ÍNDEX

 

Ø      Introducció……………………………………………………………………….

5

Ø      Concepte………………………………………………………………………….

5

Ø      Histología………………………………………………………………………...

5

Ø      Classificació del desenvolupament radicular i apical……………………………

6

Ø      Posibles etiologies d’àpex obert………………………………………………….

7

Ø      Diagnòstic

 
  1. Anamnesi…………………………………………………………………….

7
  1. Exploració clínica……………………………………………………………

7
  1. Exploració radiològica……………………………………………………….

8

Ø      Antecedents històrics…………………………………………………………….

9

Ø      Materials

 
  1. Hidròxid de calci

 
    • Propietats……………………………………………………………..

10
    • Ventatges……………………………………………………………..

10
    • Desventatges…………………………………………………………

10
  1. M.T.A

 
    • Propietats……………………………………………………………..

11
    • Ventatges……………………………………………………………..

11
    • Desventatges…………………………………………………………

11

 

Ø      Mecanisme d’acció

 
  1. Hidròxid de calci……………………………………………………………..

12
  1. M.T.A………………………………………………………………………...

12

Ø      Tècnica

 
  1. Hidròxid de calci……………………………………………………………..

12
  1. M.T.A………………………………………………………………………...

15

Ø      Investigació………………………………………………………………………

16

Ø      Casos clínics

 
    • Cas 1: Apicoformació amb hidròxid de calci………………………...

20
    • Cas 2: Apicoformació amb MTA…………………………………….

22

Ø      Conclusió………………………………………………………………………...

Ø      Procedencia de les il·lustracions ...........................................................................

Ø      Apèndix lèxic ........................................................................................................

24

25

26

Ø      Bibliografía………………………………………………………………………

Ø      Índex anal·lític .......................................................................................................

27

29

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

INTRODUCCIÓ

 

L’èxit de la teràpia endodòncica requereix que l’àpex estiga total i densament segellat. Un àpex amb una obertura ampla suposa una desavantatge anatòmica a l’hora

d’aconseguir un segellat apical sense espentar, una gran quantitat de, material d’obturació sobrant cap a la zona periapical.

L’apicogènesi i l’apicoformació son els tractaments d’elecció per a la inducció del tancament apical. L’apicogènesi és el tractament de dents permanents amb polpa vital, amb el propòsit de mantenir la vitalitat per a aconseguir el tancament de l’àpex radicular. Per altra banda l’apicoformació és el tractament radicular en dents necròtiques, amb i sense lesió periapical crònica, la qual té com a objectiu la formació d’una barrera de teixit mineralitzat, ocasionalment amorfa, en l’àpex radicular.

            L’hidròxid de calci ha sigut el material d’elecció durant molts anys, actualment estan apareixent nous materials al mercat com és el cas del M.T.A. oferint noves possibilitats terapèutiques.

 

CONCEPTE

 

            Apicogènesi: és el tractament de dents permanents amb polpa vital, amb el propòsit de mantenir la vitalitat per a aconseguir el tancament de l’àpex radicular (García, 1997, pàg. 222).

 

            Apicoformació: és el tractament radicular en dents necròtiques, amb i sense lesió periapical crònica, la qual té com a objectiu la formació d’una barrera de teixit mineralitzat, ocasionalment amorfa, en l’àpex radicular (García, 1997, pàg. 222).

 

HISTOLOGIA

 

Les dues capes germinatives que participen en la formació de les dents són: l’epiteli ectodèrmic que origina l’estmalt, i l’ectomesènquima que forma el complexe dentino pulpar, cement, lligament periodontal i os alveolar. (Gómez de Ferraris, 2002, pàg. 85)

El desenvolupament dental comença en la sexta setmana de vida intrauterina a partir de l’ectoderm i l’ectomesènquima. Primer apareixerà la dentició temporal i després la permanent, i en ambdues la formació de l’arrel comença una vegada ja ha acabat la de la corona. La formació radicular es produeix a partir de la Baina radicular de Hertwig, que s’origina per la fusió dels epitelis extern i intern de l’òrgan de l’esmalt. Aquesta baina determinarà el nombre i longitud de les arrels. La baina radicular de Hertwig prolifera en profunditat en relació amb la làmina dentaria per la part interna i amb el sac dentari per la part externa, i induirà la diferenciació de les cèl·lules mesenquimatoses d’aquests, en odontoblasts i cementoblasts, que produiran dentina i ciment radicular, respectivament.

