Si estàs molt interessat en fer el teu film, és ara el moment de la història on l'accés als sistemes de captació de imatge d'alta definició és més assequible. Càmeres com les Red One, que respecten els estàndards de distribució del cinema comercial,tenen un cost entre 8 i 10 vegades inferior a la resta de càmeres digitals professionals. Però a més, altres càmeres encara més econòmiques permeten la gravació i posterior adequació mitjançant software per ser reproduïdes en les noves sales de cinema digitals. Necessitaràs, com abans, un equip de rodatge i una bona història que contar, però cada dia que passa les teues possibilitats son majors.

 

 

El present reportatge tracta d'analitzar la situació actual de la implantació dels sistemes digitals d'exhibició i conèixer amés com altres canvis tecnològics en el passat van permetre noves maneres de fer cinema amb menys diners i un esperit més rebel, com ara la Nouvelle Vague a França, o el grup de joves a finals dels 60 que varen filmar Easy Rider als Estats Units.

En boca de molts està que el futur del cinema és incert. Aquesta sembla, de primeres,  una afirmació tant categòrica que caldria parlar-ne al voltant. D’una banda la distribució il·legal de les pel·lícules i d’altra banda el massiu i creixent intercanvi legal d’arxius multimèdia eren els dos motius utilitzats per part de la indústria del cinema per explicar els mals resultats de l'any 2008, amés de la crisi clar.

La introducció de la tecnologia digital per part dels exhibidors està demostrant que el sector pot experimentar una millora destacable a mesura que es vaja consolidant aquesta. Amés de projectar-se pel·lícules en format digital  2D(dues dimensions), els exhibidors a Espanya estan apostant per els continguts en 3D pel tiró Commercial que impliquen pel·lícules com Avatar o Up, que marquen una diferència substancial en la forma de vore el cine, i potser no tant en el contingut. Les bones xifres de l'any 2009 confirmen la necessitat d'optar per les noves possibilitats que ofereixen els sistemes digitals,com ara també la transmissió en directe de teatre, òpera, circ i fins i tot esports. No per això el cinema deixa de ser cinema, sols que les sales passen a ser multi usos i augmenten les possibilitats de negoci per fer viables les fortes inversions que es requereixen. Amés es permet portar a les zones més llunyanes de les ciutats una oferta cultural que fins l'aparició d'aquestes tecnologies obligava a un desplaçament moltes vegades difícil, i altres impossible.

Cal tenir en compte que és ara quan el sector dels exhibidors està començant a invertir en aquests sistemes, però ja fa anys que les tècniques de filmació digital s'han estat usant per realitzar pel·lícules de tot tipus, parlem de grans produccions de Hollywood i de xicotetes pel·lícules independents, la diferència és que amb els projectors digitals no ésnecessari passar a 35mm els films per fer-los arribar als espectadors. Tot i això, el nombre de pantalles digitals en Espanya encara és molt baix en comparació al nombre total de pantalles de cinema.

La qualitat de la imatge digital està a dia d'avui en uns paràmetres més que acceptables, amb les resolucions actuals de 4K queda garantida una definició suficient per satisfer tant als creadors, com als consumidors de cinema. Amés d’això es pot afirmar que en un futur molt pròxim aquesta definició de la imatge anirà sent millorada de forma progressiva.

Fer una pel·lícula continua sent molt complicat, això no ha canviat, però si tens una bona història, és d'ara en davant quan vas a tenir més opcions de poder fer-la.

 

Al llarg de la història del cinema els canvis tècnics sempre han tractat, d'una banda revitalitzar l'activitat econòmica, crítica en moltes ocasions, i d'altra banda oferir noves possibilitats als cineastes per contar les seues històries d'una manera diferent i més cridanera per als espectadors.

A finals dels anys cinquanta, un grup de joves a França es planten davant el sistema establert; tant a nivell polític com cinematogràfic. Autors com ara François Truffaut, Jean-Luc Godard, Jacques Rivette, Eric Rohmer o Claude Chabrol cerquen la llibertat d’expressió i l’autonomia tècnica per filmar-la.

