HI ha vesprades que sonen com revòlvers
en mans de policies i ministres
de sanitat, educació i justícia.

Hi ha ministres que saben a cadàvers
suculents i cofois quan es passegen
pel parc pulcríssim diumenge a la vesprada.

D'acord. Les vesprades no sonen.
D'acord, d'acord. Els ministres no saben a res.
D'acord, d'acord, d'acord. Els policies són sagrats
i naixen
del ventre immaculat de la innocència.

Qui vulga dir mentides
que òbriga la finestra
i mire
i cante el que hi veu,
perquè el que hi veu
no passa.

Hi ha revòlvers que llepen com els dits
savis i eterns de la puta més cara del bordell
el forat ferit del cul de cada somni.

"És prou trist, en efecte, l'ofici de crític literari. De totes les professions que s'integren en la república de les lletres, aquesta resulta, a fi de comptes, la més desagraïda.[...] El crític, per exemple, no desperta mai, o quasi mai, admiracions; la seva funció, encara, apareix com a subsidiària i a la saga de l'altra, de la veritable literatura; els criteris que investiga o que aplica són automàticament mirats amb recel, perquè ningú no acaba de veure clar d'on li ve l'autoritat. Hi ha vegades, sí, que arriba a fer por -a fer por als literats que judica o que pot judicar-: quan és implacable en la censura, quan és virulent en el dir, quan la tribuna des d'on s'expressa és poderosa, el crític es converteix en un enemic irreductible per als escriptors en general, i per als escriptors mediocres en particular. El genus irritabile s'alarma davant la perspectiva d'algú que no té inconvenient, sinó al contrari: la missió, d'atacar la seva vanitat."

[...]

"Hi ha hagut tothora crítics valents i desimbolts, que quan s'escau d'exposar les seves opinions, sobretot si són opinions ingrates per als autors criticats, no cedeixen a l'eufemisme ni al silenci, sinó que procuren formular-les amb la major descaradura. Però la regla general és tota una altra. La crítica activa o militant és «crítica dels vius», i la «crítica dels vius» no deixarà mai de ser una operació flanquejada de disgustos."

[...]

"Per regla general, els escriptors dolents, i els escriptors mitjans, odien el crític perquè els denuncia en la seva incapacitat o en la seva mitjania, o simplement perquè prefereix silenciar-los quan fa recompte de valors. La mala consciència del literat creador, en aquests casos, troba consol en el fet d'imaginar-se el judici advers del crític com una mostra d'enveja o d'incomprensió. [...] Però el bon escriptor, el gran escriptor, tampoc no acostuma a concedir-li un tracte millor.[...] La reacció dels uns i de l'altre, però, convergirà encara en un extrem: els literats creadors, de tota mena i categoria, coincideixen a acusar el crític de ser un d'ells, però fracassat."