            Durant la formació de l’arrel, l’orifici apical de cadascuna d’elles té una obertura ampla limitada per un diafragma epitelial. Les parets dentinàries divergeixen en direcció apical i la forma del conducte pulpar es pareix a un tub ample i obert. Malgrat que la baina desapareix en establir-se la longitud de l’arrel, a l’interior d’aquestes segueix dipositant-se dentina. (Gómez de Ferraris, 2002, pàg. 346)

            A mesura que es produeix el creixement, el depòsit continuat de dentina ocasiona un estretament del conducte radicular i el teixit pulpar es comprimeix. El depòsit addicional de dentina i cement tanca l’àpex de la dent i crea la convergència apical dels conductes radiculars que pot observar-se ja en les dents formades. (Gómez de Ferraris, 2002, pàg. 348)

            L’arrel no té una longitud completa fins que han passat quatre anys després de l’erupció de la dent a la cavitat oral.

 

 

Fig.1:Imatge histològica de la formació de l’arrel (Baina de Hertwig)

 

 

CLASSIFICACIÓ DEL DESENVOLUPAMENT RADICULAR I APICAL

 

            En 1958 Patterson va fer una classificació molt didàctica de les dents permanents segons el seu desenvolupament radicular i apical:

 

1.      Desenvolupament parcial de l’arrel amb diàmetre apical major que el diàmetre del conducte

2.      Desenvolupament quasi complet de l’arrel, però amb diàmetre apical major que el conducte

3.      Desenvolupament complet de l’arrel amb un lumen apical d’igual diàmetre que el del conducte

4.      Desenvolupament complet de l’arrel amb diàmetre apical més xicotet que el del conducte

5.      Desenvolupament complet radicular amb diàmetre apical microscòpic.

 

( Juárez, Benítez, 2006, pàg. 3)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

POSSIBLES ETIOLOGIES D’ÀPEX OBERT

 

 

 

DIAGNÒSTIC

 

 

Edat del pacient

 Haurem de tenir en compte que la formació de l’àpex no es completa fins a 3 anys després de l’erupció, aproximadament.

 

Tipificació del dolor

            Caldrà que determinem si es tracta d’un dolor provocat, espontani, persistent, etc., ja que açò ens ajudarà a diagnosticar el tipus de patologia pulpar que presenta i per tant el tipus de tractament a realitzar.

            Si el pacient refereix que sols presenta dolor davant d’algun estímul i que desapareix amb aquest, pensarem amb una pulpitis reversible. Quan el dolor és agut, espontani, persistent i normalment nocturn parlarem d’una pulpitis irreversible. En canvi si el que presenta és una necrosi no hi haurà cap símptoma, a no ser que hi haja afectació del lligament periodontal.

 

Antecedents traumàtics ( quan, on i com)

            El temps que passa des de que ha ocorregut el traumatisme fins que el pacient acudeix a l’odontòleg pot ser determinant per al pronòstic del cas.

 

 

Presència de càries propera a polpa

 

Fístules, fractures, restauracions defectuoses, tumefacció

 

Coloració

            Rosa: si apareix immediatament indicarà hemorràgia i si apareix al cap d’un temps reabsorció.

            Groc: calcificació

            Gris: si és un color intens, progressiu i mantingut indicarà necrosi; en canvi si es una tinció més lleu i que desapareix amb el temps serà una afectació pulpar reversible.

 

Palpació

            Permet diagnosticar complicacions periapicals de la malaltia pulpar. Mitjançant el tacte es pot estimar la presència de zones engreixades o fluctuants en el fons del vestíbul que poden indicar l’exacerbació d’una lesió.

 

Mobilitat

            La mobilitat dental patològica dificulta la formació radicular, per tant, serà un factor desfavorable per als tractaments d’apicogènesi i apicoformació. Deurem de considerar que les dents permanents immadures presenten una mobilitat fisiològica important que haurem de diferenciar de l’anterior.

 

Sensibilitat a la percussió

            Ens indica que la inflamació pulpar ha progressat fins a afectar al lligament periodontal.