La crítica els va anomenar la Nouvelle vague.  Creien en la necessitat de reflectir la realitat de la manera més versemblant possible mitjançant els ulls de l’autor del film.  André Bazin era la figura teòrica del moviment. Bande à part, de Jean-Luc Godard, és un dels millors exemples de com va canviar la forma de contar històries fent us dels canvis tècnics. L'enllaç següent a Youtube mostra un fragment del film.

 

 

Cal esmentar que la filmació d’escenes bèl·liques a la segona guerra mundial havia afavorit  la reducció de la grandària de les càmeres i l’evolució del format de 16mm. Amés d’això, als tombants dels cinquanta les emulsions de pel·lícula cinematogràfica tenien ja una sensibilitat important. Aquests factors possibiliten rodar amb llum natural, fora dels estudis i amb les càmeres al muscle. l’espontaneïtat, la improvisació, els baixos pressupostos, la fugida dels estudis; la naturalitat. La realitat ficcionada filmada amb tècniques de documental. Tota una revolució que acurtaria la durada dels rodatges i abaratiria els costos de producció.

 

 

A finals dels anys 60, en una situació de crisi generalitzada en els grans estudis de Hollywood, joves com Dennis Hopper, Peter Fonda i Jack Nicholson van decidir prescindir dels elements més costosos i rodar en 16mm mil·límetres Easy Rider, una pel·lícula que parlava d'un sistema d'idees, el nord-americà, en una gran crisi sociopolítica, amb un llenguatge cinematogràfic novador i dirigit sobretot als joves, açò també era novetat. L'èxit aconseguit els va permetre entrar en un sistema Commercial que més tard els va acabar ofegant, cinematogràficament parlant clar.

Els canvis tècnics quasi sempre han implicat la entrada de noves formes de vore la indústria, però no sempre ha passat això...

 

Tanmateix es pot afirmar que el cinema digital abaratirà i facilitarà les produccions, es pot afirmar també que augmentarà el nombre de produccions a mesura que el revelat de la pel·lícula, o l’inflat a 35mm, deixen de ser necessaris. La implantació dels sistemes de exhibició digital permetrà un accés més fàcil als productors independents en els circuits comercials de  cinema.

Però parlar dels canvis tecnològics no afectarà a les històries que arriben als espectadors com afirma el professor Vicente Sánchez Biosca: "Les històries no tenen relació amb els mecanismes tècnics que serveixen de base; el que passa és que el digital té un avantatge enorme i és el de no malgastar material de rodatge, en eixe sentit, les idees venen pràcticament igual, però no es desgasta el material d’arxiu".

A priori els principals perjudicats per la implantació dels projectors digitals a les sales de cinema seran les químiques, o empreses que es dediquen al revelat de la pel·lícula. Tot i això pareix que a dia d'avui, al menys en Espanya encara no es pot parlar d'un gran conflicte d'interessos, "D’una banda, la qualitat del material fotoquímic encara no ha estat superat per la tecnologia digital, i per un altra banda, és cert que la polèmica és una falsa polèmica perquè molt del material pot ser rodat en digital, en alta definició, però després pot haver un transfer en 35mm per a la distribució comercial en els cinemes; de manera que es pot interpretar també que en lloc d’un enfrontament hi ha una possible col·laboració entre els dos sistemes", segons el professor de Comunicació Audiovisual i del Máster de Continguts i Formats de la Universitat de València.

Davant de la problemàtica de combatre a un altíssim nombre de pel·lícules nord-americanes, Sánchez Biosca opina que "és molt difícil, perquè el proteccionisme en principi estava pensat per a una millor qualitat, i no és necessariament d’esta manera. Jo recorde el període fonamental per al cinema espanyol de recolzament de la producció basada en la qualitat literària, a la primera època del PSOE, i no va ser precisament un èxit, va ser un cinema fet a colp de talonari i ajudes de l’administració. De manera que és un debat molt complicat perquè la qualitat no es pot encomanar; requereix un recolzament per part de l’estat però este recolzament si s’exagera pot produir un cinema homogeni, i una competència deslleial també".

