Estudi de l’evolució del teatre de Harold Pinter des
del seu començament amb el “Teatre de l’Absurd”
(aprox.1957) i la seua progressió cap al Realisme
Harold Pinter va néixer el 10 d'octubre de 1930 en Hackney, un veïnat a l'est de Londres. Els seus pares eres ambdós jueus i van començar a tindre problemes durant la dècada dels anys trenta a causa de l'imminent esclat de la II Guerra Mundial i per l'atac feixista contra els jueus.
Acabada la guerra, la societat pensava que les seues condicions anaven a millorar-se a la postguerra però no va ser així. En aquest context, va sorgir el moviment “Angry Young Men” que, des de la cultura intentava conscienciar la classe treballadora de les condicions en què vivien. Així, trobem com a protagonistes del teatre els treballadors envoltats per espais mediocres i ordinaris. La manera d'escriure i sentir d'aquests “revolucionaris” es va convertir en un model a seguir per a la generació d'escriptors de menys de trenta anys, inspirant-los a representar gent similar d'una manera pareguda.
L'any 1949, Pinter va descobrir una obra de Beckett; així és com començà a sentir una gran admiració per les obres i la persona de Samuel Beckett, un dels més grans representants del “Teatre de l'Absurd”.
En 1957, va escriure les seues dues primeres obres : The Room i The Dumb Waiter. En The Room trobem un matrimoni (Bert i Rose Hudd) que viuen de lloguer en una habitació. Quan Bert se'n va a treballar, apareix el caser per comunicar-li a Rose que algú la vol veure (un Negre cec). Aquest li diu que son pare vol que torne a casa.
En The Dumb Waiter tenim a dos “matons a jornal” que esperen en una jabitació d'un sòtan a la seua pròxima víctima. Es veuen sorpresos per un muntacàrregues, que baixa amb una petició de mejars (a dalt hi ha un restaurant). L'obra és molt còmica, fins que al final un dels dos, mata l'altre per voler indagar massa sobre l'organització que els contracta.
Les seues primeres obres (aprox.1957-1959) estan sotmeses a les característiques del “Teatre de l'Absurd”. Els events i les accions són inexplicables i aparentment il.lògiques, però Pinter es nega rotundament a explicar-les per mitjà d'un xicotet resum temàtic al final de cada acte, ja que, ell mateix diu en una entrevista recent : “Where a playwright supplies it, he provides not theatre but a crossword puzzle”.
La majoria dels seus personatges pertanyen a la classe treballadora i, per tant, utilitzen un nivell col.loquial de la llengua, tal i com farien en la realitat (naturalisme). Molts d'ells són contradictoris amb comentaris que, de vegades, tenen més d'una interpretació i tenen més d'un nom (el qual odien, perquè desvel.la el seu passat). A més, hi utilitza una gramàtica pobra i les oracions estan incompletes i amb abundants repeticions:
He won't see you
He won't sre me
But he'll see me
He'll see you…
(The Dumb Waiter. 1957)
Hi ha dos coses notables més: D'una banda , la gran majoria de les seues obres contenen referències a la cuina i el menjar (En Dumb Waiter, per exemple, la nota que baixa en el muntacàrregues demana uns plats bastant sofisticats). Aquest fet, l'inclou en la rúbrica de “Kitchen Ink”, segons els crítics que comentaren les seues primeres obres. D'altra banda, la importància de les seues pauses. Segons Peter Hall, el qual ha dirigit les obres de Pinter per a l'escenari i la televisió, descriu tres tipus de silenci que utilitza Harold en el seu teatre: tres punts, pausa i silenci. Diferencien actituds dels diferents personatges, excepte la pausa, que indica que el personatge està en una altra situació espacial.
Possiblement per la importància que li confereix als silencis, Pinter afirma que els seus personatges són més comprensibles en els seus silencis, i és d'ací i de la negativa dels personatges de parlar sobre el seu passat o fer-ne referència, el que crea una atmòsfera de misteri i por, la quall pot simbolitzar el trauma del ser humà a l'univers.
Cap a 1960, amb la producció de A Night Out, comenà a escriure les seues obres d'una manera més propera al Realisme. Aquest canvi potser degut al mitjà per al qual va escriure el seu treball: la ràdio, en què l'espai era completament indefinit i no calia especificar massa. Així, quan escriu per a ser representat ha de deliniar molt més els espais, per mitjà d'acotacions, a l'escrit en llibre, i a l'attrezzo i l'esceneografia al visual en el teatre.
En aquesta època les obres ja no són tan enigmàtiques ni misterioses, sinó que ara són d'allò més realistes; l'attrezzo i l'esceneografia estan molt cuidats. A més, no hi ha canvis tan repentins i surrealistes com en The Room que la dona es queda cega de repent (imitació del personatge Pozzo de Waiting for Godot de Samuel Beckett).
Una de les seues obres que entra dins d'aquest període és The Collection, que parla d'un « suposat » adulteri. Ací veien que apart de ser realista el tema, també és actual ara mateix.
Malgrat aquest canvi important, la seua manera d'escriure es manté quasi intacta. Conserva la seua manera de crear elements còmics mitjançant contradiccions, repeticions… però la por i el misteri van esvaint-se ràpidament.
Cal fer una breu referència a les obres posteriors: Solen ser obres en les quals el tema principal siga la desconfiança i la infidelitat de la memòria, ja que els seus personatges són incapaços de recordar coses del passat (tal com passa el The Night en què els personatges no es posen d'acord en la descripció de la seua primera relació)
En resum, les seues primeres obres estan molt influenciades pel “Teatre de l'Absurd” i el teatre del seus representants, no sols de Beckett, sinó també ha sigut influenciat per Ionesco i Kafka. Les accions dels seus personatges són moltes vegades incongruents. Però poc a poc, totes les traces d'aquest teatre van desapareixent i es van convertint en grans passos cap al Realisme, abandonant tots els elements surrealistes i la sensació de por i misteri.