Del
tecnolecte al sociolecte: consideracions sobre l'argot tècnic
en català
Comunicació
presentada a la I Jornada sobre Comunicació
Mediatitzada per Ordinador en Català (CMO-Cat)
Universitat de Barcelona
1 de desembre del 2000
Araceli Alonso, Rosanna Folguerà, Carles Tebé
araceli.alonso@iula.upf.es, rosanna.folguera@iula.upf.es, carles.tebe@iula.upf.es
Institut Universitari de Lingüística Aplicada, Universitat
Pompeu Fabra
1. Presentació
i objectius
Els autors d'aquesta ponència que presentem a la I Jornada sobre
Comunicació Mediatitzada per Ordinador en Català volem
fer una contribució sobre el lèxic d'Internet, i més
concretament, volem fer una aportació centrada en els límits
entre la terminologia tècnica o tecnolecte i l'argot tècnic
o sociolecte.
La nostra aproximació al tema és des de la terminologia,
és a dir, des de l'estudi del lèxic especialitzat per
la temàtica; i en l'aproximació que com a lingüistes
fem al llenguatge dels àmbits científics i tècnics,
considerem que sovint es produeix una confusió generalitzada,
i a diferents nivells, entre allò que anomenem els tecnolectes
pròpiament, els llenguatges especialitzats per la temàtica
i allò que coneixem com a sociolectes l'argot utilitzat
com a tret distintiu per un grup social o professional determinat; en
aquests àmbits, l'argot tècnic.
En algunes àrees concretes, com són la microinformàtica,
Internet i les noves tecnologies de la informació i comunicació,
pensem que aquesta confusió és fàcilment explicable
tant pel tipus de processos de formació lèxica predominants
com per les característiques particulars dels grups socials que
creen i difonen aquest llenguatge. Tanmateix, considerem que la persistència
d'aquestes confusions dificulta tant una descripció més
acurada del llenguatge tècnic com un enfocament més adequat
per a la naturalització d'aquest llenguatge en català.
El nostre objectiu en relació amb aquest tema és redefinir
l'espai que ocupa l'argot tècnic com a varietat lingüística
dins el discurs i els textos especialitzats; fer emergir les regles
i els processos específics de creació neològica
d'aquesta varietat en el nivell lèxic; i aportar algunes reflexions
sobre els trets específics que que té l'argot tècnic
en català en contrast amb el castellà i l'anglès.
En aquesta primera aproximació al tema, ens proposem:
Descriure
els trets principals que permeten distingir entre els tecnolectes i
els sociolectes.
Analitzar,
més específicament, les característiques que singularitzen
l'argot en un àmbit determinat per la seva temàtica, i
en aquest cas, l'argot d'Internet.
Determinar
quins són els criteris específics que ens serveixen per
identificar l'argot tècnic en el camp d'Internet per a arribar
a diferenciar-lo del tecnolecte.
2. Del
tecnolecte al sociolecte
La bibliografia que analitza els conceptes d'argot, sociolecte, jerga,
slang... és immensa, i abasta diversos camps i perspectives dels
estudis que descriuen la variació lingüística: des
de la sociolingüística a la pragmàtica passant per
l'etnografia de la comunicació, els llenguatges amb propòsits
específics, la lexicografia, l'anàlisi del discurs, i
molts d'altres.
En la recerca que hem fet per aquest treball ens ha interessat sobretot
de recollir aquelles definicions que contraposaven els tecnolectes o
llenguatges especialitzats per la temàtica amb els sociolectes
o argots tècnics, amb la finalitat d'extreure'n una primera relació
de criteris que ens ajudin a identificar les unitats de caràcter
argòtic.
En el Diccionario de lingüística moderna d’Alcaraz
Varó (1977), el tecnolecte és un «subcódigo
de una lengua dirigido al uso especializado en una determinada disciplina
o especialidad científica o técnica. Los dos componentes
más característicos de un tecnolecto son el léxico
y la sintaxis».
El Dictionary
of Language Teaching and Applied Linguistics (1992) defineix special
language com «a term used by the varieties of language used by
specialists in writing about their subject matter (...) The study of
special languages includes the study of terminology and register».
