Bitàcola d'idees
dimecres, octubre 27, 2004
 
Feia temps que no em perdia per la xarxa
"Patriotism is your conviction that this country is superior to all other countries because you were born in it"

Traducció molt lliure: "El patriotisme és la convicció que tens de que aquest pais és superior a tots els altres perquè tu nasqueres ací" (disculpes)

George Bernard Shaw

 
Que guanye jo?
Escrivint ací? Perquè no escriure en un paper? Després d'escriure aquestes darreres nits cada dia un text diferent comprove com el servidor de blogger està saturat i no se'm publica res. A sobre perc tot el que havia escrit. Si escrivís a mà acabaria abans i a més tampoc crec que em llegeixca ningú, a banda de Jero. Tots aquells que m'han llegit no troben la cosa del seu gust (i és natural, ja que és del meu gust...). Aleshores, insisteixc: perquè ho faig?

Ahhh quan creia que jo era lògic i raonable vivia millor, enganyat dins de la meua bombolla. No sé a qui tirar-li les culpes. Vinga. Doncs: Gràcies blogger!

P.D.: comentari irònic (per a carregar més contra blogger) l'altre dia un amic em va dir perquè feia servir correu electrònic del monopoli google (gmail). El més curiós de tot és que segurament ell també cercarà amb el google i també utilitza blogger...

dimarts, octubre 26, 2004
 
Hui vull publicar, però no vull escriure...

dijous, octubre 21, 2004
 
...acusatio manifesta?
Hui no he anat a l'última classe. Per motius ben diferents als d'ahir (em vaig confondre d'hora: quin cap el meu!). És que hui no estic per a escoltar que un poemari és un llibre de poemes o per a sentir parafrasis sobre poemes de carner escolats com a comentaris magistrals. No gràcies. A canvi he decidit abstreure'm per complet en l'estudi d'allò que ara per ara més m'apassiona (fins i tot m'ha passat el constipat mentre m'hi dedicava). He estat absort durant tot el temps, fins que la gana m'ha començat a fer tremolar el pols. Aleshores ja no he pogut seguir més. És per allò que no em crec l'escena de El pianista de Polanski, en la que el protagonista està mort de fam i s'arrapa desesperadament a una llauna en conserves. Aleshores es troba un nazi que l'obliga a tocar i ell no perd de vista la llauna mentre deleita el nazi al teclat. No crec que cap pianista siga capaç d'interpretar correctament cap cosa amb fam...

dimecres, octubre 20, 2004
 
Tomorrow never knows
Cita:

"[...] un sopar amb conversa banal més o menys animada i lúcida sobre un contínuum de temes que s'esdevenien com un flux; uns instants que han servit per a copsar una mica més del caràcter de certa persona malaltissa; unes poquíssimes paraules intercanviades entre gossos i fum; una cançó botada que em duia tants records; un bon tequila i un bon cul (no parlaré de somriures encisadors) que, ves per on, no està disponible, és clar. La resta és sobrer."

En primer lloc m'agradaria fer dos hipòtesis: Jo com a persona malaltissa i "la gaitera" (ell sap de qui parle) per al cul no disponible. A continuació diré la meua:

Han passat ja els meus dies de negativisme-nihilista i és per això que no m'arrimaré al teu muscle per a maleir la joventut; ara bé, he de dir que t'entenc perfectament i que t'acompanye en el sentiment. Jo tampoc no trobe cap goig en aquells llocs plens de fum, soroll i alcohol on la majoria dels nostres companys practiquen l'eutanàsia cerebral voluntària cada nit del cap de setmana. Però també t'he de recordar les paraules que em va dir Ruben en plena intoxicació etílica farà cosa d'un any: "prendre's les coses així és un mal negoci". No puc explicar-ho millor: fes-li l'exegesi a l'exegeta.

La qüestió és que a tu, potser t'agradaria trobar una xicota intel·ligent, intel·lectualment estimuladora i estimulable, sensible, amb un somriure abellidor, un cul digne de mil i una nits de luxurioses elucubracions i unes mamelles alegres i sempre preparada per a traure's de la mànega una conversa transcendentalíssima. Potser t'agradaria simplement conéixer gent que satisfera o compartira les teues inquietuds. Però sé tan bé com tu, que aquesta gent és ben difícil de trobar i que potser et sorprenga quan conegues algú així, quan el veges ballar en un d'aquells llocs mentre profereix, en plena borratxera, crits de guerra de Chiquito de la calzada o quan observes que defuig a tota costa els temes transcendentals a favor de l'anècdota. Per què? Potser és un negoci que et deixa viure amb més tranquil·litat?

(comentari fora de lloc: quin problema tindré que sempre parle en clau díctica ("la gaitera", "l'exegeta", "mamelles alegres") de manera que em fa l'impressió que poca gent m'entén?)

afegitó: el paratext ÉS molt important en aquest text.

divendres, octubre 08, 2004
 
Somnis
...una papallona enorme sobre la qual estic assegut bat les ales i caic propulsat al buit infinit. Les notes musicals d'aquella maleïda i endemoniadament difícil balada sonen i sonen i es materialitzen i per fi ja no cal que al sentir la música se'm projecte inconscientment un pentagrama mental, perquè les fuses em colpegen, les corxeres em bufetegen i les negres peguen unes bones hòsties que em fan eixir un doll de dolça sang amb olor terrosa del nas. Mentre caic per l'infinit marque el compàs per a que les notes entren a temps. És la melodia somniada més bonica que mai he sentit, fins i tot millor que imagine o la de Carlinhos Brown... de sobte aterre amb la suavitat que ho fa una ploma i estic en un carreronet i hi ha una xica simpàtica i xerradora que sempre somriu. I un somriure és com una papallona o com una corxera, que em bufeteja allà al fons de l'ànima i m'estira d'un filet estrany i em molesta desmesuradament no poder fer res al respecte i recorde la crueltat del la novena novel·la de la cinquena jornada i pense si la papallona no era un falcó i aleshores me n'adone que sí, que era el falcó de Frederic, que era enorme i portava una anella de la mida justa per a que m'encaixara de polsera, mire i, efectivament, la porte al canell i que en realitat no he parat de caure per l'infinit i veig un llit allà lluny i desperte horroritzat en estampar-me contra ell, estrenyent una polsera que una xica simpàtica i xerradora que sempre somriu m'havia regalat la nit anterior. Me'n vaig a estudiar un poc de piano abans de classe i recorde amb aquella desagradable sensació al pit la terrible història del decameró que havia llegit el dia anterior...


Powered by Blogger