EL VALENCIÀ, UNA LLENGUA DEL SEGLE XXI
Prolec Pau Giner Bayarri
Informe sobre la Llengua Valenciana Antoni Fontelles i Fontestad
Consideracions juridiques sobre la Llengua Valenciana Angel Vicent Calpe i Climent
El Valencià, una llengua romanica Josep Giner i Ferrando
De la lliteratura valenciana (des dels origens a la Renaixença) Josep Carles Rubio
Prolec
El Comite de l’Idioma Valencià (C.I.V.), entitat cultural encarregada de la promocio exterior de la llengua valenciana, seguix esforçant-se per a conseguir un major coneiximent d’esta llengua fora de les nostres fronteres. Si l’any passat presentavem el Mapa de les comunitats llingüistiques d’Europa (que obtingue un gran exit en Madrit, Brusseles i Lisboa), enguany presentem el dossier que te entre les seues mans.
El valencià es una llengua romanica, parlada per mes de dos millons de persones en la major part del territori valencià. En l’actualitat està eixint d’un proces de retroces que venía des del segle XVIII, quan deixà de ser llengua oficial i de prestigi despres de cinc segles d’oficialitat i d’una gran produccio lliteraria.
Es a partir de la promulgacio de la Constitucio Espanyola (1978) i l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana (1982), quan tornà a ser oficial i començà una nova etapa en la qual s’ha introduit el valencià en tots els nivells de l’ensenyança, en els mijos de comunicacio (dos canals de televisio, varies emissores de radio, prensa,…), en les institucions publiques i inclus en algunes privades, a mes d’haver aumentat considerablement el seu us social.
La Seccio de Llengua i Lliteratura de la Real Academia de Cultura Valenciana, Fundacio Publica de la Diputacio de Valencia, s’ha encarregat de la llabor normativa de la llengua i ha publicat les següents obres normativisadores: Ortografia (1979), Gramatica (1980), Documentacio formal (1981) i Diccionari (1992). Per una atra banda, cada any aumenten els autors que utilisen el valencià com a forma d’expressio habitual i es multiplica la produccio editorial.
A pesar d’este gran desenroll el valencià continúa sent una llengua practicament desconeguda fora del nostre territori. Es degut ad esta desinformacio per lo que des del C.I.V. hem decidit promoure la realisacio d’este dossier.
Era precisa una obra com esta que servira per a omplir el buit de publicacions que nos ha de fer aplegar en exit a l’exterior. En les distintes eixides que ha anat realisant el C.I.V. en els ultims anys, nos hem donat conte del gran interes que desperta el nostre idioma en llingüistes i filolecs de fora de les nostres fronteres, pero era impossible administrar-los informacio en el seu idioma, lo que nos minvava la possibilitat de donar a coneixer la situacio de la nostra llengua.
Agraim la colaboracio del autors que han fet realitat la confeccio d’este dossier: Angel V. Calpe i Climent (Situacio llegal), Antoni Fontelles i Fontestad (Sociollingüistica), Josep Giner i Ferrando (Orige i caracterisacio), i Josep Carles Rubio (Historia de la lliteratura).
Des del C.I.V. esperem continuar treballant en nous proyectes com este, que donen a coneixer per tot el mon la realitat llingüistica i cultural valenciana
Informe sobre la Llengua Valenciana
Presentem, de forma resumida, la situacio llingüistica que hi ha en la Comunitat Valenciana, concretament el debat que gira en torn a la consideracio del valencià: be com a llengua, be com a dialecte.
Per a situar-nos, hem d’especificar que la Comunitat Valenciana va accedir a l’autogovern en juliol de 1982, que es quan es va aprovar l’Estatut d’Autonomia. Te una extensio de 23.305 km2 i una poblacio superior als quatre millons d’habitants. La particio llingüistica del territori es vertical, la part costera es la zona valenciaparlant i la part interior correspon a la zona castellaparlant. L’actual divisio es, en linees generals, producte de factors historics i demografics complexos.
El text s’ha estructurat en tres grans arees que considerem que definixen prou be la qüestio:
1. Llinguïstica i sociollingüistica.
2. Juridica i politica.
3. Lliteraria i bibliografica.
Les idees que aci s’expondran son molt esquematiques i generals; igualment, la bibliografia que s’aporta està reduida a la minima imprescindible.
1. Dimensio llingüistica i sociollingüistica
1.1. Consideracions generals
La tradicio ha considerat habitualment les llengües o els idiomes des del punt de vista historic-diacronic. Els llingüistes es preocupaven molt mes de l’orige que de l’estat actual de les llengües. En la lliteratura valenciana podem trobar prou referencies a l’orige del valencià: “venía del provençal”, “el portaren les donzelles de Lleida”, “la base es el llati”, etc. No obstant, estes referencies no han plantejat de forma molt rigorosa l’estudi de l’orige i de les influencies que tingue.
El canvi d’orientacio dels estudis llingüistics —introduit per l’estructuralisme— no va reduir l’interes per l’orige i l’evolucio de les llengües, sino que feu que estos es realisaren d’una manera mes tecnica i cientifica. Al mateix temps, l’historia de la llengua es veu com a un proces continu del qual l’estadi actual no es una atra cosa que una etapa mes.
1.2. Llengua, dialecte, varietat i parla
Per a situar la qüestio es convenient coneixer alguna de les definicions que d’estos conceptes s’ha donat, per l’importancia que tenen a l’hora de definir el valencià. Com a eixemple usarém la de Manuel Alvar (Alvar, M.: NRFH, XV, 51-60):
a) llengua: “sistema llingüistic del qual es val una comunitat parlant, i que es caracterisa per estar fortament diferenciat, per tindre un alt grau de nivellacio, per ser vehicul d’una important tradicio lliteraria i, en ocasions, per haver-se impost a uns atres sistemes llingüistics de son mateix orige”
b) dialecte: “sistema de signes separat d’una llengua comuna, viva o desapareguda; normalment en una concreta llimitacio geografica, pero sens una forta diferenciacio front a unes atres llengües d’orige comu”
c) parla: “peculiaritats expressives propies d’una regio determinada, quan no tenen la coherencia que te un dialecte”
El terme varietat es utilisat en sociologia del llenguage com a una denominacio no valorativa per a referir-se a una “classe” de llengua o modalitat llingüistica, sense les connotacions que tenen els atres termens (llengua, dialecte, parla).
Segons les anteriors definicions, el valencià, com unes atres llengües, està en una situacio un poc confusa. Te suficients caracteristiques per a ser una llengua, si be el problema està en el concepte de sistema “fortament diferenciat” de M. Alvar i en unes atres qüestions de demografia historica —reconquista de Jaume I en el segle XIII—, que tenen una dificil solucio.
Per una atra banda, està suficientment clar que encara que la base del valencià fora una llengua importada —el catala en el segle XIII—, tindria ple dret social —i sociollingüistic— a considerar-se un idioma en l’actualitat.
A mes, hem de dir que els conceptes de llengua i dialecte no pareix que siguen percebuts de la mateixa forma per les distintes cultures, es dir, carixen de validea transcultural (Romaine, S.: El lenguaje en la sociedad, 1996, especialment el capitul 1).
1.3. Relacions entre llengua i dialecte
La diferencia entre llengua i dialecte no es tan clara com pareix si s’aten a les definicions que s’han donat i al debat que continuen generant (una rao sería la distinta consideracio en la qual han estat les diverses varietats llingüistiques espanyoles a lo llarc de l’historia recent).
Hi ha casos en els quals dos parlants del mateix domini llingüistic s’expressen en “varietats” tan diferenciades que podriem —segons els anteriors criteris— dir que son dos llengües distintes (per eixemple, els denominats dialectes del chinenc); o que llengües distintes podrien catalogar-se com a una perque es possible l’intercomprensio entre els natius d’estes (per eixemple, el valencià i l’occita).
Per una atra banda, totes les actuals llengües romaniques estan en relacio —segons les definicions donades— de “ser dialecte de” i en un moment determinat, o pel transcurs del temps, canviaren a la categoria de llengua.
