a les 8h esperava l’arribada de la nòvia, sobretot l’esperava el futur marit mentre s’ocupava de somriure i saludar als que li queien bé i als qui no també. Ella es va portar bé i no va arribar massa tard, em pregunte que sentiria al ser el centre de tantes mirades. Supose que va sentir emoció perquè li queien llàgrimes, que malvada seria dir que plorava perquè estava fent-se arrere! Em va comentar un dia abans que el vestit reflectia el seu estil quan jo ja sabia que no teníem el mateix perquè havia vist que havia pintat una paret del menjador de color negre. No em va sorprendre que fora de coll alt i portara pedreria, em va estranyar un pentinat molt clàssic en una persona tan moderna, un recollit massa senzill per a haver-lo preparat un mestre de perruqueria. Tots de festa i l’alcaldessa a treballar, possiblement per això va escollir un vestuari que alguns trobaren massa simple. Al jutjat ens moríem de calor i no era per la passió de la cerimònia, es que si col•loques tanta gent en tant poc espai és útil instal•lar un aparell d’aire condicionat. Per sort, el casament va ser breu, ja se sap, a vegades el que és bo, si breu, dues vegades bo. La sala del convit, que no tinc intenció d’anomenar, buscava mostrar l’espirit d’una parella jove i moderna amb el seu estil futurista. En seure a la taula, vaig descobrir el pitjor detall que tenia, allò que recorde com la falta greu i que els convidats ja havíem patit al jutjat: tots apegadets com les sardines en la llauna (afortunadament la temperatura ara ens perdonava la vida). Al menjar vaig estranyar les sempre benvingudes gambes, segur que la resta també pensava que la boda era un poc més trista sense els animalets bigotuts i tractava de pal•liar-ho cantant una cancó d’aquestes que reuneix els millors ingredients per a triomfar: lletra absurda i pegadíssa, i ball fàcil i còmic. El moment del pastís sempre és especial, és com un ritual (s’apaguen les llums, sona una música de contingut emotiu...). I veig una tonteria explicar més coses que ja se saben molt bé, com la típica escena de pel•lícula de “happy end” en la qual el príncep després de matar el drac agafa al braç la seua princeseta. El millor del conte de les bodes és que el drac moltes vegades és de xocolate i això motiva als presents a col•laborar en la seua desaparició. El regalet és allò que apareix a la taula de ta casa quan despertes a l’endemà encara no curat de la resaca. Em regalaren bombons i és el millor regal que m’han fet mai en una boda. Per a què vull un mocador d’un color estrany que no em convina amb res? Per a què vull un moneder si la boda m’ha arruïnat? El xocolate evita aquests problemes, te’n causaria d’altres si et regalaren una caixa amb trenta porcions i les liquidares enseguida sense companyia, però 6 bombonets que comparteixes amb la teua parella, sa mare i la teua, sols són una forma dolça d’acabar amb l’últim comestible del casament.