DENUNCIA DE CARLES RECIO PER GENOCIDI
La postguerra de la llengua. Carles Recio
ESTAT ESPANYOL, ESTAT DE SEGE. PER ROBERT ALBERT
LA CENSURA QUE VE. JESUALT MASIÀ
DENUNCIA DE CARLES RECIO PER GENOCIDI
AL JUZGADO DE INSTRUCCIÓN DE VALENCIA.
Carles Recio Alfaro, y como Presidente del Institut d'Estudis Valencians,
entidad cultural valenciana fundada en 1938 y debidamente reconocida por el
ordenamiento jurídico vigente, COMPAREZCO ante el juzgado y como mejor proceda
en Derecho DIGO:
Que en este acto interpongo denuncia por un presunto delito de GENOCIDIO,
tipificado en el artículo 607 de nuestro actual Código Penal, contra la entidad
denominada "Académia Valenciana de la Llengua" en la persona de su Presidenta,
doña Ascensión Figueres Gorris, y de todos sus miembros, por los siguientes
HECHOS:
El Estatuto de Autonomía Valenciano de 1982 en
su artículo 1 reconoció, de acuerdo con el mandato de la Constitución española
que establecía la diferenciación entre regiones y nacionalidades que Valencia
era una "nacionalidad", y por lo tanto el Pueblo Valenciano conforma un "grupo
nacional". Uno de los pilares o signos de identidad de esta comunidad nacional
es la lengua, que en el mismo Estatuto se reconoce como "Idioma Valenciano".
El Idioma Valenciano ha sido escrito
tradicionalmente, desde su nacimiento con este nombre de "Lengua Valenciana" en
el año 1395, con fórmulas ortográficas esencialmente valencianas hasta la
introducción alegal de las normas ortográficas de la Lengua Catalana, inventadas
por el Instituto de Estudios Catalanes en el año 1913. Durante los veinte años
de autonomía ha sido reclamado un debate ortográfico por parte de las entidades
culturales valencianas que ha recomendado estudiar las propuestas de 1914 del
Centro de Cultura Valenciana, de 1922 de la Asociación Propoesía Valenciana, de
1932 de la Agrupació Castellonenca de Cultura, de 1944 de la Editorial Torre, o
de 1977 de la Academia de Cultura Valenciana. Este debate ha sido imposibilitado
por la imposición sistemática de la ortografía catalana, en cuya redacción no
participó ni un solo valenciano, sino que fue obra exclusiva del ingeniero
barcelonés Pompeu Fabra.
Finalmente, el pasado lunes día 25 de marzo la
entidad denominada "Académia Valenciana de la Llengua", con el voto a favor de
todos sus miembros, menos dos abstenciones, acordó reconocer como ortografía
oficial para el Valenciano la ortografía del Instituto de Estudios Catalanes, y
transmitió este acuerdo al Gobierno de la Generalidad Valenciana para su
aplicación. Según la ley de creación de esta Academia todas las entidades que
aspiren a recibir fondos públicos deberán doblegarse a la ortografía catalana,
con una difusa promesa de "valencianización" que viene a reconocer,
implícitamente, que lo aprobado no es valenciano, pues si ya lo fuera no haría
falta prometer que se va a "valencianizar" en el futuro.
Entendemos esta actuación como una agresión
grave, no sólo a la tradición literaria valenciana, sino a la misma libertad de
expresión y creación, pues coarta de raíz estas libertades básicas de cualquier
ciudadano o ciudadana de Valencia. Tan grave es que entendemos que pone en
peligro la vida y la salud de la Cultura Valenciana, y de todos los ciudadanos
que son el exponente vivo de esta cultura y que forman, desde hace más de diez
siglos, el grupo nacional valenciano, los seres humanos que integran la
Nacionalidad Valenciana.
