Gasteròpodes: classe més extensa amb 10.000 espècies amb conquilla d’una peça o sense conquilla.
Bivalves: 2ª classe més extensa amb 20.000 espècies amb conquilla formada per 2 valves.
Poliplacòfors: hi ha 1.000 espècies i la seua conquilla es forma per 8 peces en forma de teules.
Cefalòpodes: conta amb 700 espècies amb conquilla externa (la minoria), interna o sense.
Escafòpodes: té 350 espècies i la seua conquilla té forma d’ullal d’elefant obert pels dos extrems.
Caudofoveats i Solenogastres: són les dues classes més pobres en espècies i sovint no es mencionen. Són mol·luscos extranys, molt petits, sense conquilla i que viuen a grans profunditats.
Totes les conquilles que trobem a la platja són fruït de les secrecions d’una capa de cèl·lules que té la superfície de la pell de l’animal. Normalment en troben 3 capes formant una conquilla: la més externa, anomenada "perostracum", que conta amb una proteïna que protegeix a la capa inferior. Aquesta capa inferior, que es troba en posició intermitja, rep el nom de "prismàtica" i es composa bàsicament de cristalls de CaCO3 asociats amb proteines. I per últim, la capa més interna es la nacarada, molt dura i apreciada pels comerciants.
El creixement de la conquilla és duu a terme en dues direccions: una paral·lelament a la vora, per augmentar el tamany, i l’altra perpendicularment a la superfície, per crèixer en grossor.
Com que no creix contínuament, cada vegada que ho fa ens deixa en la superfície, i paral·lelament a la vora, les anomenades estries de creixement. Aquestes són normalment primetes, però segons les condicions que envoltaven la conquilla quan estava en un període de creixement, les estries poden ser molt pronunciades o molt primetes, com es pot vore en alguns exemplars de la col·lecció. Als bivalves trobem que les estries aparèixen com a cercles concèntrics respecte del umbo, i paral·leles a la vora, mentre que en els gasteròpodes, es presenten axialment, com en el cas del Murex (Bolinus) brandaris, on són clarament visibles.
Cal dir que les estries de creixement no ens revelen l’edat de la conquilla, només ens diuen les vegades que ha experimentat un creixement.
Normalment
fan la funció de
protegir
i donar suport al cos tou de l’animal que les habita. Per protegir-lo sovint
utilitzen diversos mecanismes, destacant per damunt el desenvolupament en la
seua superfície de
pués
verinoses,
vores tallants, nudositats, etc...
o en altres espècies, que sovint pertanyen a la classe cefalòpoda, els serveix
per
desplaçar-se
per l’aigua,
com el Nautilus pompilus (esquerra). Això ho fan, en el cas de que
vulguen moure’s cap a baix, omplint d’aquest líquid una sèrie de càmeres
comunicades per un sifó, i en el cas de que vulguen pujar, expulsen l’aigua dels
compartiments i els omplin d’aire.
Per poder classificar aquests tresors de la naturalessa, hem d’atendre a la seua forma exterior i interior.
Tant unes com d’altres poseèixen uns trets característics. Comencem pels gastròpods:
Espires:
les voltes que s’enrotlla sobre si mateixa la conquilla.
Comissura: també anomenada sutura, és el lloc per on s’uneixen les espires exteriorment.
Columela: es forma si es toquen interiorment les parets a l’eix d’enrollament.
Melic: és un espai buit que es forma quan les parets no es toquen interiorment, com en el cas de la Natica (Naticarius) cruentata.
Àpex: és la punta de la conxa i és la part més vella d’aquesta juntament amb l’espira embrionaria o protoconquilla. Els àpex no són generalment punxeguts, sino que escomencen amb un petit nucli arrodonit.
Base: formada per la vora basal que en ocasions produeix un canal sifonal.
Canal sifonal: aquest pot ser llarg, estret, curt, ample, tancat en forma de tub, etc...segons l’espècie.
Espiral: és el conjunt de totes les espires.
Obertura: també conegut com boca, és el lloc per on ix a l’exterior el cos tou de l’animal. Aquesta pot agafar formes molt diverses depenent de l’espècie: estreta, allargada, curta, ovalada, ampla, etc... Hi podem distingir 2 vores:
¨ Vora externa o llavi extern: també anomenat labre, pot ser un marge agut, volcat cap a fora, engrossat, pot tindre pues, estar dentat, etc... Podem distingir una vora palatal i una vora basal inferior. També trobem que l’anomenat racò labial al lloc on xoquen la superfície de la penúltima espira amb la vora externa.
