El truc és un joc originari del nostre País. El seu
origen es perd en la foscor dels temps, però les seues normes ens
han arribat fins a nosaltres i hem d'intentar que no es perden.
He intentat fer l'explicació el més senzilla possible amb
colors, esquemes, etc. Malgrat això, és millor que us ho
prengueu amb paciència al llegir. Si no enteneu alguna cosa,
envieu-me un e-mail a la direcció
jogiol@alumni.uv.es.
Les normes del truc varien un poc d'una zona a un altra. En esta
pàgina n'exposarem unes provinents d'un acord entre uns companys
i jo. Si jugueu amb algú que ja sabia jugar d'abans, el
més probable és que les seues normes siguen lleugerament
diferents a aquestes. Per tant, us haureu de posar d'acord abans de
jugar o, millor, sobre la marxa.
Seria ideal crear una espècie de federació valenciana de
truc per a fixar normes definitives i organitzar campionats. Però
dubte que eixes normes foren acceptades per tothom.
Finalment, us recorde que l'experiència és la mare de la
ciència: per aprendre de veres no teniu més remei
que jugar amb algú que ja en sàpiga. Jo mateix puc
ajudar-vos si contacteu amb mí mitjançant un e-mail.
Però els autèntics "cracks" en açò del truc
són els iaios. Si coneixeu algun que vos puga ensenyar no el
deixeu perdre: són un pou de sabiduria.
El més senzill és utilitzar una baralla espanyola,
és a dir, de les de tota la vida. I, a partir d'ella configurarem
la que s'utilitza en el joc del truc, que consta de 22 cartes
diferents:
(A vegades també se pot jugar amb els dosos, o
inclús aberracions extremes amb els asos d'oros i de copes,
encara que jo personalment no ho recomane.)
A partir d'ara i per simplicitat utilitzarem una
NOTACIÓ ABREUJADA per a indicar les diferents cartes:
primer posarem el nombre de la carta, a continuació les inicials
del "palo" (Or, Cop, Esp o Bas) i, a més, les lletres tindran el
color característic de cada "palo". Per exemple, el 5 de bastos
serà així: 5Bas
Algunes d'elles tenen NOMS ESPECIALS:
1Esp: l'Espasa o Espaïlla
1Bas: el Basto
7Esp: la Manilla d'espases
7Or: la Manilla d'oros
7Cop: set bort
7Bas: set bort
Per joc pla entenem el desenvolupament normal de la partida,
sense envidar (ja vorem més endavant què és
envidar) ni trucar (també vorem el que és) ni anar de
farol.
Les regles bàsiques són comunes en tot arreu on es juga al
truc. No crec que trobeu variacions d'una zona a un altra.
Bé, les REGLES BÀSIQUES
són estes:
Poden jugar dos jugadors (un contra l'altre) o dues parelles,
però de moment només ens centrarem en el joc individual.
Primer es tria qui reparteix en primer lloc i aquest donarà
tres cartes a cada jugador. Les cartes que sobren les
posarà al costat de l'altre jugador, el qual se diu que
està a mà (el fet d'estar o no a mà pot
arribar a decidir tota una partida).
L'objectiu del joc és guanyar dues de les tres tirades. El
primer en tirar serà el que estiga a mà, i després
ho farà el seu contrincant. Cada jugador dipositarà les
cartes davant d'ell i sense tapar cap carta de l'altre jugador.
Aquell qui haja tirat la carta de més valor continuarà amb
la segona tirada dipositant la seua segona carta damunt de la primera,
però deixant vore part (aproximadament la meitat) de la primera.
A continuació tirarà l'altre jugador que, en cas de no
poder superar la tirada del primer, ja haurà perdut perquè
el seu rival ja haurà guanyat les dues primeres tirades. En eixe
cas no cal que tire cap carta, simplement dirà: "no li
puc" (o alguna cosa pareguda).
Si fóra necessari, continuaríem amb la tercera i
última tirada fins que algú guanye dues de les tres
tirades.
Si es dóna el cas que s'empate en la primera tirada, el
vencedor serà aquell qui guanye en la segona. Si també
s'empata en la segona tirada, guanyarà el que tire la carta de
més valor en la tercera tirada. I si s'empaten les tres tirades
(seria molta casualitat, però pot passar), guanyarà aquell
jugador que estiga a mà.
En canvi, si s'empata en la segona o tercera tirada,
guanyarà el que haja tirat la carta de més valor en la
primera tirada.
Per això se diu que "la primera val per dos".