Se entiende por "genocidas" a los que actuaren
"con propósito de destruir total o parcialmente a un grupo nacional, étnico,
racial o religioso" según nuestro Código Penal. Es evidente que los académicos
que han ratificado el acuerdo han pretendido destruir totalmente la identidad
valenciana de esta comunidad nacional y, de acuerdo con el punto segundo del
referido artículo 607 han sometido al grupo y a sus individuos a unas
"condiciones de existencia que pongan en peligro su vida b perturben gravemente
su salud". Al destruir el idioma se destruye también al grupo nacional, y por
ello a todos y cada uno de sus componentes. El resultado será, por tanto, un
claro genocidio de la Nación Valenciana por parte de la Academia Valenciana de
la Lengua.
SUPLICO, pues, al Juzgado que teniendo por
presentado este escrito, se sirva admitirlo a trámite y en su virtud se tenga
por interpuesta la presente denuncia por los hechos relatados, y tras la
investigación y el esclarecimiento de los mismos, se traslade la misma al
Ministerio Fiscal, para que se determinen cuantas responsabilidades penales y de
demás índole pudiese haber por el hecho denunciado.
Es Justicia que pido en la Ciudad de Valencia, a día 29 de marzo del año 2002.
Carles Recio
La postguerra de la llengua. Carles Recio
Amb l´oficialització de les normes ortogràfiques de l´Institut d´Estudis Catalans el proppassat dilluns dia 25 de març es tanca, almenys institucionalment, l´anomenada guerra de la llengua que ha vingut mantenint-nos en tensió durant tota l´etapa de desenvolupament autonòmic. És hora de reconéixer, doncs, que en la pugna existent entre els defensors de la unitat de la llengua catalana i els partidaris d´una secessió de la llengua valenciana ha triomfat plenament el sector unificador, i que, a hores d´ara, els secessionistes ho són de debò. La llengua catalana està ben unificada, gràcies a l´acord de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua, i aquell que pretengui trossejar-la haurà d´enfrontar-se a la llei.
Finalitzada la guerra, com és normal, se´ns ve damunt la postguerra. L´acord, no ho oblidem, ha sorgit del consens entre dos partits que, en realitat, mai no s´han caracteritzat per utilitzar la llengua. Realment, l´acord s´ha diferit tant en el temps perquè, realment, ni l´esquerra ni la dreta el necessitaven d´una manera imperiosa; ambdues fan servir la llengua espanyola quotidianament, i la trifulca sobre l´idioma era tan sols un argument electoral que es treia al carrer a l´hora de recaptar els vots dels innocents nacionalistes, d´un i de l´altre bàndol.
Confirmada l´Acadèmia Valenciana com de llengua catalana, cal veure, d´ara endavant, què cal fer amb els dissidents de l´acord. No estem pensant, per supost, en les associacions culturals que ja han anunciat el seu rebuig de manera institucional, com la Reial Acadèmia o, previsiblement, Lo Rat Penat, doncs el destí que els espera és conegut: la supressió absoluta d´ajudes oficials i la mort per inanició a la llarga. Estem pensant, millor assenyalat, en els usuaris de l´altra normativa, els lectors i els escriptors que optaren per la visió particularista de la llengua valenciana i que és d´esperar no renunciaran a ella.
Estem apunt de trobar-nos, dins de l´oficialitat de la llengua catalana a València, amb una nova minoria lingüística totalment desemparada: els secessionistes de la llengua valenciana. Amb tot el sistema educatiu adaptat i amb tot l´aparell autonòmic també sotmés, ho tenen molt negre. Però no podem oblidar que vivim a un país democràtic, de l´Europa occidental, i que ells també tenen els seus drets. Sense anar més lluny, el dret d´expressió i el dret de creació, i els poden exercir segons la normativa que vulguin. Entestar-se en negar aquests drets seria com capficar-se en contra dels drets humans i de les més elementals llibertats humanes.