Este fenomen de la promocio de “dialectes” a “llengües” o “idiomes” ha segut estudiat per la sociollingüistica, que no troba impediments absoluts en que un “dialecte” —en el supost de que el valencià fora un dialecte— siga reclassificat com a “llengua”, per voluntat de la comunitat de parlants. El fenomen contrari, que una “llengua” passe a la condicio de “dialecte” tambe es pot donar (podria ser el cas de l’aragones).
1.4. Perspectives definidores de la llengua valenciana
Seguint una estricta metodologia cientifica, es pot dir que no hi ha un unic criteri que permeta categorisar la manifestacio oral d’una comunitat com a una llengua o com a un dialecte; es, normalment, un conjunt de punts de vista el que determina l’entitat de la parla d’un poble.
Entre els criteris mes utilisats està el de la filogenesis (classificacio genetica de les varietats), pero en uns atres casos son determinants els factors: socials, politics, lliteraris o historics, al marge dels filogenetics.
En un nivell purament enumeratiu, podem caracterisar el valencià com a llengua des de les següents perspectives:
a) politica: Una varietat es definida com a idioma —equivalent a llengua— per una decisio del poder politic, o pels representants llegals d’una comunitat
b) geografica: Relacionada en l’anterior, sol ser una norma llegal la que especifíca l’espai que ocupa una varietat llingüistica
c) historica: L’evolucio del valencià ha segut parella a la d’unes atres llengües romaniques iberiques, sobretot despres de quedar evident que l’hipotesis del buit demografic i llingüistic en temps de la reconquista del Regne de Valencia es molt dificil de sostindre en proves
d) lliteraria: A pesar de les controversies que hi ha sobre el sentit del terme “valencià” en la lliteratura migeval de la Comunitat Valenciana, es notori i conegut que esta manifestacio idiomatica ha tengut una epoca d’esplendor durant els segles XIV i XV
e) social: La major part de la societat valenciana està d’acort en el sentiment de que parla una llengua diferenciada respecte a unes atres que li son proximes geograficament; este sentiment de diferenciacio te una restriccio conceptual important, ya que no es pot entendre com a “independencia llingüistica”, com ninguna de les llengües romaniques es independent de les atres. Que esta percepcio no siga absoluta es deu, entre unes atres raons, a la difusio que han tengut unes atres concepcions sobre el valencià durant molts anys
f) llingüistica: Sent estrictes, el valencià es un sistema com qualsevol atre, que es capaç de satisfer les necessitats comunicatives d’una societat, en una major similitut respecte al catala i l’occita i una major diferenciacio respecte al castella. Els problemes sorgixen, per eixemple, quan s’ha de decidir la normativisacio que s’aplica, o l’orientacio final de la planificacio llingüistica
1.5. Diverses teories sobre l’orige del valencià
El debat principal s’ha concentrat de forma especial en una area del coneiximent: la llingüistica. Aci hi ha hagut tradicionalment dos postures: la catalanista (defensora de que el valencià es una varietat importada del catala en temps de la reconquista i del seu correlat, l’unitat de la llengua) i la valencianista (defensora de l’autoctonia de la llengua i del seu correlat, la diversitat). En els ultims anys n’ha aparegut una tercera coneguda en el nom d’occitanista (que soste l’unitat llingüistica entre catala, valencià i occita, sent el seu correlat el de l’autonomia idiomatica).
A part d’estes teories sobre el valencià, se n’han de mencionar unes atres que procedixen de camps distints com el de l’historia (que fonamentalment soste que no es va produir el denominat “buit demografic” despres de la reconquista de Jaume I en el segle XIII) i el de l’etnollingüistica (que propugna una visio mes ampla de la qüestio, incardinant-la en la cultura; d’esta forma es manté l’hipotesis de que la cultura valenciana es producte d’un poble i d’una llarga tradicio que no es facil substituir).
1.6. El nom de la llengua
Derivada d’unes atres qüestions que hem mencionat, tenim una atra polemica, la del nom que se li ha de donar a la varietat idiomatica propia dels valencians.
Seguint les tres teories llingüistiques —no les uniques possibles—, cada una d’elles propugna una denominacio:
- l’hipotesis catalanista defen el nom de “catala”,
- l’hipotesis occitanista considera adequat el terme “valencià”,
- l’hipotesis valencianista estima que l’unic nom propi es el de “valencià”.
L’argumentacio, pretesament cientifica, per a denominar la llengua com a catalana s’ha basat tradicionalment en consideracions historiques (precisament l’aspecte mes controvertit del problema: ¿va ser importada la llengua?), geografiques (aduint que el nom de catala per al valencià es el mes adequat perque Catalunya es mes extensa i està mes poblada) i lliteraries (perque la Renaixença tingue el seu orige en Catalunya). Ad estes s’ha d’afegir el fet de que la “comunitat academica internacional” aixina la denomina.
Qualsevol de les quatre raons aportades carixen de pes especific, discriminant o determinant, en el coneiximent cientific (una atra cosa diferent es que puguen ser utilisades o admeses).
En llingüistica, el cas valencià possiblement siga l’unic en el qual una varietat —llengua o dialecte— ha de tindre una “denominacio cientifica”. Els noms de les llengües solen ser historics, tradicionals, populars, pero ¿cientifics? Les llengües com a fets socials son similars —en la qüestio denominativa— a uns atres elements com els accidents orografics, els noms dels estats i de les regions o l’antroponimia, no son “cientifics”.
El tema del nom es una faceta mes de la cerimonia de la confusio per a crear una unitat “etnocultural” —catalana— que, a llarc terme, la trascendiria i es transformaria en politica (es l’idea dels “països catalans”, que no es acceptada pels valencians).
2. Dimensio juridica i politica
2.1. El marc juridic dels idiomes de la Comunitat Valenciana
Est es un aspecte important, en tant en quant, li dona a la varietat —o les varietats— llingüistica un determinat estatus social, per mig de la llegislacio.
El marc està compost, de major a menor ranc, per la Constitucio Espanyola, l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, la Llei d’Us i Ensenyança del Valencià i la Llei de Creacio de l’Academia Valenciana de la Llengua.
L’articul 3 de la Constitucio Espanyola (CE, 31 d’octubre de 1978) diu que el castella es la llengua oficial, pero tambe dispon que “Les atres llengües espanyoles seran tambe oficials en les respectives Comunitats Autonomes d’acort en els seus Estatuts”, ya que les considera un patrimoni cultural que ha de ser objecte de respecte i proteccio.
Arreplegant el manament constitucional, l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana (EACV, 5/1982, de 1 de juliol de 1982) explicíta, en l’articul 7, que “Els dos idiomes oficials de la Comunitat Valenciana son el valencià i el castella. Tots tenen dret a coneixer-los i usar-los”, a mes, s’otorgarà especial proteccio a la recuperacio del valencià.
En el desenroll llegislatiu posterior tenim, en primer lloc, la Llei d’Us i Ensenyança del Valencià (LLUEV, 4/1983, de 23 de novembre de 1983). En el preambul, apartat IV, trobem la categorisacio del valencià en les següents paraules: “La Generalitat Valenciana te un compromis irrenunciable en la defensa del patrimoni cultural de la Comunitat Autonoma i, de manera especial, en la recuperacio del valencià, llengua historica i propia del nostre poble, que constituix la mes peculiar senya d’identitat”. En la part reglamentaria es torna a manifestar qué es el valencià, com diu l’articul 2: “El valencià es llengua propia de la Comunitat Valenciana, i en conseqüencia, tots els ciutadans tenen dret a coneixer-lo i a usar-lo, oralment i per escrit, tant en les relacions privades com en les relacions d’aquells en les instancies publiques”. En estos casos, no hi ha cap de mencio al catala ni a l’equiparacio del valencià al catala.
En segon lloc, atenent a la cronologia llegislativa, està la recent Llei de Creacio de l’Academia Valenciana de la Llengua (LLCAVLL, aprovada el 2 de setembre de 1998, publicada en el Bolleti Oficial de les Corts Valencianes el 18 de setembre de 1998). Esta llei, producte d’un pacte politic entre el Partit Popular i el Partit Socialiste Obrer Espanyol, contradiu explicitament l’Estatut i la Llei d’Us en la denominacio i en la naturalea de la llengua ya que elimina la restriccio denominativa de la llengua propia dels valencians —el valencià— i manifesta que el valencià forma part del sistema llingüistic catala —que no està en cap de les lleis anteriors—.
