Benvinguts a la Pàgina Personal de
Edició de prova |
28 de juny de 1999 |
Aquesta és una versió provisional; si tot va bé, a novembre us en podré oferir una de més interessant, amb continguts relacionats principalment amb la literatura, la crítica i l'assaig. També hi afegiré enllaços amb pàgines de temes similars. Per si voleu fer-ne un tast, ací teniu algunes mostres breus.
Poesia catalana actual: Maria Josep Escrivà
Poesia catalana actual: Marc Granell
La crítica i els crítics: Joan Fuster
Poesia catalana actual
DE vegades no calen
paraules
si un somriure esclata un altre somriure,
si una mirada fon uns altres
ulls
que miren. De vegades no calen
records
si la pols els ofega al mirall,
com la pluja,
si a les mans renaix un llibre,
quan el llum nega de claror
cada ratlla espaordida.
De vegades res no és necessari
si a la primera pàgina,
com un eco que el silenci gasta,
el seu nom és
goig ofert a les hores.
Maria Josep Escrivà.
De Remor alè, 1993.
GEORGE GROSZ
HI ha vesprades que sonen com revòlvers
en mans de policies i ministres
de sanitat, educació i justícia.
Hi ha ministres que saben a cadàvers
suculents i cofois quan es passegen
pel parc pulcríssim diumenge a la vesprada.
D'acord. Les vesprades no sonen.
D'acord, d'acord. Els ministres no saben a res.
D'acord, d'acord, d'acord. Els policies són sagrats
i naixen
del ventre immaculat de la innocència.
Qui vulga dir mentides
que òbriga la finestra
i mire
i cante el que hi veu,
perquè el que hi veu
no passa.
Hi ha revòlvers que llepen com els dits
savis i eterns de la puta més cara del bordell
el forat ferit del cul de cada somni.
Marc Granell.
De Corrent de fons, 1999.
Tornar al Menú
Insomni
Mentre els agents se l'emportaven emmanillat, a les tres de la matinada, l'home de les mans ensangonades anava dient:
- Veges tu: tan bonics com són els canaris i tan bé com canten, i a aquest desgraciat li havien d'agradar els gossos.
J.M. Cases
Tornar al
Menú
La crítica i els crítics
"És prou trist, en efecte, l'ofici de crític literari. De totes les professions que s'integren en la república de les lletres, aquesta resulta, a fi de comptes, la més desagraïda.[...] El crític, per exemple, no desperta mai, o quasi mai, admiracions; la seva funció, encara, apareix com a subsidiària i a la saga de l'altra, de la veritable literatura; els criteris que investiga o que aplica són automàticament mirats amb recel, perquè ningú no acaba de veure clar d'on li ve l'autoritat. Hi ha vegades, sí, que arriba a fer por -a fer por als literats que judica o que pot judicar-: quan és implacable en la censura, quan és virulent en el dir, quan la tribuna des d'on s'expressa és poderosa, el crític es converteix en un enemic irreductible per als escriptors en general, i per als escriptors mediocres en particular. El genus irritabile s'alarma davant la perspectiva d'algú que no té inconvenient, sinó al contrari: la missió, d'atacar la seva vanitat."
[...]
"Hi ha hagut tothora crítics valents i desimbolts, que quan s'escau d'exposar les seves opinions, sobretot si són opinions ingrates per als autors criticats, no cedeixen a l'eufemisme ni al silenci, sinó que procuren formular-les amb la major descaradura. Però la regla general és tota una altra. La crítica activa o militant és «crítica dels vius», i la «crítica dels vius» no deixarà mai de ser una operació flanquejada de disgustos."
[...]
"Per regla general, els escriptors dolents, i els escriptors mitjans, odien el crític perquè els denuncia en la seva incapacitat o en la seva mitjania, o simplement perquè prefereix silenciar-los quan fa recompte de valors. La mala consciència del literat creador, en aquests casos, troba consol en el fet d'imaginar-se el judici advers del crític com una mostra d'enveja o d'incomprensió. [...] Però el bon escriptor, el gran escriptor, tampoc no acostuma a concedir-li un tracte millor.[...] La reacció dels uns i de l'altre, però, convergirà encara en un extrem: els literats creadors, de tota mena i categoria, coincideixen a acusar el crític de ser un d'ells, però fracassat."
Joan Fuster. Diari 1952-1960
Tornar al
Menú