A l´igual que a Iberoamèrica hi ha una població indígena de quaranta milions de persones pertanyents a més de quatre-cents grups ètnics distints, els valencians comptem, a partir d´aquesta decisió, amb una minoria valenciana que caldrà protegir d´alguna manera. Als moments presents en què és una evidència l´arribada i el reconeixement de les minories musulmanes, sud-americanes o dels països de l´est de´Europa, hem d´articular alguna solució per als valencianistes insubornables, en espera que la lògica del temps els atorgui un altre destí.
Mentre, cal establir els mecanismes de protecció pertinents, els quals han de garantir, d´una manera fiable i solidària, el dret a la seua pròpia identitat cultural, tant individual com col.lectiva. No tendria sentit que els ho negàrem, si estem clamant per les víctimes del terrorisme de l´11 de setembre, per les víctimes de les matances indiscriminades de les tribus afganes o les de les persecucions mortals a Mèxic, Guatemala, Colòmbia o Equador. Potser podríem tenir problemes amb organismes interestatals dels que defensen el dret internacional. Sols així podrem, sota el triomf d´una de les parts enfrontades en la batalla de València, considerar que vivim autènticament en una societat moderna, justa i democràtica.
ESTAT ESPANYOL, ESTAT DE SEGE. PER ROBERT ALBERT
Basicament vaig a opinar sobre els mijos de
comunicacio del estat espanyol, com actuen i com transformen la realitat. Tambe
vaig a parlar sobre el nacionalisme vasc i si afecta o no als valencians, i en
conseqüencia si afecta o no el radicalisme de grups armats com Euskadi Ta
Askatasuna (ETA), i parlar en conseqüencia de llegalitats i illegalitats dins de
l’ambit de la propia llei antiterrorista.
Per a començar es necessari que nos fem una idea de la situacio politica en la
que vivim.
El estat espanyol, vint anys despres d’eixir d’una dictadura i entrar en una
monarquia parlamentaria a la que alguns anomenen democracia, esta dividint-se
sentimental i territorialment. Esta divisio que patix es veu representada per
partits politics i/o grups culturals que defenen l’idosincracia de cada poble
fins al punt de demanar alguns l’independencia del Estat Espanyol sense cap
problema aparent.
En un principi el Estat acepta estos primers nacionalismes que sorgixen pero
sabent que poden fer mal a Espanya si agarren força i sabent que atres pobles
poden seguir eixa estrela nacionalista, intenta silenciar de totes les formes
possibles les idees nacionalistes alli a on poden sorgir, i criminalisa als
nacionalismes existents basant-se en la radicalisacio d’una banda armada vasca
(ETA), donant a tots els ciutadans del Estat una image falsa dels nacionalismes.
¿Com pot un Estat donar eixa image i eixa autopropaganda als ciutadans?. La
resposta es obvia. Per els mijos de comunicacio, puix estos estan controlats per
el estat. Les televisions publiques directament i les cadenes privades i diaris,
de forma directament economica.
Pot ser que algun periodiste es senta ofes per lo que dic puix ells poden pensar
que ho fan tot en llibertat, pero saben que no es aixina. Un periodiste sempre
tindra a un redactor o un cap d’informatius per damunt d’ell que li marcarà la
pauta, es fara en definitiva un autocontrol de l’informacio. Aixo i sabent que
cada televisio privada esta baix les mans de persones i “personages” de la
societat espanyola que tambe influixen i molt en la vida politica del dia a dia:
Asensio, Polanco i companyia.
Una informacio que servix per a fer que la gent es sentixca mes unida a unes
idees que els partits politics espanyols controlen.
Un cas molt explicit es va produir en les pasades eleccions al parlament vasc.
El poble vasc elegia nova representacio i el Partit Nacionaliste Vasc (EAJ-PNV)
i Eukal Askartasuna (EA) s’havien unit, Euskal Herritarrok (EH) va optar per el
canvi de nom i de mensage i passà a dir-se Batasuna. Els atres partits, els
espanyols, van vore que aixo podia perjudicar i van jugar a la “guerra
comunicativa”. Esker Batua- Izquierda Unida, es va quedar al marge.
