|
La línia imaginària que separa el
periode prehistòric del que
considerem història ve marcat per l'aparició de l'escriptura. A eixe
punt, a finals del IV mil·leni a.c., i com a conseqüència de l'aparició
de l'escriptura, començen a registrar-se les estructures i activitats
socials, polítiques i econòmiques, transmissió dels mites fundadors i
cohesionadors de la ciutat, transformació de les estructures
psicolingüístiques... S'accelera un procés evolutiu de les societats
neolítiques que es vorà reflectit de manera definitiva a la zona del
Pròxim Orient.
|
|
Al territori comprés entre els rius
Tigris i Eufrates comencen a
desenvoluparse notablement una sèrie de ciutats que, com a conseqüència
dels avanços tecnològics aplicats a l'agricultura (base de l'economia),
veuen augmentar la seva població, i es troben abocades a una expansió
donant-se constants enfrontaments entre ciutats-estat veïnes. A cada
ciutat-estat hi corresponia un nombre indefinit de temples que
desenvolupaven al seu interior una sèrie de cultes a les divinitats
tant locals com "nacionals" en relació a la pròpia ètnia (en aquest cas
sumèria). Els instruments utilitzats en aquestes cerimònies comprenien
una gran varietat, tant instruments de corda (arpes amb caixa o
sambuca, lires...), com una infinitat d'instruments de percussió
(tambors, plats, panders...), i a més tenim constància pels gravats
d'intruments de vent entre els que destaquen l'existència de flautes
senzilles i dobles, aquestes últimes conegudes com aulos a partir de la
seva popularització al mon grec. Aquests aulos dobles utilitzats als
seus ritus eren, possiblement, dos cilindres d'igual llargària amb
quatre forats cadascun.
|
|
Aquest tipus de flauta doble es
transmetrà a la cultura egipcia
on
s'amplia la varietat dels instruments, documentant-se dos tipus més de
flautes: la coneguda com a mam, de bec o boqueta i relacionades amb la
flauta simple que trobavem a Mesopotàmia, i la coneguda com a sebi,
utilitzada horitzontalment a mode de travessera. Tot i aixó
l'instrument més utilitzat era l'arpa, que varia al llarg del temps
evolucionant de l'arpa mitjana de sis o set cordes fins a l'arpa
monumental de vint cordes. Dels instruments de percusió destaca
l'intervenció en quasi totes les celebracions de panders i cròtals,
així com els sistres (tot i que aquests es reservaven per al culte).
També destaca l'utilització de la trompeta dintre del camp militar.
|
|
Al mon clàssic trobem nombroses
representacions d'esdeveniments
musicals ja que, tant la gimnàstica (entesa com a entrenament militar)
com la música (inclosa la dansa de caràcter ritual, la recitació...)
formaven part de l'educació bàsica d'un ciutadà d'Atenes. Les mostres
gràfiques que trobem sobretot al mon grec ens mostren una gran variació
d'intruments de corda (predominant la lira) i de percusió, però en allò
referent al vent sembla que prenen quasi exclusivitat els aulos. Trobem
nombroses representacions dels aulos a la ceràmica grega que ens fan
referència a festes dedicades a Dionisi, on s'interpretaven una sèrie
de càntics coneguts com comos que donaren origen a la comèdia, però
també trobem que era un element relacionat amb la pràctica del teatre.
|
|
El mon romà té tendència a imitar
en moltes diverses vesants la cultura
grega, l'exemple més clar el trobem a l'art, ja que moltes de les obres
gregues que coneguem hui en dia són realment còpies romanes. També
comprovem com es dòna una imitació dels edificis, tant a nivell de
característiques externes com de funcionalitat. La música no escapa
d'aquests corrents, de fet, molts dels músics professionals que
trobarem a Roma són originaris de Grècia (al igual que succedeix amb
els escultors, pintors i arquitectes). Però la música rarament
s'integrà a l'educació dels romans, aquests s'acontentaven en asistir
al concerts que es realitzaven als odeons o a les seves pròpies cases,
però els que sabien tocar algún instrument eren molt pocs. Els
instruments utilitzats al món romà són pràcticament els mateixos que al
món grec, com a instruments de corda trobem la lira i la cítara, en
vent continua destacant la presència del aulos, que a Roma rebrà el nom
de tíbia, utilitzada tant al ritus com al teatre per tal d'acompanyar
les parts cantades o recitades, als banquets, als jocs... Altres
instruments de vent són l'orge hidràulic (que es va possar de moda per
tal d'acompanyar els espectacles del circ), o diferents tipus de
trompes (tuba, bucina, cornu ...) dintre del món militar.