 

Vitalitat pulpar

            Una vitalitat pulpar negativa serà indicativa de necrosi, malgrat que les proves de vitalitat pulpar, com son la percussió, proves tèrmiques i elèctriques, resulten poc fiables en dentició permanent jove; degut a que en aquestes dents la vascularització és major que la innervació i això ens pot portar a error.

 

 

L’exploració radiològica ens servirà per a comprovar:

 

 

 

 

Fig.2: 2.1 amb àrea radiolúcida periapical, conducte ample amb parets fines

 

 

 

 

ANTECEDENTS HISTÒRICS

 

 Inicialment, s’utilitzaven tècniques quirúrgiques per a obturar els conductes mitjançant una via d’accés retrodentària, però aquesta va caure en desús degut a que la pressió que provocava la condensació i l’expansió de l’amalgama originaven fractures radiculars.

Al llarg de la història s’ha produït una evolució tant de la tècnica com dels materials emprats.

El procediment d’apicoformació va ser descrit per Nyger en 1838, però no va ser fins a finals dels anys 50, que clínics com Granath (1959) i Marmasse (1961), la van reconèixer com a tècnica. ( Abarca, 2004, pàg. 1)

Durant molts anys es van estudiar diferents materials per a la realització de l’apicoformació, però no va ser fins a 1920, quan Hermann va introduir l’Hidròxid de calci, amb una pasta anomenada Calaxyl. ( Abarca, 2004, pàg. 1)

           

Nombrosos científics han aconseguit el tancament apical experimentant amb diferents materials, com per exemple:

 

Ø      En 1960, Cook va comprovar que els àpex immadurs de dents amb polpa necròtica podien continuar el seu desenvolupament després de col·locar temporalment una pasta d’òxid de zinc eugenol.

Ø      Ball va utilitzar una pasta poliantibiòtica radioopaca a l’interior d’un conducte per a induir el tancament apical, el resultat va ser un èxit, ja que va detectar material calcificat prop de l’àpex. El tancament apical es va observar 5 mesos després del tractament.

Ø      La mescla de paramonoclorofenol alcanforat i hidròxid de calci va ser utilitzada amb èxit per diversos autors com Kaiser i Bazler, Frank i Dylewsky.

Ø      Maitso i Capurro utilitzaren una mescla de iodoform, hidròxid de calci i aigua amb metilcel·lulosa.

 

( Abarca, 2004, pàg. 2)

 

 

 

            Durant molts anys l’hidròxid de calci ha sigut considerat el material d’elecció ja que té un gran potencial osteogènic i un alt percentatge d’èxit. En canvi, la teràpia amb hidròxid de calci té alguns desavantatges com la variabilitat del temps de tractament i la impredictibilitat del tancament apical. Açò ha produït la cerca continua de tècniques i materials que podrien permetre el tancament apical continu en dents amb àpexs immadurs.

 

L’agregat de triòxid mineral (MTA) apareix per primera vegada en la literatura en 1993 i s’introdueix com un cement amb gran diversitat d’usos dins dels quals es troba com un material d’obturació de conductes radiculars.(Abarca, 2004, pàg. 5)

 A partir d’aquest moment i fins ara han sigut nombroses les investigacions al voltant d’aquest material; sense poder evitar comparar-lo amb l’hidròxid de calci, ja que aquest ha sigut el material de referència.

 

 

MATERIALS

           

Hidròxid de calci

                       

                        Propietats:

 

 

Avantatges:

 

 

Desavantatges:

 

 

 

                   

 

Fig.3:Hidròxid de calci pur en pols (Cofares)

 

 

MTA

 

            Propietats:

 

 

 

Avantatges:

 

 

Desavantatges: 

 

 

 

 

 

Fig4:M.T.A (Pro Root)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

MECANISME D’ACCIÓ

 

            La resposta dels teixits a el MTA i a l’hidròxid de calci és similar, ambdós estimulen la formació de teixit mineralitzat.

 

 

Hidròxid de calci

 

            El mecanisme de mineralització de l’hidròxid de calci s’explica mitjançant l’acció de la fosfatasa alcalina, ja que aquesta actua amb un ph alcalí com el que proporciona l’hidròxid de calci. Aquest enzim actua alliberant fosfatasa inorgànica de la sang que permet una posterior mineralització del fosfat càlcic. ( Juárez, Benítez, 2006, pàg. 7)

 

 

 

 

M.T.A.