¨ Vora interna o llavi intern: aquest es troba format per la vora parietal (part superior), la qual es forma per la superfície de la darrera espira, i per la vora del fus o de la columela, ubicada a la part inferior. La columela pot presentar unes protuberàncies determinades segons l’espècie com, per exemple, esquerdes, plecs, etc.. que anomenem plecs de la columela.
Opercle: és la mebrana que, quan l’animal s’arreplega a l’interior de la conquilla, es tanca i protegeix a l’animal de l’exterior. Actua com una mena de “porta” per a entrar a la conquilla.
Alçada de la conquilla: es tracta d’un aspecte molt important a l’hora de classificar les conquilles i és la distància que hi ha desde l’àpex a la vora inferior de la conquilla.
Amplària de la conquilla: al igual que l’alçada, és altre aspecte important i és la distància entre la vora més externa i la vora oposada.
Si ens fixem bé, la majoria de les conquilles es troben enrotllades en el sentit de les busques del rellotge, és a dir, cap a la dreta. Aquest tipus de conquilles, anomenades dextrògires, són les més abundants a la natura i en la majoria de les espècies. No obstant, també podem trobar conquilles enrotllades sobre si mateixes cap a l’esquerra, anomenades leviògires, tot i que no són molt nombroses a la natura, llevat d’algunes poques espècies. Resulta també curiós vore com algunes espècies, a més d’enrotllar-se cap a un costat o cap a un altre, s’enrotllen de dalt a baix, anomenant-se ortòstrofes, mentre que si és al contrari, de baix cap amunt, reben el nom d’hipòstrofes.
Ara passem a vore la morfologia dels bivalves, ja que és la 2º classe de mol·luscos més abundant del planeta, darrere del gasteròpods i, més concretament, de la meua col·lecció.
Valva:
cadascuna de les dues meitats laterals que formen aquesta classe de mol·luscos.
Poden presentar formes molt diverses: arrodonida, el·líptica o convexa. Totes
dues sovint són quasi iguals perquè les seues vores encaixen bé i li oferixen
millor protecció. No obstant, algunes queden entreobertes perquè les valves no
arriben a tancar-se del tot, com el cas de la Phola dactylus.
D’altres tipus, una de les vores sobreix més. A vegades les valves es troben bombades desigualment, com en el cas de l’Ostrea edulis o de l’ostra roja, perquè un costat creix fixe a un sustrat. La part superficial externa de les valves se’ns pot presentar llisa completament o més o menys escolpida per línies de creixement concèntriques que apareixen desde l’umbo cap a la vora de la valva, per costelles en disposició concèntrica, com en la Venus verrucosa, o radialment. També algunes presenten tubercles, escames, pues, etc...
Lligament: és una banda de tancament, de carácter protèic que té varies capes, i és format per una part externa, implicada en l’acció d’obrir les valves, i una part interna, en l’acció de tancar aquestes.
Umbo: és el vertex del qual parteix el creixement de les valves. Es col·loca dorsalment, prop de la zona central o més freqüentment al centre de la valva. Si els umbos es troben inclinats cap avant, reben el nom de prosogirs, però en cas contrari s’anomenen opistogirs. En ocasions es separen tant els umbos de les dues valves que donen lloc a un pla dorsal. Per contra, i en la majoria dels casos, aquests es troben propers i divideixen aquest pla en dues parts: la de davant rep el nom d’àrea i l’anterior lúnula.
La cara interna de la conquilla és generalment de color blanc i nacarada. Hi podem trobar:
Empremtes musculars: són les marques que deixa el múscul que s’hi trobava insertat. Podem observar en quasi tots els exemplars impresions musculars anteriors i posteriors
Línia paleal: és tracta de la impressió del mantellell de l’animal que hi habitava a l’interior. Aquesta corre paral·lela a la vora i s’endinsa cap al fons de la conquilla, tornant-se més curva i adoptant el nom de sí paleal. Entre la línia del mantellell i el sinus paleal, trobem un espai vuit anomenat cavitat paleal.
Dents: són unes parts que fan encaixar la part inferior del umbos de ambdues valves. S’hi distingeix les dents cardinals, les més centrals i, en algunes espècies es poden observar les dents laterals anteriors i posteriors. Entre les dents trobem les petites foses on encaixen les dents de l’altra valva perfectament.
Xarnera: és el conjunt de l’umbo, les dents i el lligament.