anestèsia
per Irene Francés Rico
Ara, en plena era de globalització, en aquest món interconnectat on l’Estat-nació ha deixat de ser decisiu (per no dir irrellevant), a alguns espanyols els tortura la por a la fragmentació, a la escissió, a un país que es desmembra i acabarà caent en la més absoluta decadència. No és d’estranyar, doncs, que la meua iaia pose el crit al cel en equiparar la situació de hui en dia amb els temps en què la II República estava a punt de desembocar en una guerra fraternal. Un episodi negre en la història que, per cert, encara hui obri antigues ferides i ens divideix.
Motius, o més bé excuses, no els falta a aquells que enarboren la consigna de que Espanya es trenca. Catalunya s’autodenominava “nació” en el seu Estatut. ETA anunciava que deixava les armes indefinidament, però mentre uns propugnaven que dialogaven amb la banda, els altres acusaven als suposats dialogants de concedir als terroristes alguna mena (encara no se sap ben bé quina) de llicència política. I a mi que m’havien ensenyat que parlant s’entén la gent. Al final, les coses han retornat al punt inicial: ETA torna a matar i el diàleg o la negociació (a gust del consumidor) conclou. Curiosa paradoxa, sembla que ara que la banda torna a estar en actiu els ànims polítics han amainat en aquest assumpte. No obstant, recentment, alguns radicals atempten contra els símbols de la nostra pàtria. Els portadors de banderes independentistes i republicanes fan cendres les fotografies dels monarques. Ibarretxe proposa un referèndum en 2008 per a conèixer la opinió del poble basc respecte a l’autodeterminació. Una autèntica voràgine o una extremada exageració? No és més que un debat innocu que només aconsegueix sembrar una desconfiança i un temor infundats que ens distrauen i anestesien com a ciutadans polítics. Això a més de minusvalorar la identitat autonòmica, convertir-la en una identitat de segona.
A banda, altres coses continuen esdevenint. Les pateres que tenen sort segueixen arribant a les nostres costes, tot i que de vegades els seus passatgers, una vegada assoleixen la terra promesa, hajen d’arribar a la dràstica mesura de prendre’s foc vius davant la seua desesperançadora precarietat. Immigrants o no, molts integrants d’aquesta nació en perill, continuen en l’atur o amb treballs inestables. Qui és mileurista veu resignat com la hipoteca que heretaran els seus fills es menja la pràctica totalitat del seu sou. El recompte de les víctimes en la carretera continua efectuant-se cada cap de setmana, cada pont. Encara moren moltes dones a mans de les seues parelles. Els efectes de la contaminació, el canvi climàtic i les catàstrofes naturals s’agreugen. Guerres. Fam. Intolerància.
