Bitàcola d'idees
dimarts, juny 14, 2005
 
Mequinensa
Ahir desaparegué, com un dia ho feu Mequinensa sota les aigues de l'Ebre, Jesús Moncada, víctima d'un càncer. Al voltant d'aquesta qüestió em faig dos preguntes: si és que els escriptors catalans tenen alguna estranya tendència a morir massa prompte (Fuster, Miquiel Martí i Pol o Bartomeu Rosselló-Pòrcel, per posar tres exemples). I si deu ser només la meua impressió (esperem) que cada dia queden menys escriptors "famosos" o amb "renom" (digueu-li com vulgueu) vius.

dissabte, juny 11, 2005
 
Teoria Gregori sobre els programes de zapping
Si els programes de televisió fets a base de xicotetes porcions d'altres programes abunden tant hui en dia (fins i tot hi ha un programa que fa paròdia d'aquest format: homozaping) es deu al fet que és l'única manera que et parega interessant veure la televisió: reuneixen els millors moments i els pitjors, allò més impactant i curiós i t'ho donen concentrat. Si veure aquestos programes t'avorreix no intentes veure la tele "normal".

dimecres, juny 08, 2005
 
...o la sala de les nines
Em preguntava si el subtítol significaria nenes, ja que abunden els mallorquinismes a lobra. Segons la tesi de Benet i Jornet, aquest epígraf és equivalent a ambivalència, indeterminació, equívoc, etc. i en certa manera m'agrada fantasiejar que (per aquest motiu) potser l'autor jugava amb aquesta accepció. De qualsevol manera, en relació a allò que tant es comenta de la novel·la (el poema a la Mallorca que s'acaba, a un món que s'ensorra, etc. fins i tot hi ha qui hi veu una oda apologètica o una reivindicació d'aquell món) he pensat que aquella idea del tornar a un passat (és ben simptomàtic que se'm presenten ara aquestes idees, quan just acabe la carrera), que fou millor (idea que en part i en certa manera defensa Don Toni, que preferix escriure les seues memòries durant la segona meitat de la vida, renunciant a viure-la per tal de dura a termini el seu projecte) és bastant absurda.

En un altre ordre de coses, hui m'he enfadat per una bajanada. N'he fet d'un gra una muntanya. De vegades em sorprenc a mi mateix amb reaccions totalment infantiloides i em meravelle. Me'n recorde com d'irracional arribava a ser de menut i les ploreres que agafava pels fets més intranscendents. Certament és terrible aquesta incapacitat dels nens per a comprendre certes coses, que als seus ulls pasen per les pitjors catàstrofes. Resumint, la idea de reviure el passat em pareix absurda perquè parteix de l'experiència adquirida des d'aleshores. A més és irrealitzable, tampoc no cal martiritzar-se massa per aquestes coses... són inútils. Ah! però que boniques són les coses inútils, com per exemple -em perdonareu la cursileria- una rosa.

dijous, juny 02, 2005
 
This is the end, my friend
And in the end
The love you take
Is equal to the love
You make

"The end", Abbey Road, The Beatles


Amb aquesta cita del (com ja sabeu) meu àlbum predilecte dels Beatles (que són, com també sabeu el meu grup favorit) encapçale un post bastant especial: hui he tingut (a no ser que suspenga alguna cosa) l'última classe de filologia catalana.

David, un company de classe molt optimista i faceciós, em demanava una reflexió sobre la carrera fa uns dies i més o menys, si hagués assistit a la meua darrera classe de hui, n'hauria pogut experimentar la sensació. El professor ha acabat el temari en un quart d'hora i ens ha comunicat que el que quedava de classe el dedicaríem a dubtes i preguntes. Com que ningú en tenia i no feia massa pinta de voler "amollar-nos" li he preguntat (l'assignatura era "cultura catalana medieval", quan en realitat deuria titular-se "formació catalana medieval", la qual cosa em recorda una cita de no-se-qui que vaig llegir fa unes setmanes que afirmava que la gent solia confondre la cultura amb la formació; i evidentment tots tenim cultura, però uns estem menys formats que no altres) sobre la cultura popular. La resta de la classe se l'ha passada fent un monòleg avorridíssim que no contestava en absolut el que jo volia (ha parlat de la privacitat en l'edat mitjana).

Doncs bé, la carrera bé a ser això a grans trets: un quart de la carrera són assignatures aprofitables o salvables, però la resta és pura palla per a emplenar crèdits: el resultat és que la majoria de coses no t'interessen i acabes no sabent coses que deuries saber. De qualsevol de les formes, aquesta reflexió és mil vegades més light que la que faré en acabar (títol en ma) els exàmens. I és que, al final, el que rebran serà igual al que m'han donat: ràbia!

dimecres, juny 01, 2005
 
Sensacions paradoxalment plaenteres
No sé si haureu tingut la impressió alguna vegada d'estar experimentant una sensació agradabilíssima però al mateix temps incòmoda. Probablemet es tracte d'un sadomasoquisme finíssimament filtrat, però trobe aquestes sensacions deliciosament contradictories (com les persones: deliciosament contradictories, també). La pròxima vegada que us trobeu amb la persona estimada que se us adorm damunt del braç i sentiu aquelles fiblades que indiquen que el vostre braç segueix el mateix camí cap al regne de Morfeu , la pròxima ocasió que esteu llegint aquella novel·la tan interessant i plaent mentre us couen tant i tant els ulls perquè són altes hores de la matinada, potser se'n recordareu d'aquest post. Quina deliciosa paradoxa!


Powered by Blogger