2.2. La planificacio llingüistica
Derivada directament de l’aplicacio llegislativa, a partir sobretot de la Llei d’Us i Ensenyança del Valencià, la llengua valenciana s’ha incorporat plenament al sistema educatiu i ha ampliat els nivells d’us i aumentat el prestigi social. Si be, com han reconegut alguns dirigents politics, els resultats no han segut tot lo satisfactoris que es voldria.
El coneiximent del valencià, per a la poblacio major de tres anys, es distribuix de la següent forma: un 16.3% l’enten pero no el parla; un 32.4 % enten o llig el valencià pero no el parla, mentres que un 51.3 % el parla, el llig o l’escriu. Tenim que mes de la mitat de la poblacio —4.369.588 habitants, segons el cens de 2002— es competent comunicativament en la llengua valenciana (segons l’Anuari Estadistic de la Comunitat Valenciana, 1996, editat per la Generalitat Valenciana; encara que les cantitats per al cas concret son dels censos de 2002).
L’administracio autonomica, durant l’etapa que governà el Partit Socialiste i ara en el govern del Partit Popular, ha aplicat un model normatiu —sense que fora oficial— convergent idiomaticament en el catala. Tal volta esta siga una de les raons per la qual no s’hagen arreplegat els fruits esperats, els natius no s’han identificat en el model propost.
L’atre aspecte important de la qüestio es la creacio d’un organisme normatiu, l’Academia Valenciana de la Llengua, que va ser aprovat en setembre del 98, pero que per divergencies politiques no s’ha posat en funcionament fins a Juny de 2001. A banda de les discrepancies politiques, està subjacent el debat sobre la categorisacio del valencià —si se l’ha de considerar llengua o dialecte— perque d’aci es derivarà la planificacio llingüistica oficial cap a un model autoctonista o cap a un model assimilista (en el catala).
L’aplicacio d’un determinat paradigma —catalaniste, valencianiste u occitaniste— te importants repercu-ssions que sobrepassen l’esfera estricta de la ciencia i incidixen en els ambits politic, social i cultural (aixina ho he manifestat en unes atres ocasions, v. Fontelles, A.: El conjunt occitano-romanic: implicacions socials, politiques i culturals, publicat en les actes del V Congrès International de l’Associations Internationale d’Études Occitanes, Toulouse, 1998, a carrec de Jacques Gourc y François Pic).
3. Dimensio lliteraria i bibliografica
Aci nos llimitarém a expondre uns quants documents, de les decenes que n’hi ha, en els quals apareix ben clar que la consciencia dels valencians a través dels temps ha segut prou unanim en la denominacio de la llengua propia i l’ha qualificada de “valenciana”. Vore ilustracions en pag. 90 (les reproduccions procedixen fonamentalment de dos llibres: Alminyana, J. i Alarcó, J.: Crit de la llengua. Denominacio de la llengua valenciana: testimonis (segles XIV-XVI), Valencia, 1981, Valencia-2000; i Faus, S.: Recopilacio historica sobre la denominacio de llengua valenciana, Valencia, 1994, Ajuntament de Valencia). Completem el resum en una bibliografia especifica del plantejament autoctonista de la llengua, ya que el dominant —el catalaniste— es de mes facil acces per als investigadors i experts.
3.1. Bibliografia seleccionada
— Fontelles, A.: Societat, ciencia i idioma valencià, Valencia, 1997, Lo Rat Penat.
Es presenta la disputa tecnica des de les interrelacions que hi ha entre les esferes social, cientifica i llingüistica. La deconstruccio es realisa aplicant els principis de la nova filosofia de la ciencia i dels estudis socials de la ciencia.
— Gómez, J. V.: ¿Evolución o ruptura en la Valencia medieval? Aspectos socioculturales y sociolingüísticos, Valencia, 1993, Ajuntament de Valencia.
Circumscrit temporalment a l’epoca migeval, l’autor revisa l’epoca musulmana de Valencia per a acabar en el mit del “buit demografic” i la consegüent substitucio poblacional i llingüistica durant el segle XIII. Com ya s’advertix, conjuga els aspectes culturals, socials, llingüistics i historics del problema.
— Lanuza, Ch.: Valencià ¿llengua o dialecte? (Una aproximacio des de la sociollingüistica), Valencia, 1994, Lo Rat Penat.
Com expressa el titul, el problema plantejat sobre la llengua valenciana s’analisa a la llum de les aportacions des de la sociollingüistica. Es detalla, entre unes atres, la categorisacio del valencià com a llengua.
— Peñarroja, Ll.: El mozárabe de Valencia, Madrid, 1990, Gredos.
Est autor, en l’obra citada (i en unes atres com Cristianos bajo el Islam, Madrid, 1993, Gredos, centrat sobretot en aspectes historics i demografics) revisa l’estat de la llengua romanica prejaumina —anterior al segle XIII— que hi havia en territori valencià. Les seues conclusions son, en general, contraries a les d’alguns romanistes que han tractat el tema com A. Galmés de Fuentes o M. Sanchis. L’aportacio documental i casuistica el convertix en llibre d’imprescindible consulta.
— Simó, V.: ¿Valenciano o catalán?, Valencia, 1975, Centre de Cultura Valenciana.
Es u dels primers intents de descriure el component social del problema, que ocupa tota la primera part del llibre. La segona està composta per un recorregut historic de la lliteratura valenciana des del segle XIII fins a l’actualitat.
— Ubieto, A: Orígenes del Reino de Valencia, vol. I, Valencia, 1976, Anubar; Orígenes del Reino de Valencia, vol. II, Zaragoza, 1979, Anubar.
Es tracta de dos llibres d’investigacio historica que provocaren una important reaccio social, front a l’historiografia establida, ya que qüestionaven una de les parts centrals de la teoria catalanista: l’importacio de la llengua catalana en el segle XIII. Estes qüestions relacionades en tot el proces de la reconquista i repoblacio del Regne de Valencia han tengut una important continuïtat en obres de A. Cabanes, R. Ferrer, Fc. Roca, etc., especialment orientades al fenomen de la reconquista i repoblacio i a les minories de la Valencia migeval
Consideracions juridiques sobre la Llengua Valenciana
La llengua propia dels valencians es la llengua valenciana. Aixina ha segut durant segles, aixina la denominaren els nostres classics del segle XV, aixi ho reclama el sentir del poble valencià i aixi està recollit en l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana:
“Articul 7.1. Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autonoma son el valencià i el castellà. Tots tenen dret a coneixer-los i usar-los.”
La valenciana ha segut la llengua historica i propia del nostre poble a lo llarc de molts segles i constituix la nostra senya d’identitat mes caracteristica i peculiar. Aixi mateix, la seua trayectoria historica ha corregut paralela a les visicituts que han experimentades les nostres llibertats com a nacionalitat, de manera que podem establir una correlacio prou exacta entre la situacio d’estos dos aspectes en un mateix moment historic.
La llengua valenciana va ser “l’oficial” del Regne de Valencia practicament des de la seua fundacio. Ya en els Furs s’ordenà que els juïns es feren en “vulgar romanç” per a que pogueren ser entesos pel poble. I des de llavors fon la que es va utilisar de forma casi exclusiva en els documents escrits antics que conservem de tot lo Regne: lleis, administracio civil, administracio eclesiastica, documents privats, cartes, poemes, noveles… tot es fea en valencià. L’unica llengua en la que hague de competir inicialment va ser el llati, que quedà reservat a la ciencia i l’ensenyança universitaria i a l’alta jerarquia de l’esglesia. Dos segles despres el castellà començà a fer-se present com a llengua veïna de prestigi i una part de la noblea i dels ambients intelectuals dels segles XVI i XVII l’adopten com a vehicul d’expressio. Pero a pesar de la renuncia d’estes elits a la seua llengua, que ha donat peu a parlar de l’epoca de la decadencia, el valencià seguix sent indubtablement la llengua habitual per a l’immensa majoria d’habitants de la nostra nacionalitat i la que s’escriu normalment en casi totes les activitats quotidianes. Es a partir de la Guerra de Successio (en el Regne, de 1705 a 1707) quan les coses canvien d’una manera radical. El castellà passa a ser la llengua de l’administracio i des d’ella es fa una forta pressio per a desplaçar progressivament al valencià, de tal sort que arrastrarà darrere a l’administracio parroquial, a la llengua de les escoles i, en fi, a tota la societat, per lo manco respecte al seu us escrit. Este proces de substitucio llingüistica a penes sera frenat pel parcial redescobriment del valencià com a llengua lliteraria per les classes altes durant la Renaixença i els timits intents politics de reclamar la cooficialitat en el castellà de principis de segle i el periodo republicà. Pero quan mes dura resulta esta pressio es durant els anys del franquisme, que arriba a fer equivaldre l’us de les llengües vernacules a casi un atentat a l’unitat de la patria, fent del castellà l’unica llengua d’Espanya. La traduccio popular, favorida per la gran immigracio dels anys ‘60 i ‘70, fon allo de “si eres español, habla español” o, inclus, “hábleme en cristiano”. Esta mentalitat va arrelar profundament en la gran massa de gent escolarisada durant aquella epoca i encara hui queden vestigis que en ocasions dificulten l’us normal de la llengua valenciana.