El jugador que guanye una partida s'endurà un punt que, a
partir d'ara anomenarem una pedra, perquè se solen
utilitzar pedretes menudes per a "fer visible" la puntuació
. L'acte de puntuar s'anomena ratllar o pintar.
Com que no és útil utilitzar "pedretes menudes", el que se
sol fer per a ratllar (anotar la puntuació) és fer servir
les cartes de la baralla espanyola que no ens serveixen per a jugar al
truc (reis, sotes, nous, etc...).
En la partida següent, repartirà l'altre jugador, i
així successivament fins a que algú guanye tot el joc de
truc, segons els criteris establerts en la secció
"La puntuació".
Com us haureu adonat, si anàrem ratllant d'una en una, el joc
seria molt lent.
Per a guanyar més pedres en una partida podem
TRUCAR, per a la qual cosa només cal dir
"truque".
Esquema clarificant:
Entre parètesis estan les pedres en joc en cada moment
Explicació:
Si un jugador truca, l'altre pot acceptar eixe truc o no. Si accepta, el
joc continua normalment, però ara el que guanye s'endurà
dues pedres.
Si no accepta el truc, és com si abandonara esta partida i,
aleshores, el jugador que ha trucat se ratlla una sola pedra i comencem
una nova partida.
El jugador que ja haja acceptat el truc, té el dret de
RETRUCAR (dir "retruque")
immediatament després de que li hagen trucat o més tard.
Si exerceix el seu dret a fer-ho, serà ara l'altre jugador el que
podrà acceptar el retruc o no. Si l'accepta, seguiran jugant
normalment però ara el que guanye s'endurà
tres pedres.
Si no accepta, també és com si abandonara i, el jugador
que haja retrucat serà el que guanye esta partida i, per tant,
s'endurà les dues pedres que ja estaven en joc.
De nou, el jugador que ja haja acceptat el retruc, té el dret de
dir QUATRE VAL (immediatament
després del retruc o més tard, quan li convinga). Si ho
diu i l'altre accepta, el que guanye se ratllarà
quatre pedres.
I, si l'altre no accepta, el que haja "tirat" el quatre val serà
el que s'enduga les tres pedres que estaven en joc en aquell moment.
I finalment tenim el JOC FORA, que
té dret a "tirar-lo" (dir-ho) en qualsevol moment aquell qui haja
acceptat el quatre val. Si és acceptat pel contrincant, el
guanyador de la partida en joc serà també el guanyador de
tot el joc de truc (o coto).
Si no és acceptat, el jugador que haja tirat el joc fora
s'endurà les quatre pedres que estaven en joc i començarem
una nova partida.
Observacions:
Per a trucar, retrucar, etc. cal estar en possessió del torn de
tirar.
Per a trucar, etc. cal tindre bones cartes. Per favor, no truqueu amb
tres quatres o amb dos quatres i un cinc, a no ser que aneu de farol.
És molt freqüent trucar de farol amb una mala carta
en la tercera tirada i quan sabem que al nostre contrincant no li queda
una bona carta, perquè és molt probable que no accepte,
encara que pot fer-ho, mai se sap.
En algunes zones, després del quatre val, se pot continuar amb el
cinc val, sis val, etc.... (La quantitat de pedres en joc
és òbvia.) Jo preferisc no considerar-ho.
Observeu que no acceptar alguna de les propostes és com
retirar-se de la partida i el contrincant s'endurà les pedres que
en eixe moment estiguen en joc.
Des d'1 fins a 9 pedres se diu que estem a males.
(Per exemple, podem tindre cinc pedres males o, simplement, cinc males.)
Des de 10 fins a 18 pedres estem a bones. Una
vegada hem passat de les nou males cal llevar-les de la taula per a
començar un nou compte. Si, per exemple, tenim vuit males i
guanyem tres pedres, ens hem de quedar amb dues pedres bones damunt de
la taula:
··· ··
··· + ··· =
··
8 males + 3 = 2 bones
El primer que guanye les 18 pedres se diu que ha guanyat una
cama i, aleshores, tornen a zero els dos jugadors i comencen una
nova cama.
Si els dos jugadors abasten les 18 pedres en la mateixa partida,
el guanyador serà el que haja guanyat alguna pedra provinent de
l'envit (ja vorem el que és).
El guanyador de tot el joc de truc és el que guanye dues
cames, cosa que es coneix com guanyar un coto. En eixe moment, ja
hem acabat de jugar.
Observacions:
Per a fer més còmoda la visualització de la
puntuació és convenient agrupar les pedres de tres en
tres.