La idea era la de diferenciar a la societat entre els partits que defenien
Euskadi i els que defenien Euskadi des de l’Estat Espanyol. Per aixo es va optar
per nomenar a la coalicio entre EAJ-PNV i EA, i a Batasuna com a partits
nacionalistes i al Partido Popular (PP) i Partido Socialista Obrero Español-
Partido Socialista de Euskadi (PSOE-PSE) com a partits democratics o
constitucionals.
Eixa idea d’enfrontar partits nacionalistes versus democratics o
constitucionals, es una idea que clarament marcava el territori i fea una
descripcio involuntaria en la ment de les persones.
Per que la idea ve de llunt al voler fer vore a la gent que Batasuna i ETA es lo
mateix. Comparar a un partit politic en un grup armat es, en poques paraules,
dir-los assesins.
Partint d’eixa idea veem que com a nacionalistes, en el mateix sac, estan a part
de Batasuna tambe EAJ-PNV i EA. En aixo la gent adquirix la sensacio de
nacionalisme igual a terrorisme, de nacionalisme igual a independencia, de
nacionalisme igual a anti-espanyol. Pero lo que dona por es que la gent agarra
eixa idea a nivell de tot l’Estat espanyol, aixina puix, qualsevol que es
declara nacionaliste en qualsevol lloc de la resta del Estat Espanyol es un
terrorista, independentiste, anti-espanyol, etc.
I ells, els partits espanyols, per a conservar a la gent i fer-los vore que ells
no fan nacionalisme, s’autoanomenen democratics o partits constitucionalistes,
puix segons ells son els unics democratics o que seguixen la constitucio, pero
lo que la gent no es dona conte es que fent aixo, estan fent tambe un atre
nacionalisme, el nacionalisme espanyol, que tambe es terroriste, puix el Estat
espanyol ha tengut una banda armada com son els GAL, tambe son independentistes
pero de tota l’unitat hispanica i son anti-vascs, catalans, gallecs, valencians
o qualsevol atre poble que estiga en contra de la “indisolubilidad de España” o
que minimament intente agarrar un poquet mes d’autogovern per tal de poder
defendre mes i millor els seus interessos.
Pero una idea te que quedar clara de tot aixo, de la mateixa forma que dos
pobles son diferents, dos nacionalismes tambe ho seran. No es el mateix tipo de
nacionalisme el espanyol que el vasc. Per la mateixa regla de tres no es el
mateix nacionalisme el vasc que el catala, ni el catala i vasc son iguals al
nacionalisme valencià, puix cada nacionalisme adopta la forma, idiosincracia i
manera de ser de cada poble.
Com hem pogut observar la manipulacio es un arma prou bona per a donar una bona
image del Estat. Pero la cosa no es queda ahi, i els valencians tambe patim eixa
manipulacio. I la patim constantment, en el dia a dia i en tots i cada un dels
mijos de comunicacio.
En els diaris es a on mes divergencies hi ha, pero ara vorem com els
nacionalistes som un blanc de la seua manipulacio periodica.
Començare per el Diario de Valencia per ser un diari que s’autoanomena “cien por
cien valenciano”, observem per a començar que en valencià no escriuen res, des
de eixes pagines s’ha anomenat als que son nacionalistes com a abertzales,
batasunos i inclus talibans, jugant en les paraules com he dit ades per a
desprestigiar qualsevol moviment provalencianiste que reclame mes consideracio
per al seu poble.
Un diari que recolza en tot moment a un partit espanyol com es el PP, i que en
les seues pagines fiquen al president de la generalitat, Eduardo Zaplana, en lo
mes alt dels llistons del “poder valenciano”.
Un diari que de “cien por cien valenciano” a soles te el capital invertit en
ell, eixa es puix la seua valenciania.