 

            El M.T.A. es divideix en dues fases constituïdes per l’òxid de calci i el fosfat de calci. L’òxid de calci apareix en forma de cristalls i el fosfat de calci com una estructura amorfa. L’òxid de calci en pols al ser hidratat passa per una fase de conversió d’hidròxid de calci, aquest en contacte amb els teixits es dissocia en ions calci i hidròfila. Els ions calci raccionen amb el gas carbònic dels teixits, donant origen a les granulacions de calcita, acumulant fibronectina, la qual permetrà l’adhesió i diferenciació cel·lular, com a conseqüència apareix la formació de teixit mineralitzat.

 ( Juárez, Benítez, 2006, pàg. 7)

 

 

 

TÈCNICA

           

 

Hidròxid de calci (García, 1997, pàg. 664-667)

 

 

 

 

                                  

 

          Fig.5.Loseta de cristal amb hidròxid                          Fig.6:A l’esquerra,hidròxid de calci sense

                   de calci i aigua destilada                                              opacificador.A la dreta,hidròxid de

                                                                                                         calci amb opacificador.

 

 

 

 

 

 

Fig.7: Hidròxid de calci mesclat amb consistència cremosa

 

 

 

 

 

 

 

 

Fig.8:Col·locació de l’hidròxid de calci amb un lèntul

 

 

 

 

 

Fig.9:Compactació de l’hidròxid de calci amb una llima coberta de cotó

 

 

 

 

 

 

 

M.T.A. ( Juárez, Benítez, 2006, pàg. 5-7)

 

o       Anestesia i aïllament

o       Obertura

o       Eliminació de la polpa cameral i radicular

o       Irrigar la càmera i el conducte abundantment amb hipoclorit sòdic al 5%

o       Conductometria, longitud de treball 

o        Preparar i conformar el conducte amb llimes manuals, l’ús d’hipoclorit sòdic ajuda a la desinfecció del conducte

o       Secar el conducte amb puntes de paper

o       Si la constricció apical no és suficient abans de col·locar el M.T.A posarem un material reabsorbible (fosfat tricàlcic, hidroxiapatita, matriu colàgena), que afavorirà la condensació de l’M.T.A. sense que hi haja eixida abundant als teixits periapicals.

o       Mesclem el M.T.A amb aigua destil·lada o solució anestèsica de forma que obtinguem una mescla homogènia i fàcil de manejar

o       El M.T.A es condensa dintre del conducte amb l’ajuda de puntes de paper o condensadors de gutaperxa, correctament mesurats a 4 mm de la longitud de treball per a evitar l’extrusió del material. Anem condensant xicotetes porcions de M.T.A. fins aconseguir un xicotet tap de 4 o 5mm.

o       Comprovar la situació i col·locació del tap de M.T.A. mitjançant la realització de radiografies periapicals. Si la seua adaptació no és la correcta, el M.T.A. pot eliminar-se amb solució salina i llimes repetint de nou el procés.

o       Per a afavorir el fraguat de l’MT.A que és un material hidròfil es col·loca una boleta de cotó humida a l’interior de conducte o càmera pulpar i es tanca amb un material d’obturació temporal. El fraguat del MTA es pot aconseguir a partir de les 4h.

o       Quan el MTA ha fraguat, a les 4 o 6h., el tractament pot acabar-se. S’elimina la boleta de cotó i es confirma de forma no agressiva el fraguat i la duresa del MTA. A continuació es pot obturar el conducte amb cement segellador, gutaperxa termoplàstica o mitjançant la tècnica d’obturació preferida.

o       Restauració de la dent amb material compost.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

INVESTIGACIÓ

 

            L’agregat de triòxid mineral (MTA) és un material relativament nou i desconegut ja que apareix per primera vegada en la literatura en 1993. És un material que ha demostrat tenir nombrosos usos i propietats que l’han convertit en una important font d’investigació.

 Els principals components d’aquest material son: silicat tricàlcic, aluminat tricàlcic, òxid tricalcic, òxid de silicat.

 

 

 

 

Fig.10: Indicacions del M.T.A

 

             

A continuació anomenarem una sèrie d’articles d’investigació que estudien i comparen les propietats del MTA amb l’hidròxid de calci.

 

 

Article 1: Aeinechi M. at cols., 2003, MTA i hidròxid de calci com a material per a recobriment pulpar en dents humanes, Int. Endod J., vol. 36, pàg. 225.

