• L’ART D’ESCRIURE COLUMNES
Tinc amics que em miren amb una immensa commiseració per haver de fer una article cada dia. Em costa contestar-los el que de debò penso, que sembla d’una antipàtica petulància: m’encanta amics. M’encata tenir una plataforma d’opinió, tenir una finestra oberta! És una feina meravellosa, i més encara en un diari - i tant me fa si els anticatalans viscerals, que són plaga, no s’ho creuen – en què mai dels mais no m’han retocat ni un mot, ni m’ha suggerit que tal tema és incòmode, ni m’han censurat una sola idea (...). És també, sí senyor, una feina pesada, a la qual has de dedicar molt de temps, perquè hi has d’anar pensant, prenent notes, fent arxiu, etc., fins que al capdavall fas cara d’article; també és una llauna quant et desplaces, sobretot si són uns quants dies. Diuen que el més difícil es trobat tema. No és el meu cas, però, perquè es veu que he nascut amb una quota d’indignació per ara inestroncable, o en el país equivocat.
De la seua tasca com a columnista, del que més gaudeix Isabel- Clara Simó és de la possibilitat de tenir una finestra oberta al món. Per a ella, les característiques més importants d’un columnista es troben en l’enginy, el contingut i la veracitat de la informació. No obstant, creu que allò veritablement admirable són la claredat en el judici i tenir una vast coneixement, a més de ser crític i reivindicatiu.
Per la seua part, Llorenç Gomis descriu: La columna és un art i una tècnica que s’adapta a la personalitat del titular, com a periodisme personal que és. (...). Un dels secrets de la columna és l’atmosfera d’intimitat amb el lector que promou. La columna respon a la necessitat de conèixer qui parla, i indica, com ha dit un columnista, la preferència dl públic pel contacte directe amb un individu més que amb el producte editorial anònim d’una corporació.
Les col•laboracions en els periòdics per part d’escriptors de renom ha estat sempre una pràctica quotidiana. A més, nombrosos són els que, després de la publicació d’un elevat nombre d’articles s’han decantat per fer un recull en un llibre. És el cas, per exemple, de Josep Pla, qui va saber traure’n un bon profit de les seues vivències personals (sobretot d’un atac al cor que va sofrir). Josep Maria de Sagarra, també va fer ús d’aquesta iniciativa en un llibre que porta per títol L’aperitiu, que ha gaudit de quatre edicions en diferents èpoques, la primera d’aquestes el 1947; i també Cafè, copa i puro, on han quedat bona part dels seus articles. El seu fill, Joan de Sagarra, també va seguir amb aq uesta tradició i junt a Oriol Bohigas, formaren part d’un tipus de col•laboradors polèmics que els diaris desitgen per atraure el major nombre de lectors, estiguen o no d’acord amb el que escriuen. Com és el cas d’Isabel-Clara Simó, que tot i ser una dona que es defineix d’esquerres escriu a un periòdic vinculat més bé a la dreta nacionalista catalana, sobretot al sector que es veuria representat davall el partit polític de Convergència i Unió. D’altra banda, tenim autors més erudits que també han optat per aquesta iniciativa. És el cas de Joan Perucho amb Galeria de espejos sin fondo o Joan Fuster, qui en va arreplegar alguns en Causar-se d’esperar i en El món de cada día.
Per citar articulistes més recents, podem destacar Montserrat Roig amb la seua columna “Un pensament de sal, un pessic de pebre” o Quim Monzó, algunes peces del qual podem trobar en La maleta turca. El que és cert és que existeix una gran tradició de veure bons escriptors a la premsa. Si bé és cert que veure part de l’obra d’algun autor en un llibre, ens permet obtenir una imatge una mica diferent, si no pas diferent, sí més completa.
