JOHN STUART
MILL, SOBRE LA LLIBERTAT,
CAPÍTOL IV.
ESQUEMA-RESUM.
CAPÍTOL
IV:
Dels límits de l’autoritat de
la societat sobre l’individu
I. EL
PÚBLIC I EL PRIVAT
I.1. Principi d’individualitat:
A la individualitat li hauria de pertocar aquell àmbit de la vida
en el qual s'interessa sobretot l'individu; a la societat, aquell àmbit
que interessa sobretot la societat.
I.2.
Tots els qui reben la protecció de la societat.
a)li
deuen una torna pel benefici
percebut.
b)el
fet de viure en societat fa indispensable que cadascú es veja en
l’obligació d’observar una certa línia de conducta envers
la resta.
b.1)
A estar-se de perjudicar els interessos dels altres.
b.2)
Que cada persona endure la seua càrrega dels treballs i sacrificis
que supose la defensa de la societat o dels seus membres.
I.3.
Quan els actes d’un individu resulten nocius als altres sense violar algun
dret constituït,
l’ofensor pot ser
punit per l’opinió.
II. EDUCACIÓ
I AUTONOMIA INDIVIDUAL
II.1.
Seria una interpretació totalment errònia d’aquesta doctrina
suposar que predica la indiferència egoista.
II.2.
L’objecte
de l’educació és el conreu de les
virtuts de la pròpia estimació i
de les socials.
II.3.
No té cap mena de justificació que una persona, o una colla
d’elles, diguen a una altra criatura humana dotada d’ús de raó
que no pot fer-ne. En el mutu capteniment dels éssers humans, cal
que observen en la majoria dels casos regles
generals,
però pel que fa als interessos de cadascú la seua espontaneïtat
individual té dret a exercitar-se lliurement.
III. DOS
TIPUS DE DEURES
III.
l. En relació a les persones d'ordre inferior:
1)prevenir-lo
d'antuvi de les desagradables conseqüències a què s’exposa.
2)tenim
dret d'obrar segons la nostra opinió desfavorable d'algú:
a)
no estem obligats a cercar la seua companyia,
b)
tenim el dret d'evitar-la,
c)
de prevenir els altres en contra seu,
d)
no tenim l'obligació d'utilitzar a favor seuels
nostres bons oficis.
III
2. Vicis morals
a)
crueltat
b)
malícia
c)
malfiança
d)
enveja
e)
manca de sinceritat.
f)
irascibilitat
g)
ressentiment
h)
ànsies de domini sobre els altres
i)
cobejança
j)
orgull
k)
egoisme
III.3.
Els que denominen deures envers nosaltres no són socialment
obligatoris, llevat que les circumstàncies els converteixen alhora
en deures envers els nostres semblants. El terme deure a si mateix,
quan significa quelcom més que prudència, vol dir amor propi.
IV. EL
REDUCTE DE LA LLIBERTAT INDIVIDUAL
IV1.
Distinció entre la pèrdua de consideració en
la qual una persona pot justament incórrer per defecte de prudència
o de dignitat personal i la reprovació
que 1i és deguda
per un trepig dels drets dels altres. Si ha infringit les normes necessàries
per a la protecció dels seus semblants, la societat ha prendre represàlies
contra ell, ha d'infligir-li dolor amb el propòsit exprés
de castigar-lo.
IV.2.
Arguments dels detractors de la llibertat individual:
A.
No és possible que un àmbit de la conducta d'un membre de
la societat puga ser indiferent als altres membres:
A.1)
no hi ha ningú que siga un ésser enterament isolat.
A.2)
si causa lesió a les seues propietats.
A.3)
si deteriora les seves facultats corporals o mentals.
A.4)
el seu exemple podria ésser noïble
B.
¿És convenient que la societat abandone a llur propi senderi
aquells individus que no tenen prou preparació?
V.
PARADOXES DE LA LLIBERTAT
V.l.
Sempre que existeix un dany o un ris definits, ja sia a un individu o a
la col·lectivitat, el cas ja no cau dins l’àmbitde
la llibertat i entra de ple dins de la moralitat o el dret.
V.2.
Contraarguments de Mill:
1.Aquest
inconvenient és un dels que la societat pot permetre’s per mor del
bé més gran de la llibertat humana.
2.Si
la societat deixa que un nombre considerable dels seus membres creixen
com infants, incapaços d'ésser influïts per la consideració
racional dels motius distants, el blasme per les conseqüències
és imputable a ella mateixa. Armada:
a)educació
b)l’autoritat
de l’opinió
c)sancions
naturals
3.Si
entre aquells als quals es tracta de junyir a la prudència o la
temperància s’hi troben alguns amb caràcters vigorosos i
independents, es rebel·laran indefectiblement contra el jou.
4.L’exemple,
en regla general, és més saludable que noïble, ja que,
si bé posa al descobert la mala conducta, també posa en evidència
les conseqüències dolorosos o degradants.
VI. INDIVIDU
I OPINIÓ PÚBLICA
VI.1.
