ORTOGRAFIA DE LA LLENGUA VALENCIANA |
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Les lletres
Les vocals A nivell fonologic el sistema vocalic tonic de la llengua valenciana presenta una substancial diferencia respecte al castellà: mentres est a soles te cinc vocals, el valencià en te set, encara que els signes grafics que les representen ne son cinc:
La presencia de e i o obertes te una certa correspondencia en castella en els diftoncs ie i ue, compensant aixina l'absencia de les dos vocals obertes per mig d'estos diftoncs. Esta correspondencia no es exacta, per eixemple: vert ( e oberta) fe "verde" en castella o poc (o oberta) fa "poco", com es pot vore, sense diftoncs. A soles se poden donar algunes regles, mes o manco generals de quan apareix una vocal oberta. La qualitat de ser oberta, a banda de la a, a soles es dona en les vocals e, o, en posicio tonica. Excepcionalment apareixen en posicio atona: desset, deneu. Regles de e oberta
En el diftonc decreixent eu, quan la u procedix de la vocalisacio de -d-, -c- o -ty- llatines, sent la e en llati vulgar:
Regles de o oberta
Paraules homografes L'importancia en saber pronunciar i distinguir les dos parelles de e i de o no es a soles perque eixa es la norma per als valenciaparlants, sino perque al mateix temps servixen per a diferenciar significats. La dificultat està en que l'ortografia no dispon de dos signes per a diferenciar-les, pero aço no es un obstacul important per als que deprenen la llengua valenciana. En valencià trobem:
Paraules homografones En l'apartat anterior tractavem de les paraules que, tenint la mateixa grafia, es pronunciaven de distinta forma. Conve coneixer que hi ha molts casos, en valencià, de paraules que presenten la mateixa grafia i la mateixa fonetica; es tracta de les paraules homografones. Podem classificar-les en:
|
NORMES ORTOGRAFIQUES
S'escriu B (batre) 1. En inicial i interior de paraula: badalla, acaba, dubte. 2. En els prefixos AB-, OB-, ABS-, OBS-, SUB-: abces, obtus, abstracte, obstaculisar, subproducte. 3. Davant de D, en diferent silaba, posarem B i no P: abdica, abdomen. 4. Mai en posicio final de paraula, encara que en derivar (en el plural se conserva) se transforme en B: - arap, no arab, pero arabisar |
S'escriu C 1. En so de [k] (colp)
2. En so de [s] (cendra)
|
S'escriu Ç (Vore C, 2.2, 2.3 i 2.4.) |
S'escriu CH 1. En so de [c] (chic)
2. En so de [k] (March)
|
S'escriu D (dit) 1. En principi i mig de paraula: donar, idea. Excepte en derivats de AT grec (atles, atleta, atmosfera, etc.) i davant de Z (batzoles, dotze). 2. En el grup consonantic DR: drago, moldre. 3. Mai en posicio final de paraula, encara que en derivar s'escriga D:
|
S'escriu F (farina) 1. Inicial, interior i fi de paraula: fer, corfa, bufa, baf. 2. En posició final de paraula, encara que en derivar (en plural se conserva) se transforrne en V o se mantinga:
|
S'escriu G 1. En so de [g] (gat)
2. En so de [g] (girar)
3. En so de [ch] (roig)
|
S'escriu H (heretar) No te cap de so. l.En principi i mig de paraula, en les que sent etimologica s'ha conservat per l'us: herba, huí, hivern. 2. No l'escriurem en aquelles paraules que a pesar del seu orige etimologic, s'han escrit aixina des d'un principi: avorrir. |
S'escriu J (jardi) 1. En posicio inicial i interior de paraula davant de A, O, U: jaqueta, jove, jugar, puja, rajola, ajunta. 2. Davant de -ecc-, -ect-: objecte, objeccio, subjecte, objectiu (vore Y, 4). 3. Davant de E (vore G, 2.1.) 4. No escriurem TJ (vore G, 2.4.), sino J:
5.- Darrere del prefix AD: adjacent. |
S'escriu K (York) 1. Nomes en paraules d'orige estranger o tecniques: Kant, kilo. |
S'escriu L (lenta) 1. En inicial de paraula: local, liquit. 2. En interior i fi de paraula: almagasen, dol. 3. En els grups consonantics BL, CL, FL, GL, PL: blau, clau, flama, glop, plat, noblea, aclamar, unflar, aglutinar, aplanar.