En els
textos de referència sobre llenguatges científics i tècnics,
la llengua d’especialitat o tecnolecte és descrita sempre
com una varietat de la llengua natural, que sovint integra elements
simbòlics i gràfics en el seu codi lingüístic:
La langue de spécialité est principalement une langue
dite naturelle, avec des éléments brachygraphiques intégrés,
et avec un accent plus prononcé sur l’écrit, qu’elle
a en commun avec la langue poétique. Elle constitue, en plus,
une partie du discours mixte langue-langage. (Kocourek 1991: 41)
Per aquest autor, l'objectiu primordial de la llengua d'especialitat
és la precisió semàntica i la sistematització
conceptual, i es manifesta per una neutralitat emotiva. Per tant, tendeix
a definir amb precisió les seves unitats lèxiques, a controlar
la polisèmia i l’homonímia, a suprimir els sinònims,
a simplificar i a delimitar millor els mitjans sintàctics, a
neutralitzar o contenir l’emotivitat i la subjectivitat.
El punt de vista de Sager et al. ens ha semblat interessant, per tal
com situa la seva definició de special language en contrast no
solament amb la llengua general sinó amb els dialectes i sociolectes:
Special languages form mutual exclusive, though overlapping sets of
sublanguages based on the division of knowledge of a speech community.
They can have dialectal and sociolectal variants, and in this respect
they often described as sub-languages of national languages or varieties
of standard languages (Sager, Dungworth and Macdonald 1980: 63).
Així, Sager et al., que identifiquen els mateixos trets predominants
en els llenguatges científics i tècnics que hem vist en
altres autors com Kocourek, dibuixen una representació de la
variació lingüística en què un subconjunt
del llenguatge determinat per la temàtica pot contenir al seu
torn altres varietats lingüístiques determinades per paràmetres
diferents, com el geolectal o el sociolectal, i tots ells durien activada
algun tipus de marca temàtica que els identificaria com a pertanyents
a un mateix llenguatge d’especialitat.
Per al Diccionario de Lingüística Moderna, un sociolecte
és una «variedad sociolingüística dentro de
una comunidad de habla, que determina a un grupo profesores, abogados,
etc. debido a variables sociológicas tales como su clase
social, educación, profesión, y otros parámetros
sociológicos como la situación de uso, y sin tener en
cuenta para nada su carácter geográfico. La pertinencia
a una de esos grupos crea unos vínculos lingüísticos
que, a su vez, les dan mayor cohesión y refuerzo con identificación
frente a otros» (Alcaraz Varó 1997).
L’ús del terme sociolecte, però, no és generalitzat.
De fet, al costat de sociolecte podem trobar denominacions complementàries
com ara argot, germania, jerga i slang. Els diferents autors que han
tractat el tema no es posen d’acord amb el significat de cadascuna
d’aquestes paraules i les definicions que apareixen en els diccionaris
i manuals se sobreposen, de manera que es fa difícil establir
els seus límits de significació. Aportem a continuació
algunes definicions d’aquests termes.
López del Castillo (1984) defineix argot com «la llengua
privada d’un estament social o bé d’un grup determinat
per l’ofici o la professió o qualsevol altra mena de convivència».
En canvi, en el Diccionario de Lingüística Moderna el defineix
com a «subsistema técnico no estándar, de carácter
emimentemente coloquial, formado principalmente por sinónimos
de palabras y expresiones de lengua estándar [...]».
Jean Dubois et al. (1992) defineixen l’argot en el seu Diccionari
de lingüística com un
«dialecto
social limitado al léxico, de carácter parásito
en la medida en que crea términos nuevos, con valores afectivos
diferentes, para conceptos ya dotados de un término, empleado
por una capa social determinada que se considera diferente de las otras;
su objeto es impedir la comprensión a los no iniciados o señalar
la pertenecia a un grupo determinado; en algunas profesiones existe
la tendencia añadir al término técnico un término
de argot».
El terme jerga també s’utilitza, en castellà, amb
el mateix sentit que argot. Per exemple, Cardona (1991) el defineix
com una «variedad lingüística compartida por un grupo
restringido por edad o por ocupación que es hablada
para excluir a las personas ajenas de la comunicación y para
reforzar el sentimiento de identidad de los que pertenecen al grupo».
