Samuel Beckett és un escriptor sui generis, amb segell propi, garantit y estilitzat.  Encara que Beckett no haja cridat l’atenció sobre la seua nacionalitat irlandesa de la mateixa manera que Yeats i Joyce ho fan, els seus llibres solen nombrar amb estima alguns detalls irlandesos inesperats.  Per exemple, el seu personatge Molloy comenta de forma inesperada: "Da, a la meua part del món,vol dir pare”, y el mateix cognom Molloy fa que recordem la clara predilecció beckettiano pels cognoms irlandesos més habituals, sobretot si comencen per M: Murphy, Molloy, Moran.  Al traduïr les seues obres a l’anglés, Beckett tedeix a donar-los una inflexió irlandesa.

    Beckett es traslladà de Dublín a París als 22 anys, i 26 anys abans, Joyce va fer el mateix desplaçament.  El canvi geogràfic simbolitzava el desig de passar d’allò conegut a allò desconegut, era un desig d’ autorreeducar-se en un medi estrany.

    Quan Beckett arribà a París, en 1928, tal vegada pensara que els principals llocs avançats de la literatura ja s’havien ocupats per asalt.  Joyce, al qual no tardà en conèixer a París, havia revolucionat la prosa narrativa, i no satisfet amb les radicals transformacions del verb anglés, es dedicava a introduïr “vocables celestials” en una llengua que mai ningú havia parlat.  Però Beckett no es deixà intimidar per aquestes eminències de l’escriptura.  Al començament es dedicà a la tasca acadèmica.  Després de dos anys de professor tornà a Dublín per a donar classes al Trinity College, però de sobte va renunciar al seu lloc docent perquè se n’ adonà que ell no podia ensenyar allò que ni ell mateix ho entenia.

    Tornà a l’Europa continental i es dedicà a viure i viatjar.  En aquest viatje, i com que no es dedicava a res, començà a escriure, encara que sense saber massa bé què ès el que volia.

    Va publicar la seua primera novela, Murphy, en 1938.  El caràcter de Murphy era més bé una extrapolació del caràcter de Beckett. Murphy busca la totalitat o el buit.  Ès una paradoxa, al igual que la resta de les obres.  Beckett ens convida a pensar que la seua vida no és una crònica sòlida i sense fisures, sino un pedaç que desentona.

    Tant en la seua obra Murphy com en la novel.la que va escriure durante la guerra, Watt, els personatges acabaven al manicomi.  Beckett anava en busca d’una forma per a allò que ll anomenava “la confusió”. A poc d’acabar-se la guerra en Europa tingué allò que calificaria de “revelació”.  Va passar quan anà a Irlanda a visitar a sa mare a l’estiu de 1945, on va comprendre de sobte què hauria d’escriure en el futur.  I així ho va reflectir a l’obra Krapp´s last tape.

    La constant manipulació i instrumentalització del llenguatge verbal duta a terme pels escrits de Beckett sembla volen mostrar la imposibilitat d’una lògica del pensament o, el que ès el mateix, la posibilitat de dur fins als límits de l’absurd qualsevol ordenament.  El llenguatge es forçat així, a afirmar constantment la seua incapacitat per a pensar un món, la seua incapacitat per a establir qualsevol relació.  En aquest cas, la il.lusòria relació que s’estableix entre l’ordre de les paraules i l’ordre de les coses ha deixat de correspondre´s.

    Beckett proposa una activitat artística que supose “en qualsevol cas una espenta cap a una més adequada expressió de l’experiència natural”.  Però entenent per naturalesa un compost de perceptor i percebut, una experiència.  La percepció no està compromesa ni amb la veritat, ni amb la bellesa sino amb l’expressió.

    En les tres novel.les de la trilogia,Molloy, Malone mor i El innombrable, els respectius protagonistes es van marcint juntament amb el món on viuen.  Fins i tot els seus noms es tornen confusos y acaben per desaparéixer, sembla dubtós que hagen viscut alguna vegada.

Bibliografia:
- Ellman, Richard. Cuatro Dublineses. Barcelona, 1990.
- Revista Quimera. Un tal Beckett.