La nostra autora, Isabel-Clara Simó, també gaudeix d’un llibre, En legítima defensa, en el que podem trobar els seus millors articles publicats al periòdic Avui, i del que podem extraure la imatge d’una escriptora que es troba permanentment en combat, en lluita, una autora amb una gran sensibilitat, sobretot pels temes de caire social i amb un estil propi que ompli els seus textos de força i atrau l’atenció del lector. No té cap mena de temor en parlar del Rei d’Espanya, de Manuel Fraga o Fernando Savater.
Pla va ser qui va definir la filosofia que impregna un escriptor que col•labora en periòdics i revistes: Manuel Brunet, que havia conegut com jo mateix una època del periodisme barceloní d’una gran precarietat, i la literatura no li havia produït mai ni un cèntim, solia dir que les revistes han de pagar, poc per descomptat, però d’una manera autèntica.
• UNA PERIODISTA D’INTERIOR
Doctora en filologia romànica, va nàixer a la ciutat d’Alcoi el 1943 i és autora de nombroses obres de ficció i assajos. Ha estat professora de la Universitat Pompeu Fabra i directora de Gestió Cultural de la Institució de les Lletres Catalanes. Com a escriptora ha publicat una trentena de obres, no obstant, es donà a conèixer amb És quan miro que hi veig clar (1979), premi Víctor Català 1978, i des de d’aleshores podem recollir: Júlia (1983); Ídols (1985), premi de la Crítica al País Valencià 1986; T’estimo Marta (1986); Els ulls de Clícide (1990); El mossèn (1987), basada en la vida de Jacint Verdaguer; La veïna (1990); La Nati (1991); La salvatge (1993), premi Sant Jordi 1993; La innocent (1995) Premi Valencià de Literatura 1995; El professor de música (1998)... Entre els seus llibres de narracions podem esmentar Bresca (1995), Alcoi-Nova York (1987); Històries perverses (1992) premi de la Crítica Serra d’Or 1993, entre d’altres. Però l’obra amb la qual ha aconseguit més èxit ha estat, sense cap mena de dubte, Dones, que a més s’ha representat al teatre i al cinema. Es tracta d’una novel•la en la que l’autora reflexiona sobre la condició de la dona, un dels temes més importants de la seua literatura. També, El gust amarg de la cervesa (1999). La seua obra literària ha estat traduïda a l’espanyol, el basc, el gallec, l’anglès, el francès, l’alemany, el turc, el suec, l’holandès i l’italià.
• DE FIL DE VINT
De fil de vint és el títol de la columna diària d’Isabel-Clara Simó. Aquesta va aparèixer per primera vegada al periòdic Avui el 19 de gener de 1999 i roman fins l’actualitat. El principal tret que la caracteritza és mantenir una caràcter ideològic molt definit, allunyat d’allò que es qualifica com “políticament correcte” i distanciat d’un esperit crític. Dedica a cada paraula la realitat plena que aquesta té al darrere; en compte de escriure sense dir res, aquesta autora aposta per dotar les seues paraules d’un significat complet: totes gaudeixen del seu pes dins l’oració. Res té a veure amb uns textos acrítics, plens d’estereotips, que a la fi, no diuen res.
La complexa definició d’aquesta escriptora com feminista, catalanista i d’esquerres, porta implícit que no puga romandre en una actitud passiva; tot el contrari, no té cap mena de temor a expressar allò que defensa. Aquesta columna s’ha convertit en referència en poc de temps i gaudeix de nombrosos lectors assidus, audiència fidel. És una columna transformada en finestra al món, des d’on l’escriptora alcoiana llança els seus missatges.
L’elecció del títol per a la seua columna, De fil de vint, és una expressió alcoiana, fora d’aquesta localitat és desconeguda. Segons afirma Simó, “dintre de les mides dels fils, la mida fil de vint és la més delicada, la més bona. I la metàfora és que a Alcoi allò que aquí se’n diu de vint-i-un botons, doncs allà és de fil de vint. No és que siguin així els meus articles, però vaig voler propagar la frase feta”.