Afortunadament, la promulgacio de la Constitucio de 1978 canvià de dalt a baix l’ordenament llegal espanyol i si be no corrig completament tots els agravis historics que han patit les “atres” llengües de l’estat, ha desenrollat un marc juridic que ha permes a eixes “atres” llengües, entre elles la valenciana, ser cooficials en el seu territori corresponent. A partir de les disposicions generiques constitucionals, cada comunitat autonoma ha plasmat en el seu Estatut i en les lleis de desenroll oportunes la voluntat de la seua societat de normalisar l’us de la propia llengua, que en el nostre cas es perfilà en la “Llei d’us i ensenyança del valencià” (1983). D’esta manera tenim les tres lleis fonamentals que regulen la materia llingüistica en Valencia dels que podem destacar els següents articuls:
a) Constitucio Espanyola (1978):
Articul 3.
1. El castellà es la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de coneixer-la i el dret a usar-la.
2. Les atres llengües espanyoles seran tambe oficials en les respectives Comunitats Autonomes d’acort en sos Estatuts.
3. La riquea de les distintes modalitats llingüistiques d’Espanya es un patrimoni cultural que sera objecte d’especial respecte i proteccio.
b) Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana (1982)
Articul 7.
1. Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autonoma son el valencià i el castellà. Tots tenen el dret a coneixer-los i a usar-los.
2. La Generalitat Valenciana garantisarà l’us normal i oficial d’abdos llengües, i adoptarà les mides necessaries per a assegurar el seu coneiximent.
3. Ningu podra ser discriminat per rao de la seua llengua.
4. S’otorgarà proteccio i respecte especials a la recuperacio del valencià.
5. La llei establirà els criteris d’aplicacio de la llengua propia en l’Administracio i l’ensenyança.
6. Es dellimitarà per llei els territoris en els quals predomine l’us d’una llengua o de l’atra, aixina com els que puguen ser exceptuats de l’ensenyança i de l’us de la llengua propia de la Comunitat.
Per una atra banda, l’articul 31.4 atribuix a la Comunitat Valenciana la competencia exclusiva en materia de cultura, i el 35 la competencia plena en materia d’ensenyança.
c) Llei d’Us i Ensenyament del Valencià (1983)
Articul 2. El valencià es llengua propia de la Comunitat Valenciana i, en conseqüencia, tots els ciutadans tenen dret a coneixer-lo i a usar-lo oralment i per escrit tant en les relacions privades com en les relacions en les instancies publiques.
Articul 4. En cap cas ningu podra ser discriminat pel fet d’usar qualsevol de les dos llengües oficials.
Ademes, podem extraure una idea generica del contingut d’esta llei a partir d’alguns punts del seu preambul:
IV. […] Davant la situacio diglossica en que està immersa la major part de la nostra poblacio, consegüent a la situacio de sometiment del valencià mantinguda durant l’historia de casi trescents anys, la Generalitat, com a subjecte fonamental en el proces de recuperacio de la plena identitat del poble valencià, te el dret i el deure de retornar la nostra llengua a la categoria i el lloc que mereix, acabant en la situacio de deixadea i deterioracio en que es troba.
La nostra irregular situacio sociollingüistica exigix una actuacio llegal, que sense tardar acabe en la postracio i propicie l’us i ensenyança del valencià per a conseguir l’equiparacio total en el castellà.
Esta Llei tracta de superar la relacio de desigualtat que hi ha entre les dos llengües oficials de la nostra Comunitat Autonoma, i dispon les mides pertinents per a impulsar l’us del valencià en tots els camps de la nostra societat, i especialment en l’Administracio i l’ensenyança com a vehiculs de recuperacio. La finalitat ultima de la Llei es conseguir, per mig de la promocio del valencià, l’equiparacio efectiva en el castellà i garantisar l’us normal i oficial d’abdos idiomes en condicions d’igualtat i desterrar qualsevol forma de discriminacio llingüistica. […]
VI. […] S’establix la redaccio i publicacio bilingüe de les lleis que aproven les Corts Valencianes i la plena validea de les actuacions administratives i forenses realisades en valencià. Es faculta a tot ciutada a usar i exigir la llengua oficial elegida en les seues relacions en l’Administracio Publica, inclosa l’instancia judicial.
Es dispon, tambe, la plena validea dels documents publics redactats en valencià i es regula la practica dels assentaments registrats i el lliurament de certificacions. […]
Es dispon que els empleats de les empreses de caracter public i servicis publics dependents de l’Administracio directament relacionats en el public hauran de coneixer suficientment el valencià per a atendre en normalitat el servici. […]
VII. No hi ha cap de dubte que esta perspectiva d’equiparacio llingüistica i de recuperacio del valencià que la Llei contempla, te especial importancia en l’incorporacio del valencià a l’ensenyança en tots els nivells educatius sobre els quals la Generalitat te competencies, com a factor fonamental per a fer realitat el dret que tot ciutada te a coneixer i usar el valencià. […]
El valencià i el castella son declarades llengües obligatories en els Plans d’Ensenyança dels nivells no universitaris […]
Aixo no obstant, des de la consciencia que l’aplicacio inflexible i immediata de l’obligatorietat de l’ensenyança del valencià en tot l’ambit de la Comunitat Valenciana podria, per tractar d’esmenar una injusticia historica, causar-ne una atra, atesa la situacio llingüistica present, […] es preveu la supressio de l’obligatorietat de l’ensenyança del valencià tant en els territoris valenciaparlants, en les circumstancies justificades que s’establixen, com en els castellaparlants en els quals l’incorporacio progressiva del valencià a l’ensenyança ve acompanyada de la facultat de pares i tutors d’alumnes per a obtindre voluntariament per ad estos l’exencio de l’ensenyança.
D’esta manera, la Llei, des del mes absolut respecte als drets d’aquells ciutadans la llengua habitual dels quals es el castella, facilita l’extensio del coneiximent del valencià a tota la nostra societat, i la recuperacio i extensio del seu us com un dels factors de retrobament de la nostra identitat de poble, nos pertoca tambe a tots els valencians, independentment de la llengua habitual de cascu.
Est es el cos llegal que regula l’us de les dos llengües oficials del nostre païs. Al voltant d’ell podem fer algunes reflexions:
• La Constitucio espanyola establix que el castellà es la llengua oficial de l’Estat i que tots els espanyols tenen el deure de coneixer-lo i el dret d’usar-lo. Fixem-nos per tant en la distincio que fa entre coneiximent i us: tenim el deure de coneixer-lo, pero no l’obligacio d’usar-lo. Esta distincio està especialment dedicada ad aquelles Comunitats que tambe tenen una atra llengua oficial, com la nostra, on l’Estatut diu que tots tenim el dret —que no el deure— a coneixer i a usar els dos idiomes oficials, el valencià i el castellà. Es dir, no s’establix el deure de coneixer el valencià, pero si tots tenim el dret a usar-lo i ningu pot ser discriminat en funcio de la seua llengua, es evident que tots els ciutadans de la nostra nacionalitat necessiten coneixer les dos llengües, de manera que puguen expressar-se en la llengua que vullguen i no hagen d’obligar als atres a renunciar a la llengua que utilisen. En la practica, en l’esfera privada les persones s’adapten i parlen en la llengua millor compresa per a facilitar la comunicacio. A on la llegislacio te mes repercussio es en l’esfera publica i institucional, puix les administracions que treballen en ambit valencià es veuen obligades a practicar una cooficialitat institucional especialment de cara a l’usuari.