 

            Aquest treball compara el MTA amb l’hidròxid de calci quan son utilitzats com a materials de recobriment pulpar en dents humanes.

            La comparació s’ha realitzat experimentant amb 22 primers molars de persones entre 20 i 25 anys que han sigut sotmesos a una exposició pulpar. Algunes de les exposicions pulpars foren tractades amb MTA i altres amb hidròxid de calci, després les van recobrir amb òxid de zinc eugenol i van ser restaurades amb amalgama. Per a obtenir els resultats les dents van ser exodonciades en diferents periodes (1 setmana, 2 mesos, 3 mesos, 4 mesos i 6 mesos) i s’estudiaren histològicament.

            La avaluació histològica de tots els molars va demostrar que els que havien sigut tractats amb MTA presentaven menor inflamació, hiperèmia i necrosi; a més d’un major grossor de la barrera dentinària i un augment de la freqüència de formació de la capa odontoblàstica.

           

 

Article 2: Simon S. at cols., 2007, L’ús del MTA per al tractament d’apexificació en una sola visita, Int. Endod J., vol. 40, pàg. 186.

           

 

            En aquest estudi s’observà el resultat de la utilització del MTA en l’apexificació sobre dents, amb àpex obert, de 50 pacients.

            S’utilitzaren 57 dents amb àpex obert a les quals se’ls va realitzar un tractament d’apexificació amb MTA, durant una sessió, pel mateix operador. Els pacients foren citats als 6 i als 12 mesos, i després cada any per avaluar l’evolució del tractament. En els controls les lesions foren valorades per dos exploradors en una cambra obscura amb un magnificador. El tamany de les lesions periapials va ser mesurat i registrat amb el Periapial Index (PAI). També valoraren la presència de tancament apical.

            Després de 12 mesos de seguiment, considerant els resultats del PAI i la disminució del tamany de les lesions periapicals, es va observar la reparació en el 81% dels casos.

 

 

Article 3: Andreasen JO., Munksgaard EC., Bakland LK., 2006, Comparació de la resistència a la fractura de dents immadures en ovelles després d’obturar amb hidròxid de calci o MTA., Dental Traumatology, vol.   22, pàg. 154.

 

 

            Es va comparar la resistència a la fractura de les dents obturades amb hidròxid de calci i les obturades amb MTA, en un conjunt d’ovelles.

            S’utilitzaren 30 incisius immadurs, d’ovelles, que presentaven aproximadament el 80% de la formació radicular, van ser dividides en 4 grups experimentals. Les polpes d’aquestes dents van ser extirpades. Els grups van ser els següents:

 

§         A: grup salí: les dents van ser reservades en sèrum salí durant 100 dies a 6ªC

§         B: grup d’hidròxid de calci: els canals radiculars van ser obturats amb hidròxid de calci i segellats apicalment amb IRM, duran 100 dies a 6ºC

§         C: grup MTA: els canals van ser obturats amb MTA i es van emmagatzemar durant 100 dies a 6ºC.

§         D: grup d’hidròxid de calci amb MTA: els canals van ser obturats amb hidròxid de calci i segellats amb IRM. Després de 30 dies l’hidròxid de calci va ser substituït per MTA i va ser emmagatzemat durant 100 dies a 6ºC.

 

 

Al cap de 100 dies totes les dents van ser encofrades amb escaiola parís i va ser comprovada la seua resistència a la fractura en l’àrea cervical amb una màquina Instron.

Els resultats van mostrar una reducció a la resistència a la fractura en els incisius tractats amb hidròxid de calci després de 100 dies a comparació amb les dents dels altres grups. En conclusió quan l’hidròxid de calci és introduït als canals radiculars durant 30 dies i després es substituït per el MTA no es produeix una disminució significant de la resistència a la fractura

 

 

Article 4: Sousa C. at cols., 2004, Avaluació histològica comparativa de la biocompatibilitat dels materials utilitzats en cirurgia periapical, International endodontic journal, vol.37, pàg. 738.

 

 

S’avaluaren les propietats biològiques de diversos materials emprats en cirurgia periapical.