Altres autors restringeixen més el significat del terme jerga
i expliquen que el terme té un caràcter més despectiu
i s’usa per indicar que un grup determinat parla en una llengua
incomprensible per a ells. De fet, jerga és un lexema d’origen
medieval que significa "parla inintel·ligible".
El terme slang procedeix de l’anglès i en els seus orígens
el seu significat es restringia a la parla de les classes baixes de
la societat, concretament, la parla dels criminals. Després ha
passat a significar el llenguatge informal i no estandarditzat, normalment
vulgar, utilitzat per un grup de classe social baixa. No obstant, el
seu ús s’ha estès i en moltes ocasions aquest terme
apareix utilitzat en el mateix sentit que argot o jerga. De fet, The
Enclyclopedia of Language and Linguistics (1994) defineix slang com
a «restricted speech of subgroups or subcultures in society, and,
a highly informal, unconventional vocabulary of more general use».
El Dictionary of Language Teaching and Applied Linguistics (1992) precisa
que «slang is used for a very informal speech variety which often
serves as an "in-group" language for a particular set of people
[...] Most slang is rather unstable as its words and expressions can
change quite rapidly».
Després de comparar sistemàticament les definicions de
tecnolecte i sociolecte, podem extreure alguns resultats que contraposen
els trets característics de les varietats tecnolectals i sociolectals
d’una llengua:
TECNOLECTES
SOCIOLECTES
1
Sistematització conceptual controlada; no solen admetre noves
unitats si no estan establertes i conceptualitzades prèviament.
No és un lèxic controlat. Es crea de manera espontània,
no planificada. No hi ha sèries lèxiques sistemàtiques.
2
Precisió semàntica; ideal d'univocitat; tendeixen a suprimir
o a restringir els sinònims.
Es recolzen precisament en l'homonímia, la polisèmia,
la figuració, la metàfora, l'extensió de significat.
3
La creació d’unitats lèxiques noves té una
funció bàsicament designativa.
La creació d’unitats lèxiques noves té una
funció bàsicament expressiva.
4
La forma escrita dels termes és prioritària sobre la seva
forma oral.
El lèxic apareix primer de forma oral i s'estableix més
tard de forma escrita; la grafia sol reflectir trets d'oralitat
5
Els termes especialitzats tendeixen a tenir una validesa supranacional
en molts dels casos, a partir de recursos lèxics compartits per
diverses llengües
Les unitats lèxiques tenen validesa només per a cada comunitat
lingüística particular, tot i que sovint imiten o parodien
un argot internacional
6
Tendència a neutralitzar o contenir l'emotivitat, la subjectivitat.
Tendència a potenciar el caràcter expressiu o afectiu
de les unitats, especialment en un vessant irònic, paròdic,
sarcàstic.
7
El registre predominant del tecnolecte té un caràcter
estàndard i formal.
El registre de l'argot es caracteritza per un caràcter informal,
col·loquial, vulgar en molts casos.
En síntesi,
les aportacions que hem recollit ens permeten afirmar que:
des d’un
punt de vista de llenguatge especialitat per la temàtica, el
tecnolecte sembla un terme més genèric, d’abast més
global, que pot incloure en el seu interior varietats diatòpiques
dialectes i altres varietats geogràfiques i varietats
diastràtiques variació de registre, també
anomenada "vertical".
la determinació
de quines unitats pertanyen a una o altra varietat exigeix l’aplicació
de criteris que afecten diferents nivells d’anàlisi lingüística
el procés de formació, l’anàlisi conceptual
d’unitats relacionades, les condicions de producció discursiva
de cada unitat, la funció comunicativa predominant, etcètera.
3. Corpus d'anàlisi i supòsits de base
El corpus bàsic que hem utilitzat per constatar les diferències
entre tecnolecte i sociolecte és el Lèxic panllatí
d'Internet, un vocabulari multilingüe que conté l’anglès
i quasi totes les llengües romàniques, entre elles el català.
Aquest vocabulari, elaborat per un equip de treball de diferents centres
i països, va ser concebut en el marc de la Xarxa Panllatina de
Terminologia Realiter, que té com a objectiu principal
estudiar els recursos lèxics i la vitalitat de les llengües
neollatines en els àmbits especialitzats. La nomenclatura del
vocabulari comprèn uns 300 conceptes dins del camp d'Internet,
està elaborat amb una metodologia de treball terminològica,
té un enfocament descriptiu i recull força variació
denominativa.