Contraarguments de Mill (continua)
5.Però
el més fort de tots els arguments contra la ingerència de
la col·lectivitat en la conducta purament personal és que
quan s’immisceix, hi ha moltes probabilitats que ho faça malament
i en els punts menys adients.
VI.2.
L’opinió
pública vol dir
a)L'opinió
d'algunes persones sobre allò que és bo o dolent per a les
altres persones.
b)Només
considera la seua pròpia preferència.
VI.3.
Una de les propensions humanes més universals és eixamplar
els límits del que hom pot anomenar vigilància moral fins
arribar a violar la llibertat de l’individu més inqüestionablement
legítima.
VII.
LA INTOLERÀNCIA RELIGIOSA
VII.1.
Considerem les antipaties que els homes nodreixen sense cap altra justificació
amb opinions religioses diferents de les seues, car no practiquen llurs
observances religioses, en especial llurs abstinències.
VII.2.
Exemples:
a)l’odi
que senten els musulmans contra els cristians pel fet que mengen carn de
porc.
b)l'Església
Catòlica i la legislació espanyola interdeix sobre el territori
sota la seua jurisdicció tota altra mena de culte públic.
VII.3.
La
lògica dels perseguidors: nosaltrespodem
perseguir els altres perquè tenim raó, mnetre que ells no
ens han de perseguir perquè estan equivocats.
VIII.
EL PAPER DE LES ÉLITES I LES CLASSES POPULARS
VIII.l.
Exemples de possibles limitacions de la llibertat individual a Anglaterra:
1)
¿què els semblaria als membres de la part restant de la comunitat
el fet que els esplais permesos siguen regulats pels sentiments religiosos
i morals dels calvinistes i metodistes més estrictes?
2)als
Estats Units, el sentiment de la majoria, a la qual manifestació
d’un estil de vida més ostentós o costós del que llurs
membres poden esperar emular és de mal gust, opera com una lleis
sumptuària força eficaç.
3)
considerar infame la possessió d'una renda que no siga procedent
del treball manual.
4)
els treballadors manuals dolents són de l'opinió que
ells haurien de cobrar el mateix salari que els bons i que no hauria d'estar
permès de guanyar més que els altres mercès a una
aptitud o esforç anterior.
IX.
DRETS SOCIALS - DRETS DE LLIBERTAT
IX.l.
Existeixen els actes i els hàbits que no són
socials, sinó individuals.
IX.2.
Arguments dels defensors delsdrets
socials:
1)Anorreael
meu dret primari de seguretat creant i estimulant constantment el desordre
social.
2)Envaeix
el meu dret a la igualtat extraient un beneficide
la creació d’una misèria.
3)Impedeix
el meu dret al lliure desenvolupament moral i intel·lectual envoltant
el meu camí de perills.
IX.3.
Contrarguments de Mill:
1)Un
principi tan monstruós és molt més perillós
que qualsevol intromissió concreta en la llibertat.
2)No
hi ha violació de la llibertat que no pogués justificar,
3)no
reconeix en absolut cap dret a la llibertat, llevat potser del de mantenir
opinions en secret,
4)aquesta
doctrina atribueix en tots els homes un interès creat mutu en llur
perfecció moral, intel·lectual, i àdhuc física,
definida per cada reivindicador segons el seu propi criteri.
IX.4.
Exemple de com conciliar els drets socials i els drets individuals: la
legislació
sabàtica.
IX.5.
Sobre la intolerància religiosa: La idea que és deure d'un
home que un altre siga religiós fou el fonament de totes les persecucions
religioses perpetrades fins ara. És la creença que Déu
no sols abomina de l'acte del descregut, sinó que ens considerarà
culpables si no li fem la vida impossible.
X.
RELATIVIME CULTURAL. ESCLAVITUD DE LES DONES
X.1.
Tolerància
religiosa: el mormonisme és una religió com les altres.
L’article de la doctrina mormona que constitueix la provocació principal
d’ antipatia és la poligàmia.
X.2.
Esclavitud
de les dones: desaprove pregonament aquesta institució mormonaperquè
en comptes d'ésser abonada pel principi de la llibertat, en representa
una infracció directa, ja que no és més que una rebladura
de les cadenes de la meitat dels membres de la comunitat i emancipació
de l'altra de la reciprocitat de l'obligació que els deuen.
X.3.
El dret a imposar la pròpia civilització: no crec que
cap comunitat tinga el dret a forçar a un altra a civilitzar-se:
a)Si
la civilització ha avantatjat la barbàrie quan aquesta dominava
el món, és exagerat témer que la barbàrie,
després d’haver estat sotmesa plenament, revisca i arribe a conquerir
la civilització.
b)Una
civilització que puga sucumbir davant el seu enemic vençut
ha d’haver esdevingut tan degenerada que ni els seus propis sacerdots ni
mestres ningú més tinga la capacitat o s’amoïne a sortir
en la seua defensa.
c)Si
és així, que aquesta civilització desaparega com més
aviat millor.
ã
Neus Vicens Morant, 2001.