|
S'escriu LL (llanda) 1.En inicial, interior i final de paraula: llet, lliberal, fillia, rella, poll, manoll, bolleti, ralla. |
S'escriu M (mare) 1.En inicial, interior i final de paraula: mar, mestre, flama, cami, fum, estem. 2. Davant de P, B, M: rompre, gamba, immortal. Excepte en paraules compostes que ajunten N final a M inicial: enmig, granment. 3.En el prefix circum- quan li seguix una atra consonant: circumstancia, circumnavegacio, circumferencia. 4. Mal davant de V ni F: enveja, enfrontar (excepte triumvir. Vore N 2 i M 3). 5. No escriurem el grup TM, representant M doble, que ha desaparegut en la llengua valenciana.
6. No escriurem el grup MP sino solament N quan la pronunciem, encara que per raons etimologiques s'haja usat:
|
S'escriu N (nas) 1. En inicial, interior i fi de paraula: niu, lluna, mon. 2. Davant de F en els prefixos CON, EN, IN: confiar, enfadar, inflamar. Excepte els cultismes: emfasis, emfisema, emfiteusis, amfora. 3. Davant de consonant, excepte B, M, P: enveja, confit, planta, gandul. 4. Davant de M per excepcio, en paraules que ajunten N final a M inicial: enmig, granment. |
S'escriu NY (pany) 1. En inicial, interior i fi de paraula: nyespla, pinyo, riny. |
S'escriu P (posar) 1. En posicio inicial de paraula: puny. 2. En interior de paraula davant de T, C, Ç, S, N: concepte, concepcio, capçal, hipnotic, eclipse. Excepte: dissabte, dubte, sobte. 3. En posicio final de paraula, encara que en derivar (en el plural se conserva) se transforme en B o se mantinga:
|
S'escriu Q (quinze) 1.En inicial i interior de paraula, seguída de U muda, davant E, I: queixa, quilat, alquería, sequía. Si la U se pronuncía, du dieresis, com se diu en el numero 3. 2. En inicial i interior de paraula, davant de U atona seguida de A, O, forrnant diftonc: quatre, quocient. Excepte: ipecacuana i els derivats de cuiro, cuina, evacuar, conspicu, perspicu, proficu, vacu, promiscu. 3.En inicial i interior de paraula, quan una U atona vaja seguida de E, I, i s'haja de pronunciar, portará dieresis: qüestio, obliqüitat. |
S'escriu R 1. En so de [r] (carreter)
2. En so de [r] (cara)
|
S'escriu RR (guerra) 1. En posicio intervocalica: carro, errar.
|
S'escriu S 1. En so de [s] (sap)
2. En so de [z] (cosa)
|
S'escriu SS (passar) 1. En posicio intervocalica: posseir, massa. 2. En les paraules començades pels sons a + s (ass) + atra vocal: assimilar. Excepte: ase, Asia, asil; tambe darrere del prefix negatiu A (que se pronuncía S sorda): asimetric. 3. En els sufixos -issim, -issima: bonissim, cregudissima. 4. En alguns derivats de les paraules que acaben en -as, -es, -is, -os, -us.