Per completar el nostre corpus d'anàlisi per a aquest treball,
hem ampliat la nomenclatura del Lèxic Panllatí d’Internet
amb altres vocabularis i reculls lèxics trobats a Internet que
inclouen el català com a llengua en la nomenclatura vegeu
a la bibliografia les obres utilitzades com a corpus d’anàlisi.
Els termes catalans i castellans han estat documentats en corpus textuals
quan ha estat possible a Internet mateix, i puntualment s’ha
comptat amb especialistes en la matèria que han intervingut com
a consultors externs.
Els supòsits amb què hem abordat l'anàlisi de les
dades són els següents:
El nostre
camp d'anàlisi és el llenguatge natural: no ignorem que
en aquest àmbit hi ha designacions que es vehiculen per mitjans
no lingüístics icònics, gràfics, simbòlics,
però no formen part del nostre estudi.
El nostre
nivell d'anàlisi és el lèxic i concretament,
unitats lexicalitzades en almenys una de les llengües de treball
del corpus: això vol dir que hem exclòs deliberadament
altres nivells d’anàlisi que també són pertinents,
com el discursiu, el textual, el sintàctic, o l’ortogràfic.
Partim
de la base que en el lexicó només hi ha unitats lèxiques,
és a dir, no fem cap distinció prèvia entre paraula
i terme. Cabré (1999: 123) arriba a la conclusió que les
paraules i els termes d'especialitat no són unitats de naturalesa
diferent, com s'havia defensat des de la terminologia, sinó que
en el lexicó només hi ha unitats lèxiques que poden
adquirir valor de paraula o valor de terme. Són les condicions
pragmàtiques en què s'actualitza la unitat lèxica
les que determinen el valor que adquireix en cada situació comunicativa.
Los términos no son unidades aisladas que constituyen un sistema
propio, sino unidades que se incorporan en el léxico de un hablante
en cuanto adquiere el rol de especialista por el aprendizaje de conocimientos
especializados (Cabré 1999: 118).
Los términos son unidades léxicas, activadas singularmente
por sus condiciones pragmáticas de adecuación a un tipo
de comunicación. Se componen de forma o denominación y
significado o contenido. La forma es constante; pero el contenido se
singulariza en forma de selección de rasgos adecuados a cada
tipo de situación y determinados por el ámbito, el tema,
la perspectiva de abordaje del tema, el tipo de texto, el emisor, el
destinatario y la situación (Cabré 1999: 123).
D'acord amb aquest supòsit, sostenim igualment que en les unitats
d'argot no hi ha trets formals ni semàntics específics
que ens permetin dir que hi ha una diferència clara entre tecnolecte
i sociolecte. L'argot d'Internet no presenta unes característiques
particulars en tant que unitat lèxica, sinó que són
les seves condicions de producció i d'ús les que activen
la seva condició d'argot.
4. Anàlisi de dades i resultats
La metodologia de treball que hem seguit ha consistit a analitzar exhaustivament
les unitats lèxiques del corpus, determinant, en cada cas:
quin ha
estat el procés de formació de cada unitat lèxica;
i
quin o
quins trets presenta cada unitat respecte a la llista de característiques
de la taula comparativa de l’apartat 2.
Com a resultat de l’anàlisi, presentem una classificació
de les unitats en quatre grans blocs. Cada bloc d’unitats consta
d’una relació de casos il·lustratius, una descripció
dels processos de formació més comuns en cada bloc, i
una anàlisi dels elements de tipus sociocomunicatiu que permeten
situar cada bloc d’unitats en un espai determinat a partir de l’oposició
tecnolecte-sociolecte que hem presentat més amunt.
Lèxic
altament especialitzat, terminologia xarxa
digital de serveis integrats, protocol TCP/IP, servidor proxy, adreça
IP, motor de cerca, administrador de sistemes, servidor web
HTML, XML,
CSS, ADSL, HDSL, DNS, URL, IP, IRC, PGP, POP, PPP, SLIP, SMTP, WWW
mòdem
(an: modulator+demodulator), knowbot (an: knowledge+robot), brouter
(an: bridge+router), sysop (an: system+operator)
hardware,
software, firmware, freeware, shareware; hiperenllaç, hiperimatge,
hipertext.