• L’Estatut reconeix l’oficialitat de les dos llengües i en el seu articul 7 apartat 5 aixi com en l’articul 7 apartat 1 de la LUEV es diu que la valenciana es la llengua propia de la Comunitat Valenciana. Ser la llengua propia no es una qüestio banal. Implica un reconeximent del principi de territorialitat, que permet la promocio i la primacia d’eixa llengua en el territori del que es propia. Permet que l’Administracio i els servicis publics usen predominantment la llengua propia, es dir el valencià, en independencia de que puguen usar tambe el castellà per a salvaguardar els drets individuals dels ciutadans. Als ciutadans com a tals no se’ls obliga en ningun moment a l’us de cap de les dos llengües, pero d’alguna manera se’ls exhorta a com a minim entendre la llengua propia del territori, donat que es tracta de la llengua propia de l’Administracio. Esta situacio tan favorable a la recuperacio del valencià sobre el paper, no s’ha vist reflexada en la realitat. Per una atra banda, la distincio que fa la llei entre territoris predominantment valenciaparlants i castellaparlants en la practica s’aplica unicament a la progressiva implantacio de la llengua valenciana en les escoles.
• La confirmacio per la Llei d’Ensenyança i Us del Valencià de la cooficialitat com a igualtat juridica de les dos llengües reconeix el mateix valor juridic als documents redactats en qualsevol de les dos i afirma el dret dels ciutadans a utilisar qualsevol de les dos en les seues actuacions privades o publiques. Al mateix temps, esta llei desenrolla mides per a promoure l’us de la llengua propia, la valenciana, principalment en tres aspectes: l’administracio publica, l’ensenyança en tots els seus nivells (que pot fer-la llengua vehicular, es dir, basica) i la promocio en els mijos de comunicacio.
Com es pot vore, el marc llegal actual favorix la recuperacio i equiparacio de la llengua valenciana a la castellana. Que aço no s’haja pogut conseguir fins ara depen en gran mida de la falta de voluntat politica de les institucions valencianes per a aplicar l’esperit de les lleis. Com a eixemple podriem citar l’us del valencià que fa Televisio Valenciana, canal autonomic que en la seua llei constitutiva (Llei de creacio de la Radio-Televisio Valenciana 7/1984) arreplega com a objectiu la “promocio i proteccio llingüistica de la llengua propia de la Comunitat Valenciana” (Art.2.1). En la practica, el castellà te una forta presencia tant en temps absolut com en les millors franges d’audiencia
El Valencià, una llengua romanica
1. Filiacio llingüistica del valencià
Podem dir que el valencià es una llengua mixta en quant a la seua filiacio. Per una banda, presenta moltes coincidencies morfologiques, sintactiques i lexiques en les llengües galorromaniques (frances, occita, gasco…) Per una atra, te tambe alguns traços inequivocament iberorromanics (aço es, tipics del castellà, el gallec o el portugues…)
Aixina, per posar nomes uns casos, son traços galorromanics:
- L’utilisacio del pronom neutre ho, derivat del llati hoc: Encara que m’ho jures, no m’ho crec (cast., “Aunque me lo jures, no me lo creo”).
- La perifrasis verbal vaig + infinitiu en valor de passat: El dumenge passat vaig anar al teatre (cast., “El domingo pasado fui al teatro”).
- L’us com a adjectiu de l’interrogatiu quin: ¡Quin chiquet tan gracios! (cast., “¡qué niño tan gracioso!”)
En canvi, uns atres traços del valencià son caracteristics de les llengües iberorromaniques, com ara:
- L’aparicio de la preposicio a davant de l’objecte directe de persona: Vaig vore a Pere (cast., “Vi a Pedro”).
- El manteniment de la triple oposicio de grau per als demostratius: aço-aixo-allo; aci-(o aqui, dialectal)-ahi-alli; este-eixe-aquell.
Esta filiacio mixta del valencià queda ben palesa en algunes caracteristiques, que ocupen una posicio intermija entre les solucions adoptades per les llengües iberorromaniques i les adoptades per les galorromaniques.
Es el cas, per eixemple, de l’utilisacio del pronom adverbial hi: mentres les llengües iberorromaniques han perdut qualsevol us d’este pronom (el castellà, per posar un cas, deixà d’usar-lo cap al segle XV), les llengües galorromaniques l’han conservat, de manera que, a hores d’ara, s’usa encara en frances, gasco u occita.
Per la seua banda, el valencià ha adoptat una solucio intermija, puix, mes que haja perdut els usos pronominals de hi, conserva este pronom com a entitat diferenciada (almenys com a fet lexic), en algunes expre-ssions. Aixina, en valencià, el pronom hi acompanya sistematicament al verp haver: Ahir hi havia molta gent en la plaja (cast., “Ayer había mucha gente en la playa”).
A banda d’estos traços, compartits per unes atres llengües, i que servixen per a delimitar la posicio del valencià entre les llengües romaniques, la llengua valenciana te, per una part, certes caracteristiques compartides en algunes llengües concretes (i no en un bloc llingüistic sancer) com ara, la pervivencia de la preposicio ad (li ho digui ad ell, cast., “Se lo dije a él”) o l’expressio una volta (El veig una volta al mes, cast., “Lo veo una vez al mes”) compartides abdos en l’italia; per una atra, te tambe alguns traços exclusius (aço es, no compartits en unes atres llengües romaniques): es el cas, per eixemple, de l’amplissim abast semantic de la preposicio en: Me’n vaig al cine en el meu amic (cast., “Me voy al cine con mi amigo”).
2. Posicio del valencià dins de les llengües de la peninsula
Encara que llingüisticament el valencià no li sembla gens al portugues, des d’un punt de vista historic, el paralelisme en la formacio d’abdos llengües es ben evident.
• En el segle XII les terres portugueses de Coimbra i Lisboa, someses fins el moment a la dominacio islamica, van ser conquistades per les tropes cristianes i se va produir una repoblacio a base de gallecs. La llengua portuguesa naix, en definitiva, com a conseqüencia de l’adaptacio del gallec dels conquistadors a la llengua romanica que parlaven les importants comunitats mossaraps de Coimbra i Portugal. De fet, pareix que algunes de les caracteristiques del portugues estaven ya presents en la llengua parlada pels mossaraps portuguesos, pero no en la dels repobladors gallecs.
En la part oriental de la peninsula va ocorrer un proces semblant, encara que no identic: en el segle XIII, el rei Jaume I arrepunyà als musulmans Valencia, que fon repoblada per gent de molt diversa procedencia, entre la qual predominaven els aragonesos i els catalans (encara que estos vingueren en una proporcio una miqueta inferior a la dels aragonesos).
Com en el cas de les terres portugueses, les valencianes conservaven, en el moment de la conquista, una llengua mossarap dotada d’una gran vitalitat, la qual, segons demostren de manera inequivoca els ultims estudis, presentava caracteristiques identiques a les del valencià que s’impongue en Valencia a partir del segle XIII. D’esta forma, a causa de la conquista cristiana, entraren en contacte en Valencia l’aragones, el catala (en les seues dos variants: oriental i occidental) i el mossarap autocton valencià, molt similar a la modalitat catalana occidental.
Evidentment, i com en el cas del portugues, el contacte en les noves modalitats llingüistiques hague d’influir en la conformacio de les caracteristiques de la llengua valenciana migeval immediatament posterior a la conquista, pero a hores d’ara sabem que les caracteristiques (com a minim fonetiques) del valencià migeval estaven ya presents en el mossarap valencià anterior a la reconquista cristiana.
• Per tant, no es pot parlar d’una substitucio de llengües en Valencia, aço es, el mossarap autocton valencià no va ser substituit per cap modalitat llingüistica duta pels conquistadors. Aixina, el valencià se pot considerar, en llinies generals, un dialecte constitutiu del llati (derivat directament del llati que dugueren els romans a terres valencianes), puix no es producte de cap importacio llingüistica, mes que patira la llogica influencia (dificil de determinar, a hores d’ara) de les llengües veïnes dels repobladors.
