|
La situació i congiguració
geogràfica i, com a conseqüència del benigne clima, han facilitat el
que constantment aquest territori haja rebut
inmigracions tant per mar com per terra, que han acabat per instal·lar-
se de mode definitiu. Ibers, fenicis, grecs, romans, visigots, àrabs...
han deixat la seua petjada al folklore, sobretot els àrabs.
|
|
Com a instrument típic anem a
descriure la dolçaina. És un instrument de vent, de forma cònica i amb
l'embocadura
de doble llengüeta. El seu só és incisiu i fort, però també d'una
dolçor peculiar. Té set forats en la part superior,
l'últim i més proper a la campana no està alineat amb els altres. En el
tram corresponent a la campana, té dos forats,
un a cada costat, però que no tenen correspondència amb cap dels dits.
El tabalet el toca altra persona, tradicionalment
un xiquet o un adolescent.
|
|
La dolçaina és un instrument
musical cromàtic. La seua tonalitat pot variar segons els tipus que
existeixen, però
les més habiruals són les afinades en to de fa i en to de sol. Tant les
unes com les altres s'utilitzen per al mateix,
però tenen ben definit el seu ús. Les primeres anomenades llargues
s'utillitzen per a acompanyar en rondes als
cantaors. Les segones, anomenades curtes, són par a tocar en
cercagviles, despertades, processons, conserts, dances...
|
|
Al present treball ens
centrarem en fer un recorregut històric pel que són els origens de la
dolçaina i la seva evolució
al llarg de la història. Hem triat els aspectes més importants per tal
d'explicar els canvis que ha patit tant l'instrument
com el món que l'envolta, especialment la figura del seu intèrpret: el
dolçainer.
|
Coneix la història de la
dolçaina contada pel mestre Ernest Llorca Àvila
|