El procés
de formació de les unitats d’aquest grup ens permet classificar-les
com a unitats terminològiques, atès que responen als patrons
de formació de paraules predominants en la majoria d’àmbits
tècnics: derivació i composició culta, sintagmació,
siglació i acronímia, manlleu, o combinacions d’alguns
dels processos anteriors.
Si les analitzem des del punt de vista de la varietat lingüística
que representen, aquestes unitats responen a moltes de les característiques
que havíem associat als tecnolectes: tendeixen a formar series
lèxiques bastant sistemàtiques, palesen una funció
clarament designativa, son semànticament precises, són
bastant estables gràficament, i en conjunt reflecteixen les característiques
pròpies d’un subllenguatge creat per especialistes que necessiten
denominar els conceptes del seu propi àmbit de treball.
Algunes d’aquestes unitats han passat a la llengua comuna, s’han
recollit en molts diccionaris generals i són compreses per la
majoria de parlants, però això no n’ha alterat ni
la forma ni el significat: hardware, software, mòdem, hipertext,
World Wide Web.
Lèxic
bàsic, lèxic generalista
tertúlia (an: chat), navegar/navegador, tallafoc (an: firewall),
allotjament (an: hosting), teranyina (an: web), aranya (an: crawler),
pujar/baixar (an: upload/download), còpia de carbó, correu
brossa (an: junk e-mail), marcador (an: bookmark), passarel·la
(an: gateway)
quiosc
electrònic, ciberdiners (cibercalés, cibercèntims),
netcèntric, cibercerques, art virtual (ciberart, web art), netiqueta
(ciberètica), periodisme electrònic (periodisme virtual),
webaddicte, cibercafè, llibre digital, autopistes de la informació,
infoaddicte
El primer
grup d’unitats d’aquest segon bloc està format per
processos de metaforització. Els exemples seleccionats responen
a diferents mecanismes de canvi de significat, un significat que originalment
ja estava situat en l’àmbit de la llengua general. Molts
d’aquests conceptes s’organitzen en grups o clusters d’un
mateix àmbit original navegar, àncora; teranyina,
aranya; passarel·la, tallafoc, pont, en construcció;
d’aquesta manera, el lligam metafòric entre conceptes relacionats
substitueix la sistematicitat semanticoformal que caracteritza les sèries
lèxiques de la varietat tecnolectal.
Les unitats del segon grup tenen com a denominador comú un procés
de formació diferent, com és la reutilització de
conceptes del món real en el món virtual, que correspon
a Internet. En aquest cas, les noves unitats se solen construir adjuntant
un formant específic un adjectiu, una forma prefixada
a la base lèxica original; el formant actua com a marca d’activació
d’aquest segon sentit. La llista de formants és reduïda,
com es pot veure en els exemples, però productiva; alguns han
estat manllevats directament de l’anglès: web-, net-, i
comencen a produir derivats en català. En aquest grup d’unitats,
la forma és més inestable: a vegades conviuen diversos
formants per a un mateix concepte art virtual, ciberart, web art;
però en altres casos només se’n materialitza un llibre
digital, però no s’ha documentat *llibre virtual.
Des del punt de vista de la varietat sociolectal, molts autors han subratllat
el rol cognitiu que juga la metàfora com a vehicle per a l’adquisició
de coneixements en un medi desconegut o hostil. Així, Meyer et
al. (1997: 18), que estudien la productivitat de les metàfores
a Internet, sostenen que «[metaphorical Internet terms] were conceptually
useful: the images evoked facilitate’s one understanding of the
underlying technical concepts», per bé que «[metaphorical
terms] could also distort the underlying technical reality to some degree».