• Despres de la conquista cristiana, Portugal i Galicia passaren a formar part d’una unica entitat politica. Esta unitat fon, no obstant, breu, de manera que l’independencia de Portugal respecte de Galicia, aixina com la perdua d’autonomia d’esta respecte de Castella afavoriren el desenroll independent de les llengües d’abdos territoris.
En el cas de Valencia, el territori valencià passà a constituir, immediatament despres de la conquista, un regne autonom (que fruia d’un govern, i d’uns furs propis) confederat en els atres territoris de la Corona d’Arago. No obstant l’impressio d’unitat llingüistica que poguera crear inicialment la Cancelleria Real com a organisme encarregat de redactar la documentacio del rei per a tots els membres de la confederacio, la realitat es que el valencià, potser favorit per l’autonomia del Regne de Valencia i per l’esplendor social i economic que el dit Regne alcançà en el segle XV, pronte feu palesa una evolucio de caracter autonom, en que la tria de de formes i de solucions dins del proces evolutiu de la llengua se fea independentment de les solucions triades per les atres modalitats llingüistiques (i encara de la catalana, la mes proxima a la valenciana).
El valencià es, ya en el segle XV, i fins a les ultimes decades del segle XVII, un idioma en activa evolucio, que va patint una serie de canvis i que va triant entre diverses opcions i solucions llingüistiques. Esta evolucio continuada no provocà la modificacio aïllada d’alguns aspectes de la llengua, ans la va dotar d’un caracter organic i d’una estructura coherent. Este proces de seleccio i evolucio desenrollat a lo llarc de mes de dos segles afecta tant al valencià lliterari com al valencià coloquial i encara al dels documents. Segons senyala el professor Penyarroja, esta rao d’historia interna de la llengua i no nomes l’esplendor social i cultural del Regne de Valencia en el segle XV explica la consciencia llingüistica autonoma dels escritors del moment al calificar la llengua de les seues obres lliteraries com a llengua valenciana.
• El paralelisme historic entre portugues i valencià ve acompanyat d’una atra semblança (conseqüencia, en part, del sobredit paralelisme), ara en relacio a sengles relacions d’afinitat llingüistica d’abdos llengües en unes atres llengües en les que han mantingut un important contacte historic. Es el cas del portugues respecte del gallec, i del valencià respecte del catala.
Distinguim aixina dos llengües diferents en l’occident peninsular, encara que semblants: el gallec i el portugues. En el pas del temps, el portugues ha desenrollat bona cosa de diferencies fonetiques en el gallec (que a la fi han originat diferencies lexiques, mes o manco marcades segons els casos), aixina com algunes distincions morfologiques, mentres que, sintacticament, no hi ha massa distancia entre les dos llengües.
Paralelament, en la part oriental de la peninsula trobem novament dos llengües semblants, pero clarament diferenciades: el valencià i el catala.
Foneticament, el valencià manté algunes diferencies importants respecte a tot el catala, com ara l’inventari de fonemes, distint en abdos llengües, la conservacio de la -r final (que es pert en catala), o la perdua valenciana de la consonant dental dels sufixos -ata, -atore, front a la seua conservacio en catala. A banda, hi ha unes atres diferencies que oponen el valencià a la gran majoria dels dialectes catalans (aço es, al catala general), mes que hi haja algun dialecte catala de fonetica prou acostada al valencià. Algunes d’estes diferencies respecte al catala general son: l’estructura del sistema vocalic aton, que consta de 5 vocals en valencià, front a les 3 del catala general; la distinta distribucio de la e tancada i de la e oberta en el vocalisme tonic, o l’utilisacio del fonema prepalatal africat sort en algunes paraules a on el catala general utilisa el prepalatal fricatiu sort: marchar-marxar). En llinies generals, no obstant, les diferencies fonetiques entre abdos llengües (sobretot si atenem nomes a les que oponen el valencià a tot el catala), son menors que les que hi ha entre el gallec i el portugues.
En canvi, les caracteristiques morfologiques i, sobretot, sintactiques que distinguixen al valencià de tot el catala son prou mes importants que les que separen al portugues del gallec. Els factors de diferenciacio entre valencià i catala son innumerables. Per posar nomes uns casos, senyalarém que les diferencies entre abdos llengües, moltes d’elles fonamentals, afecten a la distribucio dels verps ser i estar, a l’ordenacio i utilisacio dels pronoms debils, a la morfologia dels demostratius i els deictics, aixina com a les relacions d’oposicio que estos pronoms establixen entre si; a la forma de construir les oracions impersonals, d’introduir l’objecte directe de persona i a l’us i la forma de l’articul neutre (en estos tres casos, l’oposicio s’establix, basicament, respecte al catala normatiu); a la forma dels pronoms personals i d’alguns indefinits, a l’inventari de les preposicions i a la seua distribucio (sobretot en lo que respecta a l’abast semantic de la preposicio en i a l’us de preposicions en funcio locativa davant els toponims); a les formes dels pronoms numerals, a l’inventari dels adverbis (hi ha adverbis plenament vigents en el valencià actual que s’han perdut en catala, i hi ha adverbis catalans desconeguts pel valencià); a l’us de l’articul personal (deconegut pel valencià actual, viu en catala); a l’inventari de conjuncions, o al sistema verbal (tant en relacio a la distribucio del paradigma actual com, sobretot, en relacio a la morfologia verbal, a on hi ha diferencies molt importants).
Lexicament, la diferenciacio entre valencià i catala es tambe prou significativa. Les diferencies afecten tant al lexic romanic, com al lexic arabic o als cultismes. L’autonomia lexica valenciana tambe se reflexa en l’adaptacio dels prestams llingüistics, que seguixen una via d’introduccio propia, no necessariament coincident en la catalana: aixina, el galicisme garage ha segut amprat de manera diferent pel valencià i pel catala. El valencià ha adoptat la paraula francesa atenent a la seu fonetica original, per lo qual presenta la forma garaig; el catala, en canvi, presenta la forma garatge, ya que ha ates al resultat habitual catala del sufix -atge, i no a la fonetica francesa.
3. Algunes caracteristiques llingüistiques del valencià
3.1. Fonologia
— Sistema Vocalic —
• El sistema vocalic tonic del valencià està compost per 7 vocals: a, e oberta, e tancada, i, o oberta, o tancada, u. A diferencia del castellà, l’oposicio entre e oberta i tancada per una banda, i entre o oberta i tancada, per una atra, te caracter fonologic, aço es, servix per a diferenciar significats. Eixemples:
| E oberta | E tancada |
| vs. | |
| seu (cast., “sede”) | seu (cast., “suyo”) |
| O oberta | O tancada |
| vs. | |
| molt (cast., “molido”) | molt (cast., “mucho”) |
S’han conservat, per tant, sense diftongar, les vocals e i o obertes procedents de e i o breus del llati classic: cova (cast., “cueva”), serra (cast., sierra).
El valencià sí coneix, en canvi, la diftongacio condicionada: hui (del latín hodie), cast., “hoy”.
Front al gallec i al portugues, el valencià ha completat la reduccio dels diftoncs decreixents llatins (-ai-, -au-): forner, llosa (cast., “hornero, losa”).
El sistema vocalic aton del valencià consta de 5 vocals: a, e, i ,o, u.
