Bitàcola d'idees
divendres, novembre 19, 2004
 
Un passeig sense caminar *
La xiqueta, mostrava goig d'aquella manera tan descaradament oberta que els adults grisos són incapaços de tolerar. Sobre les seues cames hi portava una motxilleta menudeta, que contenia uns quants llibres i llibretes, un estoig de Snoopy i algun que altre secretet sense aparent importància dels que només ella sabia guardar tan bé.

El seu oncle l'acompanyava, amb una cara de resignació que deixava entreveure aquell caracter estoïc que les circumstàncies i la vida li havien forjat. Tot i que no ho mostrava obertament, era evident que la seua nebodeta li encomanava una felicitat que ell decidia guardar recel·losament, sense mostrar-la massa explicitament al món, per por a perdre'n algun pessic.

Mentre m'hi creuava amb la feliç parella, vaig tindre temps de fixar-me en el detall, que era ella la que comandava amb el seu ditet, asseguda damunt de les cames de l'oncle, aquell palet que movia la cadira de rodes elèctrica de la felicitat.


*Basada en fets reals

Comentaris: Post a Comment

<< Home

Powered by Blogger