En efecte, la gran difusió d'Internet com a mitjà de comunicació
especialment a través de la web ha fet que el seu espai
passés en poc temps de ser un medi exclusivament tecnolectal,
utilitzat entre especialistes, a ser un espai freqüentat per milions
d’usuaris sense formació ni coneixements previs en aquest
àmbit. Ens sembla significatiu remarcar que no hi ha cap alternativa
denominativa "tècnica" per als conceptes designats
més amunt. Aquest fet, juntament amb el procés de formació
que hem descrit, ens permet agrupar aquestes unitats com a part d’un
lèxic bàsic d’ús comú, format per denominacions
que semblen encunyades per a un usuari final no expert en la matèria.
Lèxic
informal, amb valor expressiu
ensaïmada, correu tortuga (an: s-mail;snail-mail), espamejar (an:
spam)
atatxar,
foruardejar, uèp, emili, jom pèitx, efepetejar
an: beerware,
postcardware, shovelware, wetware
El procés
de formació del primer grup d’unitats no presenta trets
unitaris. El primer cas, ensaïmada, és una reinterpretació
del significat d’una icona utilitzada internacionalment que ja
presenta una denominació establerta (@ = arrova; an: at). El
terme correu tortuga és un calc de l’anglès snail-mail,
format per analogia amb e-mail per designar el correu postal ordinari.
Finalment, espamejar, que en català no és transparent,
és un calc de l’anglès to spam, que originalment
designava un producte comestible de molt poc valor nutritiu, i que actualment
designa la tramesa indiscriminada d’informació no sol·licitada,
inútil, per correu electrònic.
En el segon grup d’unitats el procés de formació
consisteix en la deformació intencionada dels manlleus originals
en anglès. Normalment, aquest propòsit s’aconsegueix
generalitzant regles gramaticals de la llengua original que no són
aplicables en català, i/o grafiant les unitats d’acord amb
una pronúncia aproximada o descurada en la llengua d’arribada.
En alguns casos, amb aquests recursos es poden arribar a produir derivats
(cf: an: e-mail it to me asap> cat: emilia-me’l quan puguis).
El tercer grup aparentment no presenta diferències formals respecte
al grup anàleg del primer bloc d’unitats que hem analitzat
en el primer bloc corresponent a les unitats tecnolectals. Si bé
és cert que en aquest grup el formant ware s’adjunta
sovint a bases nominals, el tret distintiu no és de base lèxica
sinó semàntica: aquests "termes tècnics"
presumptament ben construïts són bromes, paròdies
d’altres unitats lèxiques de l’especialitat: cf. el
significat de wetware el software humit, és a dir, el cervell
humà, en frases com ara: "en aquest disseny hi falla el
wetware".
El tret comú que ens ha permès agrupar aquestes unitats
sota un mateix epígraf és per tant la funció predominantment
expressiva o afectiva que manifesten en l’ús. El seu valor
designatiu és inexistent, ja que o bé hi ha una alternativa
denominativa no marcada correu postal o correu tradicional per
snail-mail, adjuntar per atatxar, missatge o correu electrònic
per emili, o bé el concepte que presumptament designen és
ell mateix una paròdia d’altres conceptes reals cf.
el significat de beerware respecte a freeware o shareware.
Aquest tipus d’unitats són molt freqüents en el lèxic
d’Internet, perquè dónen cos a la dimensió
lúdica, creativa, irònica, burleta, informal, que és
inherent a moltes de les noves iniciatives que sorgeixen a la xarxa
i a les complicitats socials i grupals que s'hi creen. El lèxic
i la fraseologia reflecteixen constantment aquesta característica,
per bé que en el nostre corpus que és bàsicament
lexicogràfic hi ha poques unitats d’aquest tipus.
Lèxic
específic de comunitats internàutiques
encendre’s (an: flame), passerell (an: newbie), voyeur (an: lurker)
àlies
(an: nick, nickname)
pirata,
intrús (an: hacker), an: cracker, an: phreaker
Com en
l’apartat anterior, les unitats recollides en aquest epígraf
no presenten trets constants que ens permeti agrupar-les des des punt
de vista dels recursos emprats en el seu procés de formació:
hi ha des de metàfores i neologismes semàntics calcats
de l’anglès fins a manlleus sense denominació pròpia
en català.
El tret que les agrupa és estrictament de caràcter sociolectal:
són tres grups d’unitats que corresponen a tres entorns
diferents, amb interaccions sociocomunicatives també diferents:
el primer, els grups de notícies (newsgroups); el segon, els
xats o tertúlies o converses en temps reals; el tercer, el món
més marginal, subversiu i críptic dels pirates informàtics.