|
|
A la Península Ibèrica trobarem
també aquest tipus d'instrument de
doble llengüeta conegut com aulos o tíbia. Les representacions més
pròximes geogràficament les trobem a la ceràmica de Llíria,
concretament a un dels seus gots on apareixen dos músics, un tocador
d'aulos que junt a un tocador d'una gran trompa acompanya una mena de
dansa ritual relacionat amb el món guerrer. També el trobem al món
religiós, com és el cas del retaule en miniatura del santuari de la
Serreta d'Alcoi, on se'ns presenta una representació de la deesa mare
amamantant a dos nadons, i a la seua dreta apareixen dos figures
humanes, una adulta i altra d'un infant tocan l'aulos. En relació al
mon funerari trobem el relleu d'Osuna (Sevilla), que formava part d'un
monument funerari i on una dona apareix tocant l'aulos en una cerimònia
funerària.
|
|
Amb l'arribada del Baix Imperi i la
posterior ocupació de les tropes
bàrbares del territori assitim a l'establiment del cristianisme com a
religió hegemònica. El cristianisme, plenament establert entre les
clases aristòcrates militars tant d'orige romà com germànic, preten
imposar-se per medi de la superposició de cultes. Poques dates tenim al
respecte d'aquesta etapa, i de l'utilització d'intruments musicals,
però sembla ser que s'utilitzaven els mateixos instruments que al mon
romà, tot i que el seu ús disminueix. Aquest periode finalitzarà amb
l'entrada el 711 de les tropes islàmiques nordafricanes.
|
|
Al 711 penetren a la P. Ibèrica les
tropes islàmiques i en poc més de
tres anys aconsegueixen dominar pràcticament el territori, deixant
sense conquerir la franja nord peninsular, a la zona on posteriorment
es formarien els regnes cristians. Així trobem l'assentament àrab, amb
el consegüent trencament de les estructures socials, religioses i
polítiques que s'estaven formant com a conseqüència de la caiguda de
l'Imperi, i lògicament, es produiex un viratge cultural important.
|
|
Respecte a la música d'aquest
periode cal destacar el predomini inicial
de la música vocal sobre l'instrumental, tant a nivell culte com
popular. Són molt generalitzats entre els beduins del desert l'hida
o "cant dels camellers" i el buka o "lamentació fúnebre". També tenim
coneixement de càntics entonats abans d'entrar en batalla, que solien
estar acompanyats de tres instruments: el mizhar (llaüt), la gussaba
(flauta) y el duff (tabal). A les ciutats també trobarem diferents
tipus de càntics que porten un major suport instrumental, destacant un
tipus d'oboe conegut com a mizmar. La construcció d'instruments a
aquest periode va tindre un important centre a la ciutat de Sevilla. El
Secundí ens fa una enumeració dels instruments que es construien a
Sevilla i on destaca el zolami, avantpassat més directe de la dolçaina.
També per altres fonts documentem l'existència del sornai (xiulet), el
nai i el donai (semblants al aulos i al doble aulos, respectivament).
|
|
Amb la conquesta cristiana del
s.XIII comencem a trobar multiplicades
les referències a les dolçaines, ara ja amb aquesta denominació, tot i
que també és freqüent que siguen nomenades com xirimites o xirimies.
Trobem com el dolçainer és un músic de la cort que s'agrupa junt a
altres músics al servei del monarca en cobles de ministrets. Tot i que
la formació d'aquestes cobles era heterogènea cal destacar dos grups
distins, aquells que estaven composades per instruments de vent (tant
fusta com metall) i percusió, i altre grup composat per instruments de
corda i tecla. Dintre del primer grup destacaven instruments com la
cornamusa o la dolçaina, instruments pels quals el monarca Pere el
Cerimoniós tenia gran predilecció. Aquestes cobles entre les quals
trobem la dolçaina ocupaven un important lloc en nombrosos actes tant
civils com religiosos. Nombroses proves trobem als documents literaris
de l'época. D'aqueste manera trobem com Ramon Muntaner (1265-1336) ens
descriu que durant la coronació d'Alfons el Benigne a Saragossa hi
menam trompadors e tabaleter e nafil e dolsaina. I posteriorment ens fa
referencia al gran brugit de trompes e de tabals e de dolsaines. També
Joan Martorell a la seva obra Tirant lo Blanc fa referència al nostre
instrument quan descriu la boda de Tirant amb Carmesina: trompetes,
anafils, clarons, xaramites e musetes, e tabals...
