Opinió

por Isabel Verdet

Que el comportament humà és molt complex no és cap novetat. Tanmateix, en ocasions encara em sorprèn la constatació d’aquest fet en accions tan quotidianes i aparentment trivials com pot ser el salut. I és que darrere del salut i de la negació del salut hi ha tot un protocol, unes regles no escrites que tots apliquem amb més o menys gràcia per sortir-nos-en d’una situació de vegades massa incòmoda.
De tots es sabut que el grau d’amistat es mesura per la intensitat dels saluts. No importa si veus a la mateixa persona tots els dies, un bona abraçada mai està de més. Si a més s’està en l’edat del pavo (cada vegada més llarga, per cert), caldria afegir també un parell de botets d’alegria en companyia de l’abraçada, que ja sabem que en aquesta etapa de la vida l’amistat és més que el menjar i la competència és voraç. I no, això no és paripé, és que som mediterranis, gent apassionada, de sang calenta,...i olé!
Sens dubte les presentacions massives també són interessants si parlem de saluts. O no us agrada el ritual d’arribar a una festa o reunió plena de gent? Aquesta seria la conversació amb els que farien dotze i tretze, Juan 1 i Juan 2 respectivament:
- Hola, sóc Juan
- Jo Isa, què tal? – respons mentre penses “Mai ho recordaré!”
- Hola, Juan. Els dos igual, és fàcil!
- Si! Jo Isa, encantada! – ...”mai!”
Tot açò, per suposat, amb les refregades de galta corresponents. De manera que si damunt ets un poc aprensiu...¡apaga y vámonos!.
Però si la qüestió de saludar és tot un ritual, no ho és menys el tractar d’evitar un salut. En aquest cas les dues opcions més habituals són: a) fer directament com que no has vist l’altra persona (encara que ella sap que l’has vista) i b) aguantar tot el possible per a després, si és inevitable, saludar i fer-te el sorprès (portes molt de temps ací? No t’havia vist!).
Si ets una de eixes persones que es consolen pensant que potser el problema és seu per tenir massa memòria per a les cares, et veuràs més d’una vegada en una d’aquestes situacions. Jo ho sóc i no ha estat ni una ni dues vegades les que m’he quedat amb la paraula en la boca: “ho..., ho...o no! Com vulgues!”. En aquestos casos potser hauríem de pronunciar un “hola” alt i clar, però normalment preferim acatxar el cap i seguir caminant.
I dic jo...serà tan difícil? Costarà tant saludar i fer-ho amb naturalitat? Ahir mateixa anava en el cotxe amb una amiga quan, de sobte, va traure el cap per la finestreta i va començar a cridar “Ausi! Ausi!”. Ausi no reaccionava i la meua amiga, entre intent i intent, es girava cap a mi i em deia: “és més estúpida aquesta Ausi! No puc amb ella! “. Evidentment, si algú haguera de saludar-me així preferiria que no ho fera; però crec que deu existir un punt intermedi.
Imagine que el salut seria en el seu origen la manifestació de l’alegria per l’encontre amb algú. Poc queda hui d’això. Ara el salut és, en massa ocasions, una situació incòmoda en la que sols volem que el temps s’accelere per a arribar per fi a la part més agradable: l’acomiadament.