Abans de començar a jugar se pot acordar que siguen 12 (i
no 9) les pedres que fan falta per a posar-se a bones; o que tot el joc
de truc només conste d'una cama (en compte d'un coto).
L'envit és una altra cosa per a poder ratllar-se més
pedres en una partida. Consisteix en tindre cartes lligades,
és a dir, del mateix "palo". Es quantifica sumant els nombres
de les cartes lligades i, a continuació afegir-li vint.
Per exemple, si ens reparteixen les següents cartes:
7Bas 4Bas 3Esp
tindrem un envit de: 7 + 4 + 20 = 31, on les nostres cartes lligades
són les de bastos.
Només se poden lligar fins a dues cartes. Si, per exemple,
tenim:
6Cop 4Cop 3Cop
el nostre
envit serà de 6 + 4 + 20 = 30, on hem buscat la màxima
puntuació amb el sis i el quatre, les cartes de nombres
més alts.
Encara que no tingam cartes lligades, sempre tenim envit.
Simplement cal triar la carta de nombre més alt per a quantificar
el nostre envit, però en este cas no li podrem sumar vint per no
tindre cartes lligades. Per exemple, amb:
1Esp 3Or
6Cop
el nostre envit serà de 6.
Esquema clarificant:
Entre parèntesis estan les pedres guanyades per qui corresponga.
Explicació:
Per a ENVIDAR només cal dir:
"envide". Però s'ha de dir abans de tirar la primera
tirada.
Com en el cas del truc, l'oponent pot acceptar-lo o no. Si no ho fa, el
que haja envidat s'endurà una pedra
(que no és precís que se la ratlle en eixe moment,
el més normal és esperar-se al final de la partida per a
ratllar-se juntes totes les pedres que hem guanyat) i continuarem jugant
el truc normalment. Si accepta, també continuarem jugant el
truc normalment i, al final de la partida, cada jugador ensenyarà
les cartes del seu envit. El que tinga un major envit, s'endurà
dues pedres.
Però això no és tot. En compte d'acceptar
simplement, també se pot "augmentar l'aposta" amb el
TORNE A ENVIDAR (abreviadament, el
"TORNE"). Només cal contestar: "torne a envidar"
immediatament després de que l'altre haja envidat. Si no
accepta, el que haja tornat a envidar s'endurà les
dues pedres que ja estaven en joc.
Si accepta, el guanyador de l'envit (que se vorà al final de la
partida) s'endurà quatre pedres.
I, finalment, està la màxima expressió del truc:
LA FALTA. Se pot "tirar la falta"
després de l'envit o després del torne. (Açò
facilita que ambdós jugadors tinguen la possibilitat de fer-ho.)
Si no és acceptada, el jugador que l'haja tirada s'endurà
les pedres que estiguen joc per a l'envit en eixe moment:
dues pedres si s'ha tirat la falta
després de l'envit o quatre pedres
si s'ha tirat després del torne.
Però, si s'accepta per l'altre jugador, ens fixarem en la
puntuació del que haja perdut l'envit per a establir el premi
per al guanyador de la falta:
-- Si el perdedor està a males (té entre 1 i 9
pedres), el guanyador guanya tota la cama
.
-- Si el perdedor està a bones (té entre 10 i 17
pedres), el guanyador guanya tantes pedres com
li'n falten al perdedor per a completar les 18 de la cama.
Per exemple, si el perdedor té 4 bones, el guanyador s'enduu: 18
- (9 + 4) = 5 pedres.
Hi ha una altra possibilitat que podriem considerar com una mescla.
Consisteix en dir ENVIDE LA FALTA en
compte del simple "Envide". En este cas, si no és
acceptat, el que ho haja dit s'endurà només
una pedra, com si hagués dit
simplement "Envide". Però si s'accepta per l'altre jugador,
serà com si haguera acceptat una falta. És a dir, el premi
per al guanyador serà el comentat al paràgraf anterior.
Excepció important a les puntuacions:
Mai podrem ratllar-se més pedres (provinents de l'envit) de les
que li'n falten al contrari per a completar la cama.
Per exemple, si el nostre adversari té 6 bones (és a dir,
està a tres pedres d'acabar) i ens juguem un "torne", si guanyem
només ens endurem les tres pedres que li falten al contrari per a
acabar en compte de les quatre pedres habituals.
O, si a l'adversari només li falta una pedra per acabar la cama
(té 8 bones) i ens juguem un envit normal i corrent (sense tornar
ni faltar), si guanyem ens endurem una sola pedra.