|
|
A partir de 1442 els Jurats de
València costegen un dolçainer amb sou
anual per tal de que actue als actes que siguen necesaris, arribant-nos
fins a nosaltres noms com els dels dolçainers Gaspar Savall (1565) i
Jeroni Ortís (1586). Serà ara quan el dolçainer abandone la disciplina
de la cobla i manprenga el camí individualment, sent llogat pels gremis
per a les festes patronals. La figura del dolçainer es constitueix en
una mena d'ofici que es continuat per tradició de pares a fills
aplegant a constituir-se veritables dinasties de dolçainers, com els
Cardona d'Oliva, que a finals del s.XIII demostraren judicialment haver
desenvolupat la llavor de dolçainer a la vila durant més de 300 anys.
|
|
Així ens trobem al s.XIX época en
que els dolçainer gaudien de molta
consideració i percebien importants sous. Va ser en aquesta centúria
quan els dolçainers van aconseguir major popularitat al incloure al seu
repertori noves melodies tradicionals. D'aquest segle destaquen
dolçainers com Josep Pastrana de Llíria, Honorato Gil d'Alfarp, Carmelo
el del Carme, Josep Sanfeliu (mestre de Joan Blasco), Lluís Hernandez
d'Alcàsser del que es diu que era capaç de tocar dues dolçaines a
l'hora o el Pilotero, que durant molts anys va ser cap de colla en la
popular dansà dels Nanos del Corpus de València. Menció a part mereixen
els dolçainers de Tales, saga familiar fundada per Salvador Montoliu, i
que aplega al seu punt més alt amb el seu fill Vicent que, després
d'una actuació durant les festes de Sant Josep a la plaça de bous va
llençar a la fama al seu grup de dolçainers, aplegant a actuar en el
Palau Reial de Madrid. La fama del dolçainer durant el s.XIX va ser tal
que fins i tot l'escriptor valencià Vicente Blasco Ibañez, l'any 1896
va escriure el conte Dimoni on narrava les peripècies d'un dolçainer
del mateix nom.
|
|
El s.XX comença amb la continuitat
d'alguns dels dolçainers esmentats
(Sanfeliu, H.Gil, Carmelo del Carme...) i fan la seua aparició altres
com ara Joaquin Juan de Tavernes de la Valldigna, Marí de Benicalap,
Simeón de Pedreguer o Baptista Baset de Benifairó de la Valldigna. Però
la dolçaina comença a deixar de ser un ofici heretat i el seu ús
comença a ser cada vegada menys extens i caurà en un procés de
degradació que sols es frenarà ben entrada la segona meitat del s.XX
amb la llavor de Joan Blasco. Gràcies a ell es va publicar el primer
métode de dolçaina i va donar les mides per a aconseguir la afinació de
l'instrument. També a ell es deu la creació de l'Escola Municipal de
Dolçaina de València. D'entre els seus alumnes trobem la pràctica
totalitat dels dolçainers que en l'actualitat podem trobar a les festes
dels nostres barris i pobles. Dolçainers com ara el seu fill Paco
Blasco, Ernest Llorca, Josep Leto, Marcial de Xiva, Llorens de
Benimaclet, Xavier Ahuir, Xavier Richard....
|
|
També cal destacar la llavor
realitzada per grups de música folklòrica
i popular que, escapant una mica de l'ortodòxia folklòrica imperant
encara hui en dia, han realitzat una important llavor de recuperació i
difusió de melodies i lletres populars, així com l'utilització
d'instruments populars, entre els quals es troba la dolçaina. Destaca
d'entre la resta el grup Al Tall, però també cal assenyalar a grups
com Tres Fan Ball o Urbàlia Rurana. A més podem trobar la plasmació
pràctica del reviscolar de la dolçaina en els aplecs i concursos que es
realitzen al llarg de l'any al nostre territori, així com de la
convocatòria del concurs de composició per a dolçaina Ciutat
d'Algemesí.
|