Un diari que es dedica a l’anticatalanisme, pero mai a fer valencianisme de
construccio, i d’aixo sobreviu. Encara que el tema de valencianisme i
anticatalanisme es un atre tema a soles vullc dir que els nacionalistes
valencians no som anti-res, no som antiespanyols, ni anticatalans, es mes, ni
nos sentim espanyols, ni nos sentim catalans, llavors no tenim perque anar en
contra de... sino a favor de... a favor de Valencia.
El seu cap mes conegut es el de Maria Consuelo Reyna, una senyora que
s’autoanomena valencianista, una senyora que estava en premis octubre en la
transicio junt a Broseta, si eixos premis que tan critica, una senyora que no he
sentit mai en la vida pronunciar una sola paraula en valencià, una senyora que
en definitiva a soles es servix del valencianisme per a menjar. Hi han molts
tipos de valencianisme pero el seu no encaixa ni en el regionalisme. Es tan
traïdor un que pensa aixina com un valencianiste que estiga a favor de l’unitat
de les llengües. I lo pijor de tot es que hi ha valencianistes dels anomenats de
tota la vida que es deixen influenciar per les seues paraules.
Continue en un atre diario que ya de per si en el nom lo que fa es desprestigiar
la terra que el veu eixir cada dia “Las Provincias”, en un nom aixina queda clar
de que van.
En un capital no valencià puix “el correo vasco” esta darrere, un diari “el
correo vasco” que es la veu del PP en Euskal Herria, de la mateixa forma que
“Deia” ho es del PNV-EAJ i “Gara” de Batasuna. Lo qual ha segut en part criticat
per “Diario de Valencia”, quan la veritat es que Maria Consuelo Reyna, abans en
“Las Provincias” va ser qui va vendre eixe capital a un grup de prensa del seu
partit, el PP. Tot queda en casa pero es una bona forma de desprestigiar a “Las
Provincias” i emportar-se llectors, tot, manipulat com he dit ades i en l’idea
de vasc=nacionalisme. En definitiva que “Las Provincias” no deixa de ser una
atra veu del PP, una corrent meyns critica, pero que al cap i a la fi silencia
el moviment nacionaliste. No els interessa perque un partit nacionaliste
valencià com UV podria llevar-li vots als seu PP i deixar-los en el cul al aire.
I si “Las Provincias” te un nom que desprestigia als valencians, pijor es el nom
que te el diari que es la veu del PSOE-PSPV “Levante”.
Este diari s’ha servit per a fer la contra als atres dos i clar si uns eren
anticatalanistes, este es catalaniste perdut, sense remei.
Cas curios de com manipulen es el tema de fa poc de “Maulets 1707”, per unes
pintades fetes per “blavers” que reivindicaven la nacio valenciana en diferents
seus del Bloc, Casal Jaume I i una seu del PSOE-PSPV, s’els ha tractat com a
terroristes de “kale borroka”. Pot ser que no vullguen recordar tot lo que el
catalanisme ha et de mal en les manifestacions en Valencia, pot ser que tampoc
vullguen recordar els desperfectes en la plaça de bous. Pot ser... pero no deixa
de ser una manipulacio mes de la realitat. Una manipulacio al servici d’un atre
partit espanyol el PSOE-PSPV.
La manipulacio s’ha servit en l’Estat per a transformar totes i cada una de les
realitats nacionals de cada poble. I a vegades els que pensem que no som
manipulables som tambe els primers en caure en eixe error.
Un eixemple molt clar es una frase que va dir un dirigent de EH (ara Batasuna)
en una conferencia en Valencia. Esta conferencia estava promocionada per la
Coordinadora d’Estudiants dels Països Catalans (CEPC), per lo tant es imaginable
que el representant de EH estava influenciat, mediatisat i manipulat per els
mijos de comunicacio propis del catalanisme, “El Temps”, i per la relacio entre
el nacionalisme pancatalaniste i el nacionalisme de EH.
El conferenciant de EH va dir una frase que s’em va quedar clavada en la
memoria: “el blaverismo valenciano es comparable al navarrismo antivasco”.