Observacions:
El jugador que envide cal que encara no haja tirat cap carta.
Però l'altre podrà contestar-li sempre, clar, encara que
ja haja tirat la seua primera carta.
En cas d'empat guanyarà l'envit el jugador que estiga a
mà.
El màxim envit és el de 33 (= 7 + 6 + 20).
Envidar amb menys de 29 és arriscat, a no ser que anem de farol.
Compte amb tirar la falta quan al nostre contrincant li'n falten
poquetes per a completar la cama perquè podem eixir perdent.
Si al nostre contrincant només li'n queda una per a guanyar la
cama i ens envida, estem obligats a acceptar (com a mínim),
perquè, si no, ja haurà guanyat la pedra que li faltava.
Adoneu-vos que açò de l'envit és un cosa que
podríem considerar completament a banda del truc,
és a dir, una cosa és guanyar el truc (entenent per
això el fet de guanyar dues de les tres tirades i pintar-se les
pedres en joc corresponents) i un altra és l'envit, el guanyador
del qual (en cas de jugar-lo) es determinarà al final de la
partida en qüestió.
Hi ha una norma que diu: "L'envit és abans que el truc". Vegem el que vol dir amb uns exemples:
a) Imagineu que el mà (diem-li Pere) truca abans que res.
En teoria, l'altre (diem-li Maria) hauria de respondre-li (voler, no
voler, o retrucar) en eixe precís moment, però imagineu
també que Maria vol envidar (perquè té 32 d'envit,
per exemple, o simplement vol envidar de farol). Aleshores Maria ha de
dir primer "Envide" abans de contestar al truc de Pere, i
després ja podrà voler eixe truc (o no voler-lo, o
retrucar). Ha de fer-ho així ja que en cas de que primer conteste
al truc, ja no podria envidar, en aplicació de la norma.
b) Imagineu que Pere té unes cartes molt bones (de fet,
s'accepta que les millors són: 1Esp 7Esp
6Esp, encara que amb eixes cartes també es pot perdre
envit i truc). Si, abans que res, vol trucar i envidar, en quin ordre ho
haurà de fer? Aplicant la norma, ha de dir "Envide i
truque" per eixe ordre, perquè si diu "truque i envide" (o
truca i després que l'altre li conteste envida) haurà
anteposat el truc a l'envit, cosa que prohibeix la norma.
Tot el que s'ha explicat fins ara era només per al joc
individual, és a dir, una sola persona contra una altra.
Però podem optar per jugar per parelles, cosa que fa el
joc molt més divertit.
Els quatre jugadors seuran de manera que els membres de cada parella
estiguen cara a cara.
Per a repartir: una vegada triat qui ho fa en primer lloc, a la
següent partida repartirà el que estiga a la seua dreta.
Estarà a mà el jugador de la dreta del que haja
repartit, cosa que es farà visible deixant les cartes que hagen
sobrat al repartir al seu costat.
Pel que fa al truc, la generalització de les normes
és ben senzilla. Ara, l'objectiu bàsic ja no és que
un jugador guanye dues de les tres tirades, sinó que
una parella guanye dues de les tres tirades. No importa si les
guanya un sol component de la parella o si guanyen una tirada cadascun,
allò important és que, entre els dos components de la
parella guanyen dues de les tres tirades.
Pel que fa a l'envit, també dóna igual qui dels dos
haja envidat (o tornat o tirat la falta). Només se tindrà
en consideració l'envit d'aquell que tinga més
puntuació.
Però, en cas d'empat entre un component d'una parella i un
de l'altra, guanyarà el que estiga més prop d'estar a
mà. És a dir, té preferència qui estiga a
mà, després el de la seua dreta i així
successivament.
A la puntuació global (les pedres) també
contribuiran els dos components de la parella indistintament,
és a dir, cada parella tindrà un sol "marcador".
A l'hora de respondre a alguna proposta de truc o envit, els components
de la parella s'hauran de posar d'acord abans de contestar.
És molt útil saber les cartes que té el nostre
company per a actuar en conseqüència. Per això ens
podem fer senyes.
La varietat de senyes pot ser molt gran. Ací només
donaré les senyes "clàssiques":
1Esp: alçar les celles. 1Bas: fer l'ullet. 7Esp: traure la llengua a una vora
(disimuladament!). 7Or: traure la llengua a l'altra vora.
Algun tres: mossegar-se el llavi inferior. 33 d'envit: unflar les galtes.