— Sistema consonantic —
• Destaca el manteniment de la distincio b-v en part del domini llingüistic (distincio normativa arreplegada ortograficament: cavall-cabas) i la gran riquea de sibilants sordes i sonores. Concretament, trobem 7 consonants sibilants en valencià, que son:
- Alveolar fricativa sorda: set (cast., “siete”)
- Alveolar fricativa sonora: casa (cast., “casa”)
- Alveolar africada sorda: tots (cast., “todos”)
- Alveolar africada sonora: tretze (cast., “trece”)
- Prepalatal fricativa sorda: caixa (cast., “caja”)
- Prepalatal africada sorda: chic (cast., “chico”)
- Prepalatal africada sonora: viage (cast., “viaje”)
• Unes atres caracteristiques fonetiques del valencià son: la tendencia a la perdua de la -o atona final (chic, cast., “chico”); la conservacio, com el portugues, i front al castellà, de la f- inicial (figa, cast., “higo”); la palatalisacio de l- inicial: (llop, cast., “lobo”); la conservacio dels grups consonantics inicials pl-, cl-, fl- (ploure, clau, flama, cast., “llover, llave, llama”); sonorisacio general de les sordes intervocaliques -p-, -t-, -k- (cabra, pedra, foguera, cast., “cabra, piedra, hoguera”); palatalisacio general de la geminada llatina -ll- (cuquello, cast., “cuclillo”) i dels grups -c’l-, -lj- (agulla fulla, cast., “aguja, hoja”); reduccio dels grups llatins intevocalics -mb-, -nd- (llomello, ona, cast., “lomo, onda”); perdua de la -n final (jove, cast., “joven”); la conservacio general de la -r final, (flor, cast., “flor”), o la reduccio general dels grups consonantics romanics que inclouen geminades, (velar, cast., “velar”)…
3.2. Morfosintaxis
• En llinies generals, el valencià forma el plural del substantius i adjectius masculins, afegint -os quan acaben en els sons representats per les grafies -s, -ç, -ix,-ig, i afegint -s en els atres casos (music-musics, cast., “músicos”). Aço pot originar grups consonantics complicats, que els valencians pronuncien sense problemes: texts, boscs, celests. En alguns casos, reapareix en el plural la -n etimologica perduda en el singular (jove-jovens, cast., “joven”).
• El plural femeni se forma substituint la -a final del singular pel sufix -es (casa-cases, cast,. “casas”). La -n etimologica perduda en el singular apareix quan la paraula, mes que siga femenina, no acaba en -a (verge-vergens, cast., “vírgenes”).
• El sufix -ista ha desenrollat una doble terminacio (ya present en epoca classica), segons el genero del substantiu al que s’afig. Tenim aixina -iste per als substantius masculins i -ista per als femenins. Eixemple cla-ssic: juriste (Dietari del capellà d’Anfos el Magnanim).
• Els possessius presenten formes atones i toniques. Les formes toniques van precedides normalment (i en molts casos, obligatoriament), per l’articul: el meu amic (cast., “mi amigo”).
• L’indefinit atre sol anar acompanyat per articul, encara que aparega junt a un substantiu indeterminat: l’atre dia-un atre dia (cast., “el otro día-otro día”).
• Existix en valencià un articul neutre lo, que te plena vitalitat i es totalment normatiu: Lo que passa es que estic cansat (cast., “Lo que pasa es que estoy cansado”).
• La preposicio habitual per al valor locatiu es en. L’us de la preposicio a en eixe valor està restringit, generalment, a alguns sintagmes o situacions concretes: esperar ad algu a la porta, portar el capell al cap, tindre diners al banc Esta preposicio no introduix toponims: Viu en Valencia (cast., “Vive en Valencia”).
• Els pronoms personals debils poden prendre diverses formes segons la posicio que adopten respecte al verp, i segons les caracteristiques fonetiques del dit verp. Aixina, el pronom me de primera persona singular adopta la forma m’ davant de verp començat per vocal, ’m darrere de verp acabat en vocal, me o em davant de verp escomençat per consonant i, finalment, -me darrere de verp acabat en consonant: m’obliga, obliga’m, em/me diuen, dis-me.
• El valencià es una llengua prou rica en pronoms. A banda dels pronoms personals debils, dispon tambe d’un pronom adverbial (ne) de plena vitalitat, d’un atre pronom adverbial (hi) fossilisat en algunes expre-ssions, i d’un pronom neutre (ho): ¿Quantes taronges vols? Ne vullc tres (cast., “¿Cuántas naranjas quieres? Quiero tres”), me’n vaig (cast., “me voy”); no m’hi veig (cast., “no me veo”), hi havia molta gent (cast., “había mucha gente”); aixo no m’ho puc creure (cast., “eso no me lo puedo creer”).
• Quan un temps verbal compost va precedit pel pronom personal d’objecte directe, el participi del temps verbal concorda en el dit pronom: Esta goma l’he comprada en la papereria del canto (cast., “Esta goma la he comprado en la papelería de la esquina”).
• Les oracions impersonals nomes se poden formar utilisant el pronom se (o es): “Se diu que el govern te pensat alvançar las eleccions” (cast., “Se dice que el gobierno tiene pensado avanzar las elecciones”).
• Junt al verp ser, el valencià utilisa tambe el verp estar. La distribucio d’estos dos verps es complementaria i semblant a la del castellà: Ya estic en Valencia, El premi li ha segut otorgat esta vesprada (cast., “Ya estoy en Valencia”, “El premio le ha sido otorgado esta tarde”).
• Un dels aspectes mes complicats de la gramatica valenciana es la conjugacio verbal, puix hi ha bona cosa d’alomorfs desinencials per a una mateixa persona, en distribucio complementaria. Aixina, per a la primera persona del singular del present d’indicatiu tenim les següents desinencies: -e, per als verps del primer grup (ame); -c, per als verps velarisats (dorc); -ixc, per als verps incoatius (servixc); desinencia zero per a lo restant dels verps.
• Dins del paradigma verbal valencià hi ha dos temps diferents (el Preterit Perfecte Simple i el Preterit Perfecte Perifrastic) per a un mateix valor verbal: Ahir ani a ta casa (Preterit Perfecte Simple) = Ahir vaig anar a ta casa (Preterit Perfecte Perifrastic), cast., “Ayer fui a tu casa”.
Bibliografia essencial
— Fontelles i Fontestad, A.: La flexio verbal en la llengua valenciana, Valencia, Lo Rat Penat, 1983.
— Lanuza, Joaquim et alii.: Gramatica de la Llengua Valenciana, Ciutat de Valencia, Lo Rat Penat, 1996 (2ª edición).
— Gimeno Juan, M.: Introduccio a la dialectologia. Els dialectes valencians, Valencia, Lo Rat Penat, Col. Quaderns d’Orientacio 7, 1996.
— Guinot i Galan, Josep M.: Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana, Valencia, Lo Rat Penat, Col. Didactica, 1987.
— Guinot i Galan, Josep M.: Morfologia Historica de la Llengua Valenciana, Valencia, Real Academia de Cultura Valenciana, Serie Filologica 7, 1991.
— Penyarroja Torrejón, Ll.: El Mozárabe de Valencia. Nuevas Cuestiones de Fonología Mozárabe, Gredos, Biblioteca Románica Hispánica, 1990.
— Penyarroja Torrejón, Ll.: Cristianos bajo el Islam, Gredos, Monografías Históricas, 4, 1993.
— Penyarroja Torrejón, Ll.: Sintaxis i lexic en el Tirant lo Blanch .(Del valencià quatrecentiste al valencià modern), Valencia, Consell Valencià de Cultura, Serie Minor 6, 1991, pp. 37-67.
— Real Academia de Cultura Valenciana: Diccionari Valencià-Castellà, Castellà-Valencià, Valencia, Del Senia al Segura, 1992, 2 volumens
De la lliteratura valenciana (des dels origens a la Renaixença)
Els primers texts escrits en llengua valenciana pertanyen encara a l’epoca de dominacio musulmana del nostre Regne. Redactats en un valencià incipient i en prou formes que no es consolidarien en la llengua classica posterior, son el mes clar indicatiu de l’existencia d’un romanç propi i de la seua pervivencia abans de la conquista cristiana que te l’any 1238, data d’entrada a la Ciutat de Valencia del rei Jaume I, el seu referent. Aixina, s’han de citar en primer lloc les nomenades harches, poemetes en valencià que apareixien com a versos finals d’un poema en arap o hebreu de major entitat. Entre elles les d’Abu Isa ibn Labbun, Abu Bakr Muhammad ibn Ahmad ibn Ruhaim, els dos del segle XII o d’Ibn al-Labbana de Denia (mort en 1113).
Del segle XIII, tenim documentats els dos primers autors de relleu i un text cabal per a l’historia de la nostra llengua. El segon no es un atre que els Planchs de Sen Esteve, epistola en llati pero en parafrasis en valencià que mostra formes propies llingüistiques autoctones en comparacio al catala occitanisat de part dels conquistadors. Pero sense dubte, el verdader orige de la tradicio lliteraria valenciana el podem trobar en Pere Pasqual (1222/7-1300), sacerdot d’orige mossarap, autor del titul mes emblematic de la nostra lliteratura antiga, la Biblia Parva, a mes d’unes atres obres de caracter religios. Al costat d’ell, l’atre personage fonamental d’este segle es Arnau de Vilanova (1238-1311), escritor i retor heterodox del qual es conserven quatre llibres en valencià, sense contar la seua produccio majoritaria en llengua llatina.