5.Darrere dels prefixos des-, dis-, seguits de paraula que comence per S: dessecat, dissoldre. |
S'escriu T (tornar) 1. Inicial i interior de paraula: toca, costella, setze. 2. En el grup consonantic TR: truc, atraure. 3. En el prefix grec AT- : atmosfera (vore D, 1). 4. Davant de Z: dotze. 5.En posicio final de paraula posarém sempre T encara que en derivar se transforrne en D o se conserve:
|
S'escriu V (vindre) 1. En inicial i interior de paraula: velocitat, cavall. 2.En les terminacions del preterir imperfecte d'indicatiu: -AVA, -AVES, -AVA, -AVEN, -AVEU, -AVEN, de tots els verps acabats en -AR. 3. Mai en posicio final de paraula encara que en derivar s'escriga V: serf, no serv, pero servir. |
S'escriu X 1. En so de [s](eixida)
2. En so de [ks] (text)
3. En so de [gz] (exacte)
|
S'escriu Y (yo) 1. En posicio inicial de paraula davant de vocal: yuxtaposar. 2. Entre vocals: epopeya, apoyar. 3. En el digraf NY per a representar el so de [n~]i : pinya, puny. 4. Davant de -ecc-, -ect- (vore en J, 2 les excepcions): inyeccio, abyeccio, proyecte. 5. En final de paraula en els pobles i llinages que la tenen per tradicio: Alcoy, Montroy, Gay. |
S'escriu Z (zero) 1. En inicial i interior de paraula: zona, atzucac. 2. En totes les paraules començades pel prefix ZOO-: zoologia. 3. En les terminacions -zoari, -zoic: protozoari, benzoic. |
Es un signe ortografic (') que es posa en unir certes paraules, eludint una vocal. Les paraules que poden presentar la forma apostrofada son: 1. Els pronoms personals debils, ME, TE, SE, LO, NOS, LOS, NE.
2. Els articuls determinats EL i LA davant de paraula que comence per vocal o haig: l'home, l'industrial, l'espiritista. Excepte:
Les preposicions A, DE, PER mes l'articul EL formen les contraccions AL, DEL, PEL.
3.La preposicio DE davant de paraules que comencen per vocal o haig: d'estar, d'ahir, d'haver. Excepte quan li seguixca una paraula que comence per U semiconsonant: de hui. |
Es un signe ortografic (¨) que es coloca damunt de la I o de la U, indicant l'existencia o no de diftonc: següent, païsage. Colocacio: 1. Quan la I o la U van darrere d'una atra vocal i no formen diftonc en elles: veïnat, raïmer, aürtar. 2. Quan la U -no muda- va darrere de G o Q seguida de E, I: següent, llingüistica.
No la posarém en els següents casos. 1. En els verps de la tercera conjugacio que acaben en -air, -eir, -oir, -uir, en els quals la I de la terminacio es tonica i, per consegüent, no forma mal diftonc:
2. Quan va darrere dels prefixos:
3. Quan la I forrne pan dels sufixos -isme, -isla, -iste, -ible, tots ells en I tonica:
4. Quan la I forme part dels sufixos -isar, -isant, -isat:
5. Quan la U forme part de la terminacio llatina -um:
|
1.En valencià, segons a on recaiga l'accent fonetic, les paraules poden classificar-se en: agudes, planes i esdruixoles. Les paraules agudes porten l'accent fonetic en l'ultima silaba: escr(í)u, cant(à), ag(ú)t; les planes porten l'accent fonetic en la penultima silaba: ll(í)bre, escr(í)ure, r(ó)ges; en les paraules esdruixoles recau l'accent fonetic en l'antepenultima silaba: gram(à)tica, (à)nima, T(ú)ria.
2. Hi ha dos classes d'accents grafics: agut(´) 1 greu(`), que es colocaran respectivament sobre les vocals tancades (i, u, e, o) i obertes (a, è, ò), quan siga necessari, d'acord en els següents apartats:
3. Pot ser recomanable l'accent grafic en particules interrogatives o exclamatives, en els pronoms interrogatius forts:
|
El guio es el signe ortografic (-) que es coloca entre dos o mes elements d'una paraula per a distinguir-los. Usarém el guio: 1. Per a separar les paraules per silabes en final de linea. 2. Per a unir els pronoms que van darrere (enclitics) del verp.
3. En alguns noms composts on els elements dels quals no estan totalment integrats: critic-bibliografic, historic-cientific. |
SIGNES D'INTERROGACIO I ADMIRACIO Els signes ortografics d'entrada en l'interrogacio i en l'admiracio no han de suprimirse per imitar ortografies estrangeres que a soles usen el signe final. Tal supressio du, en la majoria dels casos, a la confusio sobre a on comença l'interrogacio o l'admiracio. El signe de principi s'ha de colocar a on comença la pregunta o el sentit admiratiu, encara que allí no comence el periodo. La practica d'estos criteris ortografics dona claritat a l'escritura i ajuda en la llectura a la correcta entonacio de la frase, que, d'una atra forma, podria arribar tart. A mes de ser d'us generalisat en els escrits valencians des de fa molt de temps. |