|
|
•
INTRODUCCIÓ:
|
La ciutat d’Ontinyent es troba a les comarques
centromeridionals valencianes, enclavada al sector
occidental de la comarca de la Vall d’Albaida, envoltada de
bones terres de cultiu i a la vora del riu Clariano –o riu
d’Ontinyent.
L’ocupació humana del seu territori està documentada des
d’època prehistòrica. La cova l’Hedra seria un dels primers
assentaments coneguts, però hi ha uns quants jaciments de
finals del neolític, com ara l’arenal de la Costa, així com
nombrosos poblats de l’edat del Bronze, entre els quals
destaca el cabeço de Navarro; També hi ha documentades
d’altres restes ibèriques, sobretot tardanes, segles III-I
a.C., en les zones pròximes a l’actual nucli urbà, com per
exemple les del teular de Mollà, on ara es troba el
poliesportiu municipal.
De l’època romana es coneix l’existència de diversos
assentaments agrícoles de xicoteta entitat, repartits pel
territori, com ara la casa Baixa o l’Agrillent. La majoria
són de l’època d’August o les primeres dècades del segle I
d.C., alguns dels quals només perduraren fins a mitjans o
finals del segle II d.C., mentre que d’altres prosseguiren,
segurament, fins al segle V d.C., com seria el cas, per
exemple de Presència –1 o Sant Vicent.
Tanmateix, cap dels assentaments romans coneguts fins ara
s’ubica en el que després serà el nucli urbà medieval
d’Ontinyent, la Vila, tot i que degué haver-ne algun en la
rodalia per ser un dels sector més fèrtils i amb les millors
terres del terme. De fet, el nom d’Untinyân mateix,
clarament preislàmic, és segurament el que ha subsistit d’un
nom d’origen llatí. És per això que cal destacar el
descobriment (i excavació parcial) del que seria un ampli
jaciment romà al Llombo –zona immediata al sud de l’actual
poliesportiu–, d’amplia perduració cronològica. També s’han
pogut documentar arqueològicament les restes d’un extens
cementeri tardo-romà, o visigòtic en el bancal del Cel (casa
Calvo), a uns 2 km al sud del nucli urbà medieval, amb prop
d’un centenar de tombes, aproximadament del segle VI d.C. I
més recentment un nucli de sitges dels segles VI-VII a
l’obertura del carrer de les Monges Carmelites, a la vora
mateix de la Vila. |
•
EL
NAIXEMENT D'UNA VILA VALENCIANA. OCUPACIÓ I COLONITZACIÓ
CRISTIANES:
|
El
procés d’ocupació i colonització cristiana de la vila
d'Ontinyent, fa ara poc més de 750 anys, va comportar un
trencament definitiu amb el passat i la creació d'una nova
realitat demogràfica i poblacional. Els sarraïns van
desaparéixer del nucli urbà de la vila en el transcurs dels
cinquanta anys següents, possiblement com a conseqüència
d'alguna de les revoltes musulmanes (1247-1248 i 1276). Tot i
això, tenim indicis que uns pocs jueus hi residirien també.