En el segle XIV, una figura ompli el mon cultural, no tant per lo que nos deixara escrit en la llengua nostra, sino per la seua espenta i el seu paper determinant en l’historia de Valencia. Nos referim al dominic Vicent Ferrer (1350-1419). A banda d’obres teologiques en llati, conservem mes de trescents sermons dels quals prenien nota els assistents ad ells. Ortodox visceral, la seua obra pot considerar-se un contrapes a la predisposicio molt mes oberta d’Arnau de Vilanova. De les demes figures d’este segle, que s’inclourien totes baix la categoria de lliteratura religiosa, podem nomenar al tambe dominic Antoni Canals (1352-1419), autor de l’Escala de contemplacio, llibre d’eixercicis espirituals. En el camp teatral, el Misteri d’Elig es l’obra de cita obligada, sent en l’actualitat l’unic misteri de l’Edat Mija que ha vingut representant-se fins als nostres dies.
En estos antecedents, poc podia sospitar-se que el segle XV anava a ser el “Segle d’Or” de la lliteratura valenciana, donant noms al conjunt de la cultura que la fan, en comparacio en totes les europees de llavors, incomparable. Des de la poesia a la novela, passant per obres proximes a lo que hui entendriem com a ensaig, la nomina d’estos escritors es inigualable a la de les seues lliteratures contemporanees.
Seguint en la tematica religiosa, Isabel de Villena (1430-1490) es una mostra ben representativa d’un genero tradicional en la nostra lliteratura. Aixina, el Vita Christi, l’obra de la nostra autora, mostra una especial elegancia en l’estil i un continu recurs a una llengua coloquial i que no estiguera alluntada del seu public.
Dins del camp lliric, Jordi de Sant Jordi (ca.1400-1425) es el nuc entre la poesia trobadoresca que es resistia a morir i Ausias March. Autor d’un numero molt escas de poemes, la bellea de la seua obra es troba en l’intent d’eixir-se’n de la llengua artificial que en tant de mestrage havien conreat els trobadors i que era necessari acostar mes a la del poble. Aixo es de lo que s’encarrega plenament Ausias March (1397-1459), un dels majors poetes europeus de l’historia, a mes de tindre una vida azarosa i una miqueta diletant. Els seus poemes, arrelats encara a una tradicio migeval un tant aliena al Renaiximent que s’obria pas en Italia, estan sentimentalment ya ben prop de nosatres. La seua fita fonamental es el Cant Espiritual, a on passa revista a sa vida, dotant als seus versos d’uns cims de calitat no superats mai en valencià. Per ultim, Joan Roïç de Corella (ca. 1433-1497) es el tercer dels noms en poesia. Potser l’escritor mes preparat, la seua obra no llirica es una mostra impecable de lo que es denomina “valenciana prosa”, prosa en sintaxis practicament llatina i d’una riquea verbal casi luxuriosa. D’entre els seus poemes, es la Tragedia de Caldesa, dedicat a una de les seues amants, el mes excelent. Jaume Roig (1434-1478) es conegut per un unic llibre, L’Espill, llarc poema compost per 16.359 brevissims versos en un llenguage molt popular i d’un to clarament misogin.
En el terreny de la prosa, la novela per antonomasia es el Tirant lo Blanch de Joanot Martorell (ca. 1413-1468), emblematicament lloada per Cervantes, este monumental text es una mostra de la novela de cavalleries en el seu moment d’esplendor i conduida a unes alçaries insuperables.
En este segle s’ha de resenyar tambe el primer llibre impres en la peninsula iberica, les Trobes en llaor de la Verge (1474), que arreplegava els poemes presentats a este certamen poetic, una cosa molt usual en el seu temps i que donà a coneixer a poetes de calitat pero que no arribaren a les fites dels aci tractats.
A pesar, en tot, de la riquea que va supondre este segle per a les lletres valencianes, la castellanisacio de la noblea i de les capes cultes era una cosa que va anar a mes a partir del segle XVI, particularment des de l’any 1521, quan es posa fi a les guerres de les Germanies. Es en eixe moment quan la Decadencia pren forma i afona la cultura propia de Valencia fins al segle XIX. En estos trescents anys de buidor practicament total podem destacar alguns noms que mantingueren encesa la flama de la llengua i de la cultura. Des del nostre temps podem considerar que feren poc o que actuaven com una especie de cant del cisne d’una epoca millor ya irremediablement passada, pero tambe hem de ser conscients de lo arriscat i de la valentia que mostraren en defendre o escriure la llengua que parlaven i que començava a considerar-se un entreteniment o una cosa no valida per als quefers lliteraris o intelectuals.
En el segle XVI, encara podem oferir noms com el de Joan Timoneda (1518-1583), autor billingüe, que va compondre en valencià Flor d’enamorats i que es de destacar per ser el primer escritor en una clara voluntat de realisar la seua obra mes important en espanyol. En el terreny historiografic, la monumental Historia de Valencia de Pere A. Beuter es la primera obra que es conserva en esta tematica.
En el segle XVII, a soles un nom, conectat en un tipo de poesia, la satirica, que tanta força prendria en centuries posteriors. Nos referim a Francesc Mulet (naixcut en 1624) autor barroc, el Tractat del pet del qual es un titul encara famos en Valencia i que mostra la vena obscena i grotesca d’un genero lliterari inusual per a un clerc.
Del segle XVIII, s’alcen dos figures importantissimes per a la Renaixença que tindria lloc una centuria mes tart: Carles Ros (1703-1773), erudit que va escriure en espanyol Origen y grandezas del idioma valenciano, aixi com chicotets coloquis en valencià i un recull de refranys. Obert defensor de la llengua, va redactar lo que serien els equivalents a llibres de text i llibretes escolars per al seu aprenentage. Per una atra banda, la Rondalla de rondalles de Lluïs Galiana (1740-1791) es una obra narrativa en la tradicio del conte popular valencià en una llengua rica d’expressions populars.
Pero es sense dubte en el segle XIX quan la lliteratura valenciana viu l’eclosio que va supondre el moviment conegut com a Renaixença i que no a soles tingue lloc en Valencia, sino tambe en tot el diasistema de les llengües d’Oc, des de la Provença a les Illes Balears, retrobant aixina el vincul trencat des dels temps dels trobadors i degut a la “renuncia” de l’incipient Corona d’Arago a estendre els seus dominis cap al nort dels Pirineus. La conseqüencia d’este reviscolament fon un premi Nobel a començaments del segle XX, l’occita Frederic Mistral i, de manera principal, un adreçament absolut de l’activitat lliteraria en la nostra llengua que a soles tornarà a minvar en el colp d’Estat i posterior dictadura del militar Franco en l’any 1936.
La figura mes representativa de la Renaixença valenciana fon Teodor Llorente (1836-1911), poeta, periodiste i politic. Tingue una visio massa tancadament cultural d’un moviment que podria haver adquirit, si aixina ell ho haguera desijat, implicacions nacionals molt mes poderoses, com sí va ocorrer en Catalunya.
A la banda oposta a este conservadurisme, l’obra i la vida de Constanti Llombart (1848-1893) eixamplà la curtetat de mires del regionalisme llorentià per a crear un discurs mes nacionaliste i mes implicat en fer del valencià una llengua d’us constant i no a soles reservada a la poesia. La seua monumental obra Los fills de la morta-viva, en referencia al valencià, son apunts bibliografics dels escritors valencians des del segle XVIII que han contribuit al renaiximent lliterari.
El teatre del segle XIX, un dels generos mes populars, practicament no va donar noms de relleu fora del sainet. Aixina Josep Bernat i Baldovi (1809-1864) o Eduart Escalante (1834-1895) escrigueren un teatre costumiste i d’humor que si be es cert que ara comença a valorar-se mes, no va vore’s banyat pels corrents lliteraris de l’Europa de llavors