Bitàcola d'idees
divendres, març 18, 2005
 
Apologia fallera
Trencant la dinàmica dels meus companys, m'agradaria fer una defensa de les falles. No sé perquè la gent "culta" s'entesta a donar l'esquena a les representacions populars o tradicionals valencianes. De la mateixa manera que els lingüistes no poden ignorar l'evolució que els parlants provoquen en la llengua, els homes cultes no poden donar l'esquena a les manifestacions folklòriques del seu poble. Trobe esnobisme i autosuïcidi en aquest acte. Reivindique unes falles dignes (que no ho són, però precisament per això s'hauria de lluitar més).

Comentaris:
J.E.R.O.: Mai no m'han agradat les falles. He arribat a pensar que deu ser alguna cosa biològica, perquè tinc família fallera i a casa ningú en malparla. De xicotet, els petards em feien por cosa de no dir i la meua negativa contundent (amb aquell posat de mocós de huit anys decidit que fa feredat) va deixar clar a mos pares que mai no seria faller, malgrat la seua temptativa.
Després, més crescudet, gaudia dels bunyols, les estrangeres, la cremà (per la tele) i posant masclets en aquelles merdes cremoses de gossàs.
Quan les meues preocupacions filològiques s'iniciaren, em recorria València comprovant, descoratjat, que allò era la catàstrofe més enutjosa.
Ara, que ja estic major, i copse el poderós (pense en els 360.000 euros del primer premi d'enguany) i tancat mecanisme d'una festa que és això només, una festa (i un negoci) sense cap pretensió cultural seriosa, preferisc disfrutar veient com cremen els tocons de fusta a l'estufa de la meua sossegada caseta de camp amb un bon llibre a les mans (el Tirant o Derrida, posem per cas), un vinet i les carícies sobtades d'una gateta joganera.
 
Post a Comment

<< Home

Powered by Blogger