Alguns dels trets que conformen la identitat de l'Ontinyent dels
nostres dies els hem de rastrejar a partir del segle XIII: la
llengua i l’origen ètnic de la immensa majoria de nosaltres els
ontinyentins s’explica per aquesta circumstància, atés que els
colons cristians eren no només, però sobretot, catalans. És en
aquest moment que es produeix la incorporació al regne cristià
de València i a la Corona d’Aragó, en el curs de l'onada
d'expansió territorial protagonitzada per l’Occident europeu
feudal. Com a conseqüència d’això es trencarà la continuïtat de
la població que ancestralment s'havia succeït des de la nit dels
temps, des que els primers humans poblaren aquesta terra. Els
descendents d’aquells colons i guerrers arribats del nord som,
amb altres aportacions demogràfiques posteriors, els actuals
ontinyentins i ontinyentines. |
•
L'època moderna (segles XVI-XVIII):
|
La
revolta de la Germania (1519-1522) serà el pòrtic dels segles
moderns. Ontinyent tindrà un paper protagonista en la revolta,
tant pel que fa al conjunt de la vila com a alguns dels seus
fills més destacats: cas dels líders militars Esteve Urgellés (capità
general de la Germania valenciana) i Melcior Torró (capità
local). És una de les conjuntures històriques més rellevants i
també millor conegudes. La vila va ser, com la resta de la Vall
d'Albaida, un dels escenaris i teatre d'operacions principals:
escenari de combats en gener de 1522 i seu de l'exèrcit del
virrei durant els dos mesos següents. Les destruccions foren
quantioses i les morts directes i indirectes (per epidèmies de
pesta i tifus) nombroses.
Una altra evidència visible de l’expansió demogràfica serà la
creació i construcció de nous convents i monestirs en les
rodalies de la vila: primer el dels dominics en 1513, el de
franciscans en 1573, el de les monges carmelites descalces en
1574, el de caputxins en 1598 i finalment el dels alcantarins en
1611. En alguns casos sobre la base de la donació d'ermites
medievals: Sant Joan, Sant Antoni i Sant Cristòfol els tres
primers i en el cas de les monges sobre l'ermita precedent de la
Puríssima Sang.
L’expulsió dels moriscos l’any 1609 definirà definitivament
l'estructura del poblament valencià, hereva del procés
d’ocupació i colonització cristiana del segle XIII. Després de
la neteja ètnica de 1609, la participació d’Ontinyent
en la repoblació postmorisca serà decisiva: 500 cases o famílies
isqueren de la vila per tal de poblar bona part de les
poblacions de moriscos de la comarca i, fins i tot, algunes
poblacions de les comarques properes. En quaranta anys passa de
1.350 en 1609 a 850 en 1646. Tot i això, la vila continuava sent
una de les deu poblacions més importants del Regne de València.
Les dècades posteriors a l’expulsió dels moriscos es produeix la
reestructuració dels factors productius: a finals del sis-cents
ja s'observen indicis de canvi de conjuntura, tendència que es
consumarà àmpliament en el set-cents. Alguns efectes d’aquestes
transformacions estructurals incidiran negativament en
l’economia d’Ontinyent: en aquest moment es constata una
profunda crisi de la manufactura de la llana ontinyentina que
explicarà que res no tornarà a ser com abans i que a partir
d’ara el lideratge del districte tèxtil passarà a Alcoi i a
Bocairent. Com a prova rotunda, el gremi de peraires o
fabricants de draps de llana (castellà, “paños”), la punta de
llança de la manufactura drapera ontinyentina, havia arribat a
cotes mínimes en 1658, quan es liberalitzarà la producció.
En la
revolta coneguda com la Segona Germania (1693) constatem la
participació directa de les poblacions de la vessant del
Benicadell i implicacions a tota la comarca, especialment al
marquesat d’Albaida. Les implicacions d’Ontinyent foren també
importants, tot concorrent les milícies de la vila en l’exèrcit
que va desbaratar els revoltats a Setla de Nunyes (el Comtat).
És el
moment en què es constata l'expansió urbana generalitzada i la
renovació dels temples: reforma en profunditat de Sant Miquel
del Raval i construcció del remat del seu campanar (1770),
portada de Sant Francesc, construcció del temple del convent de
les Carmelites, remat del campanar de Santa Maria, construcció
de l’oratori dels jesuïtes i del temple de Sant Carles Borromeu
(embrió de la futura parròquia). L’expansió obligarà també a
enderrocar diversos portals que permetien l’accés al nucli obert
(Sant Francesc, del Riu, etc.) És el moment de la creació del
barri del Poble Nou, entre el convent de Sant Domingo i el dels
alcantarins. |
Inici |