En tots tres casos és lícit parlar d’argot tècnic
en el sentit més tradicional del terme, com els que havíem
recollit en les definicions del començament: són unitats
lèxiques i expressions usades només en l’interior
d’aquestes situacions comunicatives, en què juguen un rol
important d’identificació i cohesió dels membres
de cada grup. Així, en els grups de notícies un lurker
(voyeur) és un terme despectiu per referir-se a un individu que
es detecta que es passeja pels missatges del grup i segueix les discussions,
però que no hi participa mai; és a dir, que no segueix
les regles establertes. Nick és l’àlies o el malnom
amb què un usuari es dóna d’alta en una sala de xat
les converses en principi són anònimes. Els pirates
informàtics distingeixen els diferents tipus d’intromissió
que són capaços de dur a terme, i per exemple estableixen
una ratlla divisòria molt clara entre els hackers gent que
rebenta els sistemes de protecció d’un sistema simplement
per provar la seva habilitat i els crackers gent que fa la
mateixa acció però per causar un dany, o obtenir algun
benefici econòmic.
En síntesi, les unitats lèxiques adquireixen un valor
específic per als iniciats en qualsevol d’aquests grups,
i en origen no són reconeguts fora del seu estricte àmbit
d’ús.
Naturalment,
a mesura que alguns d’aquests reductes iniciàtics esdevinguin
espais de comunicació massiva, com ja passa amb els xats, el
seu lèxic passarà a ser més transparent per a molta
gent, i a continuació podrà disseminar-se més enllà
de les seves fronteres inicials.
5. Conclusions
i perspectives de futur
Com a balanç de l’anàlisi de dades del corpus, presentem
les següents conclusions:
Hem distingit quatre categories de lèxic específic d’Internet,
atenint-nos a una combinació de criteris lexicològics
i de condicionants sociocomunicatius i sociodiscursius: terminologia,
lèxic bàsic o general, lèxic informal i argot pròpiament
dit. Volem subratllar que per a nosaltres tots ells són tecnolectals,
és a dir, tots quatre nivells són especialitzats des d’un
punt de vista temàtic.
L’ús
del terme argot tècnic és utilitzat per autors i lexicògrafs
per referir-se indistintament a qualsevol de les categories que hem
descrit, com ho prova una consulta ràpida als títols dels
centenars de vocabularis editats a Internet en diverses llengües.
Considerem que Internet és un veritable univers, un espai de
comunicació massa gran i divers per parlar d’un argot, i
que al seu interior s’hi hostatgen comunitats molt diferents; en
aquest sentit, ens sembla més adequat parlar de l’argot
dels xats o l’argot dels hackers, però no de l’argot
d’Internet.
Hi ha un
espai important entre les unitats pròpiament terminològiques
i les unitats pròpiament argòtiques, que està ocupat
d’una banda per aquest lèxic bàsic o general, sobretot
metafòric, i de l’altra pel lèxic més informal,
molt marcat des del punt de vista de la intenció comunicativa.
En conjunt, aquests grups d’unitats dónen testimoni de la
gran vitalitat que té la creació neològica espontània,
no planificada, a Internet, i de la permeabilitat dels seus conceptes
des del punt de vista de la variació vertical. La tradició
utilitza predominantment l’etiqueta d’argot per a aquestes
categories que nosaltres hem volgut distingir de les anteriors.
Des del
punt de vista metodològic, considerem que:
El nostre
corpus d’anàlisi ha estat bàsicament format per unitats
lèxiques procedents d’inventaris lexicogràfics. Però
molts dels trets que poden ajudar a una caracterització més
acurada del lèxic d’Internet exigeixen la incorporació
d’altres nivells d’anàlisi lingüística,
com el sintàctic, el discursiu, o el gràfic i icònic.
Concretament, un estudi específic que vulgui descriure bé
l’argot d’una comunitat internàutica qualsevol demana
una anàlisi lingüística en profunditat que inclogui
almenys tots els nivells esmentats anteriorment. El corpus necessari
per a aquest estudi ha d’estar constituït per textos escrits
i per producció oral.
