Bitàcola d'idees
divendres, novembre 26, 2004
 
exemplum deplorable
Digamos que ustedes quieren regalarle un radio a su amigo el día de su cumpleaños, pero deciden quedarse con la bocina*, así que antes de envolverlo abren la caja y sacan la bocina. Al día siguiente su amigo abre el regalo y le fascina el radio, pero descubre que le falta algo muy importante... la bocina. Su amigo se ve privado del disfrute del valor total del regalo.

*Bocina=altaveu
Cita: soloparajovenes.org(ia?)


Espere que cap persona siga tan innocent de creure que una vegada perduda la seua virginitat ha perdut la seua integritat com a persona. De totes maneres m'alleugereix pensar que molta d'aquesta gent gaudeix d'una hipocresia que els permet dormir tots els dies... curiosament una cosa que a primera vista semblaria pròpia de persones desequilibrades (la doble moral) acaba sent el factor que les ajuda a no perdre en seny.

divendres, novembre 19, 2004
 
Un passeig sense caminar *
La xiqueta, mostrava goig d'aquella manera tan descaradament oberta que els adults grisos són incapaços de tolerar. Sobre les seues cames hi portava una motxilleta menudeta, que contenia uns quants llibres i llibretes, un estoig de Snoopy i algun que altre secretet sense aparent importància dels que només ella sabia guardar tan bé.

El seu oncle l'acompanyava, amb una cara de resignació que deixava entreveure aquell caracter estoïc que les circumstàncies i la vida li havien forjat. Tot i que no ho mostrava obertament, era evident que la seua nebodeta li encomanava una felicitat que ell decidia guardar recel·losament, sense mostrar-la massa explicitament al món, per por a perdre'n algun pessic.

Mentre m'hi creuava amb la feliç parella, vaig tindre temps de fixar-me en el detall, que era ella la que comandava amb el seu ditet, asseguda damunt de les cames de l'oncle, aquell palet que movia la cadira de rodes elèctrica de la felicitat.


*Basada en fets reals

diumenge, novembre 14, 2004
 
Fantasmes
"Després, sense aixecar els ulls de la lectura (Fantasmes, d'Auster) sent com les cortines metàl·liques de la porta de la casa entrexoquen amb certa gràcia. Percep com se m'apropa sigilosament per darrere i, amb les seues mans entrellaçades, em fa una abraçada, estreny els seus pits contra el meu bescoll i em mossega, sinuosa, el peçó d'una orella.

--Si el Vicent se n'assabenta, et tallarà els collons.

M'hi capgire: només duu posada la meua samarreta de Garfield.

--Agafaràs un refredat, nena --li dic amb posat paternal."

Extret de jeroweb


Jo no sé aquest xic quina mena d'obsessió compulsiva deu tenir amb els pits de les dones. De totes maneres he d'admetre que no n'és l'únic...

i dita la rucada ja en som tres els fantasmes.

dissabte, novembre 13, 2004
 
Endevinalla fàcil
La vetllada començà bastant bé, amb els sedajazz sextet (o alguna cosa així) versionant el Take five de David Brubeck (una versió molt lliure i bastant llarga que em va permetre reflexionar si el títol no tindria res a veure amb l'estrany compàs...). Ara bé, arribada l'hora dels parlaments, la cosa es va posar realment tensa.

He de ser comprensiu (tinc bastant sentit de l'empatia) amb ambdues parts, però així i tot, les dues parts ho feren bastant malament. D'una banda, com a empresari, s'entén que l'editor no podia dir massa coses explícitament (tot i que el discurs anava carregat d'una suculenta descàrrega d'acusacions incisives i deliciosament amagades), però tampoc cal passar-se'n de primmirat en aquests casos, sobretot preveient-se la lamentable actuació de l'alcaldessa (quina vergonya aliena que m'entra al dir-ho) d'Alzira.

Per una altra part, la pobra dona, que ja te prou desgràcia a pertànyer als del pater putativo, semblava ahir tindre gana de provocar a l'auditori. Que nomene a Xavier Casp, passe. Que li atribuesca cert valencianisme encara m'ho podria empassar (cadascú te el dret a entendre el valencianisme com vullga). Ara bé, aquella insistència recalcitrant era pura provocació... i el colofó que desbordà el corn de l'abundància de subnormalitats filològiques fou aquella innecessària i totalment fora de lloc insistència en el nom de la llengua patèticament justificat ("és l'únic nom reconegut per l'estatut". Ens ha tocat la fibra sensible, i ara!).

Però la ironia de la nit estava servida: la guanyadora, en rebre el guardó de l'alcaldessa, començà a agrair als seus familiars en un perfecte mallorquí el suport que li havien donat. Triple ridícul per a Elena (sense h) Bastidas: ser una punxa, fer el ridícul espantós amb el seu discurs pro-blaverisme i fer més encara el ridícul per no haver-se informat d'on provenia l'autora de l'obra que ella (igual que la resta del jurat) s'havia llegit i havia decretat guanyadora.


Powered by Blogger