Bitàcola d'idees
dimecres, octubre 20, 2004
 
Tomorrow never knows
Cita:

"[...] un sopar amb conversa banal més o menys animada i lúcida sobre un contínuum de temes que s'esdevenien com un flux; uns instants que han servit per a copsar una mica més del caràcter de certa persona malaltissa; unes poquíssimes paraules intercanviades entre gossos i fum; una cançó botada que em duia tants records; un bon tequila i un bon cul (no parlaré de somriures encisadors) que, ves per on, no està disponible, és clar. La resta és sobrer."

En primer lloc m'agradaria fer dos hipòtesis: Jo com a persona malaltissa i "la gaitera" (ell sap de qui parle) per al cul no disponible. A continuació diré la meua:

Han passat ja els meus dies de negativisme-nihilista i és per això que no m'arrimaré al teu muscle per a maleir la joventut; ara bé, he de dir que t'entenc perfectament i que t'acompanye en el sentiment. Jo tampoc no trobe cap goig en aquells llocs plens de fum, soroll i alcohol on la majoria dels nostres companys practiquen l'eutanàsia cerebral voluntària cada nit del cap de setmana. Però també t'he de recordar les paraules que em va dir Ruben en plena intoxicació etílica farà cosa d'un any: "prendre's les coses així és un mal negoci". No puc explicar-ho millor: fes-li l'exegesi a l'exegeta.

La qüestió és que a tu, potser t'agradaria trobar una xicota intel·ligent, intel·lectualment estimuladora i estimulable, sensible, amb un somriure abellidor, un cul digne de mil i una nits de luxurioses elucubracions i unes mamelles alegres i sempre preparada per a traure's de la mànega una conversa transcendentalíssima. Potser t'agradaria simplement conéixer gent que satisfera o compartira les teues inquietuds. Però sé tan bé com tu, que aquesta gent és ben difícil de trobar i que potser et sorprenga quan conegues algú així, quan el veges ballar en un d'aquells llocs mentre profereix, en plena borratxera, crits de guerra de Chiquito de la calzada o quan observes que defuig a tota costa els temes transcendentals a favor de l'anècdota. Per què? Potser és un negoci que et deixa viure amb més tranquil·litat?

(comentari fora de lloc: quin problema tindré que sempre parle en clau díctica ("la gaitera", "l'exegeta", "mamelles alegres") de manera que em fa l'impressió que poca gent m'entén?)

afegitó: el paratext ÉS molt important en aquest text.

Comentaris:
J.E.R.O.: Anem primer per les hipòtesis: la benvolguda persona malaltissa ?si vols saber a qui respon aquesta abstracció reduccionista? és una mescla de tu i la gaitera. I l?ajustada i turgent lletra que vols saber és un imPetuós símbol del desig insatisfet, sí.
D?altra banda no es tracta de maleir ?només constatar? la mediocritat jovenívola (jo sóc jove i, a estones, ben mediocre). Simplement fou exorcitzar una sèrie de dèries psicòtiques que em feien sentir una mica més incòmode que d?habitud. No es tractava de la companyia (eren amfitriones agradables, malgrat aqueixa teoria conspiranoide teua; i bona gent, tot i que sense gaires punts en comú), sinó de mi mateix: egocèntrica lucidesa pessimista. O, més aviat, en aquell moment, avorriment mortal. El meu cos estava allà, algunes de les meues paraules i aquesta ganyota que no acaba de ser un somriure però els meus jos interplanetejaven ben lluny. Ja ho va dir Lacan i tu mateix ?a la teua manera? entre gossos i fum: la incomprensió és inevitable (o la comprensió és impossible al 100%), la incomunicació interpersonal amb aquell fatalisme de la tragèdia de Sòfocles. Radical desencontre entre el subjecte i la realitat que suposa un altre subjecte. I què?
?Prendre?s les coses així és un mal negoci?, digué l?exegeta. En veritat, en escriure el que vaig escriure, jo me les vaig desprendre. No es tractava d?una assumpció tremendista dels dijous nocturns ?en què, per cert, no hi trobe cap negoci excepte el dels pafs i els taxistes. D?això, tant me?n fa. Era el que sentia i ho vaig vomitar digitalment. Llig-lo amb aquell posat fusterià de és-el-que-hi-ha-i-se-me?n-fot-què-hi-farem.
És curiós i molt freudià, ja que estem encaparrats amb la psicoanàlisi, que em planteges el tema del ?She has no name, and no place? que deia Pound i la mare que el va parir. El desig insatisfet (de qualsevol tipus) i l? ?amargor? que comporta, comentava abans. Psé: també es tractava d?una breu anàlisi crítica d?un comportament lúdicosocial que em fastigueja. Òbviament, si alguna com descrius haguera estat fent-me amorets sinuosament felins en una conversa interessant ?obviarem també els refregaments al més pur estil Axe a què sembla ser donada la gaitera? durant tota la matinada, ara en tindria una altra perspectiva, és clar. De totes maneres, per tal de no ser tan màrtirs, he de dir que, en aquell estat mig oníric i mig decebedor dels primers minuts de vigília matinera, l?altre dia vaig sorprendre?m amb la idea que, potser, només es tracte d?una qüestió d?edats: només arribe al diàleg extàtic amb xiques més joves sense tants prejudicis ?i alguna lolita perversa que conec? o amb madures intel·ligents.
I una cosa més: em negue a sucumbir a allò que etílics alterats i ballarins marihuaners anomenen la normalitat del dijous noctàmbul universitari. La paraula ?normal?, pel que implica de comparança i de polisèmia ignorada, sempre m?ha sigut odiosa. Crec que ja t?ho he dit: em faltà conversa tertuliana i vaig acabar ben fart de tanta música estúpida.
En fi, ja saps: bestieses finiseculars.
 
Nota: En el text precedent, tots els apòstrofs, les cometes i els guions per als incisos s'han convertit, per art de màgia, en interrogants insidiosos.
 
Post a Comment

<< Home

Powered by Blogger