Un dels
elements més importants que hem detectat per identificar el lèxic
més informal i l’argòtic és precisament la
ironia. Tot i que hem descrit algun recurs específic amb què
es manifesta a nivell lèxic deformació gràfica
d’altres unitats de referència, creació de falses
sèries lèxiques, aplicació de regles gramaticals
alienes a la llengua pròpia ens falten encara recursos i
mètodes per descriure-la i detectar-la millor.
Finalment,
exposem algunes perspectives amb què voldríem completar
aquest primer treball sobre el tema:
Ens proposem estudiar la representació d’aquestes unitats
en els repertoris lexicogràfics actuals, ja que ens ha semblat
molt deficient, especialment en tot allò que fa referència
a les marques d’ús. Igualment, pensem que l’absència
de determinades formes de variació denominativa informal en els
lèxics especialitzats no té sentit, ja que constitueixen
un lèxic viu que dóna fe de la creativitat de la llengua
en un àmbit com Internet.
I en un
futur més llunyà també ens interessarà de
fer un estudi contrastiu de creativitat lèxica entre l’anglès,
el català i el castellà en el lèxic específic
d’Internet, amb la finalitat d’analitzar si en català
també són aplicables etiquetes com el ciberspanglish,
que descriuen contextualitzacions lingüístiques particulars
del lèxic d’Internet vist des del punt de vista de la interferència
lingüística.
6. Bibliografia
Obres de referència
ALCARÁZ,
E. et al. (1997) Diccionario de lingüística moderna Enrique
Alcaráz Varó y María Antonia Martínez Linares,
Barcelona, Ariel.
ASHER, R. E. (1994) The Encyclopedia of Language and Linguistics, Gran
Bretaña, Pergamon Press Ltd.
CABRÉ, M. T. (1992) La Terminologia. Teoria, els métodes,
les aplicacions, Barcelona, Antártida/Empúries.
CABRÉ, M. T. (1999) La Terminologia. Representación y
comunicación, Barcelona, Institut Universitari de Lingüística
Aplicada (Universitat Pompeu Fabra).
CARDONA, G. R. (1991) Diccionario de lingüística, Barcelona,
Ariel.
DE YZAGUIRRE, Ll. (1995) «Maquinar-hi o programar-hi», Estudis
de lingüística i filologia oferts a Antoni M. Badia i Margarit,
III, 1995, pp. 341-366. Barcelona, Departament de Filologia Catalana
(UB), Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
DUBOIS, J. et al. (1992) Diccionario de lingüística, Trad:
ORTEGA, I., DOMÍNGUEZ, A., Madrid, Alianza.
ENCICLOPÈDIA CATALANA (1998) Gran Diccionari de la Llengua Catalana,
Barcelona, Enciclopèdia Catalana.
KOCOUREK, R. (1991) La langue française de la technique et de
la science, Wiesbaden, Oscar Brandstetter Verlag GmbH.
LÓPEZ DEL CASTILLO, Ll. (1984) Llengua stàndard i nivells
de llenguatge, Barcelona, Laia.
MEYER, I. et al. (1997) «Metaphorical Internet terms: A conceptual
and structural analysis», Terminology, 4 (1) vol., 1997, pp. 1-33.
RICHARDS, J. C. et al. (1992) Longman dictionary of language teaching
and applied linguistics, 2ª ed., Gran Bretaña, Harlow Longman.
SAGER, J. C., DUNGWORTH I MACDONALD (1980) English Special Languages,
Wiesbaden, Brandstetter.
Corpus
de buidatge
ALCALDE,
J. El CATALANET. Dictionari català de terminologia cibernàutica.
[http://ww2.grn.es/jacal/]
COMUNITAT AUTÒNOMA DE LES ILLES BALEARS Lèxic bàsic
d’Internet.
[http://www.caib.es/govern/conselleries/educacio/lexic/lexic.htm]
REALITER Lèxic panllatí d'Internet, Canadá, Bureau
de la traduction du Gouvernement del Canadà [en prensa].
TERMCAT
[http://www.termcat.es/cercaterm/]
The Hacker's Dictionary [http://www.iula.upf.es/altres/cibres/hackers/hacker.index.htm]