Esta frase dona molt de joc i aci vorem com nos afecta el nacionalisme vasc mes
radical als propis valencians nacionalistes.
Primer he de dir que de la mateixa forma que yo no soc ningu per a parlar del
“navarrismo antivasco” puix no soc ni euskaldun, ni he viscut mai en Euskal
Herria, fet que considere essencial per a poder parlar d’eixe tema, ell tampoc
es el mes adequat per a fer eixe tipo de comparacions tan directes.
Pero si que em veig en possicio de poder debatir eixa frase en el sentit de que
conec molt be una de les parts “el blaverismo valenciano” i donar la meua opinio
en tota la contundencia que va fer el senyor representant de EH.
Per a la gent catalanista a primer colp d’ull es una frase coherent. Blaverisme
associat a la dreta espanyola (anticatalaniste) es igual al navarrisme antivasc
de Unidad del Pueblo Navarro UPN coaligat en el PP.
Per a la gent nacionalista valenciana pot ser tambe coherent, un nacionalisme
imperialiste com el de EH es igual a un nacionalisme imperialiste com el del
Partit Socialiste d’Alliberament Nacional (PSAN).
Pero hi ha grans errors en les dos percepcions.
En la primera part i continue en l’idea de que desconec per complet si existix
algun moviment nacionalista de navarra, puix UPN es regionaliste en tots els
aspectes, s’el compara en una gran massa social “blaverisme” en la que entrarien
tant grups regionalistes valencians com nacionalistes valencians. Seria ficar
dins del mateix sac al pensament de Miquel Adlert junt a l’anticatalanisme de
Maria Consuelo Reyna, unir a grups com Iniciativa de Progres de la Comunitat
Valenciana (IPCV) ara en el PP junt a UV. Unir en definitiva, aglutinar, tot
allo que diferix de l’idea dels Països Catalans en una sola cosa. Inclus si anem
mes alla inclus podrien tambe aglutinar dins del mateix sac al Bloc Nacionalista
Valencià (BNV).
En la segona part es podria parlar d’un nacionalisme imperialiste dels Països
Catalans com es el del PSAN pero ¿estem els valencians capacitats per a pensar
que el nacionalisme de EH es imperialiste? Qui diga que si estem capacitats es
perque està manipulat per els mijos de comunicacio. Rotundament NO estem
capacitats per a dir si son o no son imperialistes no s’ha de comparar un
nacionalisme en un atre. Llogicament seguiria la frase de ¿ETA es un grup
d’assesins o un moviment armat per a les llibertats d’Euskal Herria? Tampoc,
MAI, podrem donar la nostra opinio si no es per lo que hem vist en els mijos de
comunicacio. Es per tant un problema alie al nostre poble, que es convertix en
nostre quan eixe moviment armat per mig del seu braç politic es dedica a fer
manifestacions sobre nosatres. Per ad aixo, ells mateixos, els que creuen saber
la veritat de les coses, tambe estan siguent manipulats.
¿Afecta llavors el nacionalisme vasc al nacionalisme valencià? SI, i en tots els
aspectes.
Afecta des de el mateix moment en que els nacionalistes valencians agarren al
vasc com a referencia i afecta en tant en quant els vascs, per amiguisme en lo
catala, desprestigien al nacionalisme valencià o desconeixen la seua existencia
i realitat.
Una pregunta que nos hauriem de fer tots els nacionalistes valencians es ¿Hem de
seguir el nacionalisme vasc com a model per a conseguir les nostres llibertats
com a poble?.
La veritat es que en el cap de molts esta l’idea de voler ser com ells i tindre
lo que ells tenen, i que el nostre poble tinga la mateixa consciencia nacional.
Pero en la boca dels nacionalistes espanyols esta l’idea de que sempre anem
copiant dels atres nacionalismes, i en certa manera tenen rao.