Des de els distints sectors de la indústria cinematogràfica a Espanya, com per exemple el dels exhibidors es demana una major concentració en el nombre de pel·lícules subvencionades, segons aquests fer menys films podria significar una major qualitat de les produccions, en Espanya es van produir a Espanya quasi 200 pel·lícules subvencionades. "És una quantitat molt elevada, el problema és que moltes d’estes pel·lícules no arriben a estrenar-se. Lo important, tal vegada, no és la quantitat de pel·lícules que es fan si no la quantitat de pel·lícules que tenen una vida comercial; jo crec que del que es tractaria és que la producció de pel·lícules i la distribució estigueren més en acord, es a dir, que no es recolzaren amb subvencions pel·lícules que després no tenen vida comercial; ací hi ha un enorme desnivell", segons Sánchez Biosca, que en preguntar-li per la  possibilitat d'un cinema amb finançament exclusivament privat a Espanya és contundent, "exclusivament privat no és possible. L’estat, en el sentit que el cinema, i el cinema espanyol en particular és una industria però també es suposa que és un art o un vehicle cultural, hauria de tindre un cert recolzament de institucions públiques i de comunitats privades; i també un sistema de recolzaments indirectes. Com drets fiscals per a les empreses que inverteixen en cinematografia. Si un autor fica els diners, inverteix en el projecte està clar que voldrà recuperar la inversió, açò és un mecanisme de una economia de lliure mercat que és necessària en la societat en la que estem; però, ha d’estar, al meu parer, corregida per una intervenció que considere que el cinema és també un bé cultural. De manera que jo no seria partidari de jugar als extrems; que siga només un bé cultural, que siga només un bé industrial... i el paper de l’estat, sense ser excessiu, ha d’estar en eixa perspectiva".

Sembla complicat realitzar una sentència al voltant de les tecnologies digitals en quan als seus beneficis o desavantatges. Sánchez Biosca ho veu com un altre aspecte arrelat als progrés: "Els canvis tecnològics son inevitables. Hi havia als anys 30 qui s’oposava al sonor, més tard pels 50 hi havia qui s’oposava al color, i desprès als formats panoràmics, jo crec que estes coses venen de forma natural i transformen menys del que pensem. Els sistemes de les històries d’ara no son tan diferents dels sistemes de les històries dels anys 50 per exemple, tenen òbviament diferències però no son tan radicals. Jo crec que el digital té grans avantatges, la alta definició anirà millorant-se, en fotografia sobretot que és on falla més actualment. Es a dir, que és inevitable però està en contradicció amb el cinema en suport de 35mm, i en molts casos el digital utilitza com a material de base, també els 35mm. Crec que s’ha de pensar en digital, però fer-ho no és tan diferent a pensar en suport fotoquímic, o imatge analògica".

 

 

Si tenim en compte al nombre total de pantalles de cinema a Espanya, 3.875 segons dades del primer semestre de 2009, cal pensar que la implantació dels projectors digitals encara tardarà uns anys en establir-se per complet, ja que actualment sols el 7,5% de les pantalles son digitals. Tot i això la evolució dels sistemes digitals a Espanya ha sigut considerable en els últims dos anys, sobretot els sistemes 3D i degut al tiró comercial de pel·lícules del EUA.

 

 

En comparar les xifres amb les dels EUA és molt cridaner el fet que allà son les pantalles de 2D les que més increment estan tenint des de l'any 2005, i no tant les tridimensionals. Açò, en gran mesura ho explica que allà la integració dels sistemes digitals és una opció ja assumida pels tres circuïts de cinema establert, els quals consideren com prioritària la total conversió a digital com el camí més curt per fer rendibles les inversions. Les majors, i la industria cinematogràfica està de part de la evolució immediata.

 

 

En Espanya, la falta d'una estructura empresarial cinematogràfica sòlida evita que aquest tipus d'actuacions a gran escala siguen quasi impossibles; si les pantalles digitals son una porta oberta per al cinema independent, a Espanya els creadors que vulguen utilitzar els avantatges en la projecció digital hauran d'esperar un poc més. Però això no és un motiu per no començar a integrar-se als circuïts de cinema digitals com el CCCD(Circuït Català de Cinema Digital) que organitza festivals i concursos per als creadors digitals.