El mètode utilitzat va ser el recomanat per la FDI i la ADA que consisteix en la implantació intraòssia dels materials estudiats, en 30 porcs guineans. Els materials son: òxid de zinc eugenol, MTA i resina composta fotopolimeritzable Z-100. Els materials foren implantats a ambdós costats de la símfisi mandibular, els resultats s’avaluaren als 4 i a les 12 setmanes quan els porcs foren assassinats i preparats histològicament. S’observà que la reacció inflamatòria dels teixits als materials disminuïa amb el temps. Així l’òxid de zinc eugenol és altament tòxic a les 4 setmanes però canvia significativament a les 12 tornant-se biocompatible. El MTA i el Z-100 son biocompatibles tant a les 4 com a les 12 setmanes.

 

 

Article 5: Briso AL. at cols., 2006,Resposta biològica de la polpa exposta a diferents materials, Pesquisa Odontologica Brasileira, vol.20, pàg. 219.

 

            Aquest estudi avaluà la resposta de les polpes dentals de les dents de gos davant del MTA i de l’hidròxid de calci.

            Per a aconseguir-ho 37 dents foren dividides en dos grups segons el material emprat. Dos gossos varen ser anestesiats i, després de la col·locació del dic de goma les seues polpes varen ser exposades de forma estandarditzada i protegides amb els materials experimentals. Les cavitats després varen ser segellades amb ionòmer de vidre modificat en resina, i restaurades amb resina composta. Després de 6 dies, els animals van ser morts i els espècimens varen ser processats per a analitzar-los amb microscopia òptica.

            Els resultats demostraren que el MTA presentava major èxit que l’hidròxid de calci, mostrant una menor freqüència d’aparició d’infecció i de necrosi de la polpa.

 

 

Article 6: Bargholz C., 2005, Reparació d’una perforació amb MTA, International Endodontic Journal, vol. 38, pàg. 59.

 

            Aquest article presenta l’ús d’una matriu de col·lagen per a facilitar l’adaptació del MTA en la reparació d’una perforació radicular.

            Es presenten dos casos clínics de perforacions radiculars reparades amb la tècnica anterior. D’aquestos casos traiem que per a aplicar el MTA no és necessari fer molta presió ja que quan l’acabem de mesclar aquest té una consistència suau i es pot aplicar quasi sense presió. A més els materials segellants que s’utilitzen habitualment necessiten que hi haja un segellat apical i que el canal radicular estiga sec. El MTA és capaç d’endurir en presència d’aigua i de sang.

 

 

Article  7: Miyagak DC. at cols., 2006, Avaluació in vitro de la activitat antimicrobiana dels segelladors endodòncics, Pesquisa odontologica brasileira, vol. 2220, pàg. 303

 

 

            L’objectiu d’aquest estudi és avaluar la capacitat antimicrobiana dels següents cements endodòncics: N-Rickert, Sealapex, AH Plus, MTA i Cement Porland. El mètode emprat va ser el cultiu en agar en plaques prèviament inoculades amb els següents microorganismes: C. Albicans,  S. Aureus, E. Faecalis, E. Coli. A les 24h. d’incubació en estufa a 37º es mesuraren els diàmetres de les zones d’inhibició microbiana. Conclogueren que AH Plus i N-Rickert presentaven activitat antimicrobiana contra C.Albicans, S. Aureus i E. Coli; en canvi no es va observar cap tipus d’activitat antimicrobiana per part dels altres materials estudiats. El microorganisme E. Faecalis es va mostrar resistent contra tots els cements.

 

 

Les conclusions que nosaltres hem tret d’aquests articles són:

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

CASOS CLÍNICS

 

Dr. Mayid Barzuna Ulloa

Est. Carmen Obando González

Est. Daniel Gutierrez Cueva

 

Cas 1: Apicoformació amb hidròxid de calci

 

Anamnesi

           

Pacient femenina de dotze anys, refereix que va sofrir un traumatisme en l’1.1 fa un any. El trauma que afectava a esmalt i dentina va ser tractat amb un recobriment pulpar indirecte.

 

Diagnòstic

 

            La dent no respon a proves tèrmiques, ni a la palpació, ni a la percussió.

            Radiogràficament presenta un augment de l’espai periodontal, àpex obert i una rarefacció periapical.

 


Fig.11: Radiografia de diagnòstic

 

Pla de tractament

 

            Es decideix realitzar una apicoformació amb hidròxid de calci.