Una idea ha de quedar clara de tot aixo: Si dos pobles son diferents els seus
nacionalismes tambe ho seran.
Nosatres hem de fer el nostre propi nacionalisme, que fins ara es casi inedit.
Nosatres, els valencians, hem de fer un nacionalisme integrador i coherent, un
nacionalisme no excloent, un nacionalisme, en definitiva que aculla a tots
aquells que viuen en la nostra nacio, siguen d’a on siguen.
En quant a les illegalitats dins de la llei, em vaig a referir a la llei
antiterrorista centrant-me en els menors d’edat. No es que siga una illegalitat,
pero moralment no ajuda a lo que la llei demana.
El model actual que es va acordar fa poc, i vaig a parlar en paraules llanes, no
de dret, per a que s’entenga be, dia que els jovens menors d’edat que foren
arrestat per actes vandalics pro-terroristes, o actes d’apologia al terrorisme,
en conte de anar a un corrector de menors de la propia comunitat autonoma,
podrien a anar a qualsevol del Estat espanyol.
Esta medida es va pendre per el PP per a intentar reinsertar als jovens en la
societat, recordem, en la SEUA societat. Pero... ¿es beneficos? La veritat es
que no, ni de llunt.
Els menors d’edat son jovens que la majoria no tenen clar la seua ideologia pero
els que actuen en actes terroristes o de lluita de carrer “kale borroka” saben
molt be lo que pensen. Els mijos de comunicacio llogicament, una vegada mes, ho
manipulen dient que son jovens que estan “enganyats” i que no saben lo que fan.
Pero vaig a possar un cas inventat que podria ser el de qualsevol jove
nacionaliste de Euskal Herria i voreu el resultat:
Mikel Landaburu de 16 anys, natural de la localitat de Amurrio participa en un
acte de “kale borroka” o lluita de carrer junt a atres tirant coktails molotov
contra una sucursal bancaria. Mikel, en eixe acte es agarrat per la ertxaintza i
possat a disposicio judicial que el “condemna” a un corrector de menors en la
ciutat de Merida.
Mikel, vullguen o no, te una consciencia nacional de que el seu païs es Euskal
Herria, comprenent Araba, Bizkaia, Guipuzkoa, Lapurdi i Nafarroa. Per ad ell, el
seu enemic es el Estat espanyol i es este el qui el “condemna” a un exili fora
de la seua nacio, en el païs enemic. ¿Quina ideologia agarrarà Mikel en la seua
estancia en Merida? Llogicament, i aixina està passant, la seua consciencia
nacional es fa cada volta mes gran, la familia recolza en tot moment a Mikel i
es crea una consciencia mes negativa contra l’Estat Espanyol. Quan Mikel torna a
casa, es rebut com un heroe nacional en el recolzament de grups i partits
politics d’idees afins i en consequancia la seua venjança serà major quan milite
en un grup armat.
Llavors ¿S’esta ajudant al menor? ¿Vora que la violencia no es el cami?
La justicia com els mijos de comunicacio, manipulen a la gent que diferix en les
idees impostes des de l’estat central. Es puix este Estat espanyol un estat de
sege als nacionalismes.
salut i revolucio
vixca valencia lliure
patria o mort
PER: JESUALDO MASIА ALAMAR Cap de prensa del Colectiu jovenil d’associacions valencianistes
El Colectiu Jovenil d’Associacions Valencianistes naixque en La Vila Joyosa el 30 de maig de 1998, i estа compost en l’actualitat per 24 entitats que son les segьents:
Cardona Vives (Castello), Mossarabia (Marina Baixa), Amador Ferrando (Ibi), Club Senderisme La Plana (Castello), Castellуn 4x4 (Castello), Covatelles (Oliva), Jovens de Vera (Valencia), Estudiants Valencianistes de la Politecnica (Alcoy, Gandia i Valencia), Vernissa (Rotova), L’Esguerda (Gandia), Vora a mar (Valencia), Chocolater (Torrent), Lo Regne en Accio (Valencia), Tabarca (Valencia), Soca i Arrel (Alboraya), Joventuts Nacionalistes d’UV (ambit nacional), Joventuts Ratpenatistes (Valencia), Raspall de Morvedre (Port de Sagunt), Rogla Cultural Valencianiste (Catarroja), Valentinia Nova (Valencia), La Cheruga (Paiporta), Samaruc (Xeraco), SPAPS (Silla) i Prometeo (Sedavi).
Este colectiu vol fer publica la seua posicio respecte al dictamen i les futures conseqьencies per a la Llengua Valenciana.
1.- El dictamen arreplega que la denominacio valenciа no te caracter excloent. Lo que vol dir que es podria dir catala. I qui diga que no, que estа molt clar el nom, mentix o proyecta sobre la realitat els seus desijos i no lo que realment diu.
2.- No podem estar d’acort en que les bases de la futura normativa siguen les Normes de Castello. Manolo Sanchis Guarner reconegue, junt a uns atres, que les Normes del 32 estan inspirades, son una adaptacio de les de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). «Les normes de Castello foren un intent frustrat, de catalanisar a la forзa l’ortografia de la llengua valenciana» (Las Provincias 4-11-96). La primera i unica normativisacio del valenciа, sensu stricto, es la normativa de la Real Academia de Cultura Valenciana, ratificada en el Monasteri del Puig l’any 81. I si no, їvoldran que siguen els que no creuen en la Llengua Valenciana els que dictaminen sobre ella? Absurt.
4.- La Llengua Valenciana es una llengua romanз i es desenrolla de manera diferenciada com les restants de l’Estat. Des d’un punt de vista cientific no es pot mantindre que el Valenciа es un dialecte del Catala.
5.- Que manifestem la nostra preocupacio davant afirmacions del dictamen, com la de que les decisions de l’ent seran vinculants per a l’administracio i els mijos publics, lo que pot donar cobertura a situacions de xenofobia i censura d’una normativa i dels seus usuaris. їSe’ls retirarа les subvencions als «mass media» publics si escrivim? їQuй farem?
6.- L’indefinicio d’objectius, els errors llogics, les falacies, l’analisis reduccioniste del problema, la metodologia simple de resolucio de problemes, la decissio politica i no cientifica del dictamen nos duen irremediablement a no acceptar el dictamen. La seua primera premissa, la d’un dictamen cientific i historic no s’ha complit, tampoc el debat de les teories en conflicte com denuncien Penyarroja, Casp i Boronat.
7.- Encara recordem com abans de que fora president Grisolia, el CVC era un lloc de respecte, democracia i llibertat a on cada autor escrivia en Catala o en Valenciа sense cap pressio fins que arribа el nou president. їCasualitat?
8.- Com digue J. Costa no volem ser periferia del centre (Madrit) ni periferia de la periferia (Barcelona). Recordem allo que nos deixа Juliа San Valero «Si som lo que som, serem, pero si som lo que son, mai serem». Volem ser valencians i aixo no nos ho podra llevar ningu. Rovira i Vigili, egregi catala, sabнa que per l’unitat de la llengua s’arribaria a l’unitat politica, els Paпsos Catalans. Ya estan mes prop.
En el dictamen hi ha un venзut, el valencianisme, de totes maneres que no es crega ningu que la mitica pau, el chicotet miracle ha acabat en el conflicte, que seguix latent. S’ha guanyat una batalla pero no la guerra.
Vivim una aparent ilusio d’unanimitat i un fals consens que evidentment no arregla res, empijora considerablement la situacio i sino temps al temps. Aзo no es el principi del fi sino el fi del principi, d’un disseny (Levante, 19-7-98) per arraconar, estigmatisar a un grup, a unes persones. El debat per la Llengua, President Zaplana, no estа tancat, estа mes obert que mai. Els jovens valencianistes ho tenim molt clar «cap a la victoria sempre» com digue el Che.