 

 

Fig.12: Neteja del conducte

 

 

 

 

 

 

 

Tractament

 

            Es realitzen controls radiogràfics cada tres mesos, en els quals es realitzava la neteja dels conducte i la col·locació d’hidròxid de calci.

 


Fig.13: Neteja del conducte per tercera volta i col·locació de l’hidròxid de calci

 

            En la tercera visita es comencen a observar canvis a nivell apical i es pot evidenciar  una xicoteta densitat sense pèrdua de longitud radicular respecte al 2.1.

            En la quarta cita s’observa una alta densitat en l’àpex, existint un tancament apical.

 


Fig.14: S’evidència una zona d’alta densitat i un tancament apical complet

 

            En la cinquena cita s’obtura el conducte definitivament amb gutaperxa. S’obtura del 1/3 mig a apical amb gutaperxa, l’altra meitat del conducte amb IRM i la resta amb ionòmer de vidre i resina.

 

 

 



                                                                                                                                                                                                                Fig.15: Obturació final

 

Seguiment

 

            Radiogràficament l’arrel s’observa més desenvolupada que mesos enrere i no presenta rarefacció periapical, a més s’observa que està adquirint una forma radicular similar a la del 2.1. Cínicament la dent es troba en bon estat i sense mobilitat. La pacient està assimptomàtica.


Fig.16: Radiografia de control després d’un any i set mesos d’evolució

 

 

Cas 2: Apicoformació amb MTA.

 

Anamnesi

 

            Pacient masculí de 16 anys presenta un abombament a nivell de l’àpex del 2.1 amb símptomatologia. Refereix una fractura coronal als 12 anys per la qual li van realitzar un tractament endodòncic.

 

Diagnòstic

 

            L’examen radiogràfic detecta una endodòncia sobreobturada i subcondensada amb rarefacció i un augment de l’espai periodontal.

 


Fig.17: Radiografia de diagnòstic

 

Pla de tractament

 

            Retractament del conducte amb apicoformació amb MTA i reendodòncia.

 

 

 

 

Tractament

 

            S’elimina la gutaperxa del conducte i es col·loca hidròxid de calci pur durant una setmana. En la següent cita es substitueix l’hidròxid de calci per MTA, es realitza una radiografia per a valorar la col·locació del material i s’obtura provisionalment amb IRM.

 

                                                                  

 

Fig.18: Desobturacio del                   Fig.19: Desobturacio total                     Fig.20:Col·locació d’hidròxid

             conducte.                                          amb llima Hedstrom                              calci pur.                           

                                                                                                                                                                                                                                                                                              

 

                  

 

                                                                                Fig. 21: Zona d’alta densitat i                  Fig.22:Obturació amb IRM

                                                                                                                 tancament apical complet

                                                                                                                   després de l’obturació

                                                                                                                             amb MTA

 

En la pròxima cita es valora la simptomatologia del pacient i es procedeix a obturar la resta del conducte amb gutaperxa.

 

Seguiment

 

Dos mesos després es realitza una radiografia control, en la que no s’observa cap alteració radiològica.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                                                                                                                                                                                                                                                                                 Fig.23 : Radiografia de control

 

 

 

 

 

CONCLUSIÓ

 

Com hem vist l’apicogènesi i l’apicoformació són les tècniques emprades per a la inducció del tancament apical.

El MTA és un material relativament nou, biocompatible i posseeix unes bones propietats  físico-químiques. A més de per a la inducció de la formació radicular també s’ha utilitzat en recobriments pulpars, pulpotomies, etc. 

L’hidròxid de calci, malgrat les avantatges del MTA, continua sent utilitzat avui en dia habitualment degut a que té bones propietats, és conegut per molts professionals i és fàcil d’emprar.

Per últim, caldria dir que, actualment nombroses persones continuen investigant amb el MTA amb la fi de trobar noves propietats i aconseguir experiències que serveixquen d’exemple a la resta de professionals; ja que pot ser la manca de coneixements, sobre aquest, és el que fa que molts dentistes no es decideixen a utilitzar-lo. Poc a poc aquest material està trobant un lloc dintre de les clíniques i cada volta és més utilitzat pels odontòlegs.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

PROCEDÈNCIA DE LES IL·LUSTRACIONS

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

APÈNDIX LÈXIC

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

BIBLIOGRAFIA