Godot? I am waiting for him
per RAFEL BALDOVÍ I MULET
I want to explain my impressions about the Samuel Beckett work. En attendant Godot. Una representació teatral
Vladimir: podria representar-se perfectament en una dona. La representació d’un estat d’inquietuds i de nerviosisme que el/la condueixen no sap massa bé cap on. Sembla justificar-se amb la resta, desitja ser feliç, oblidar tot allò dolent que li ha ocorregut o li ocorre i convertir-se en una persona amable, agradable, no sap com s’ha ficat en la situació actual. Si és fa una divisió maniquea ens trobaríem davant l’oposició, o l’antagonista d’Estragon que és una mena d’heroi que avança sense remei sense destí, sense camí. Esperant l’arribada d’algú que no arriba, anhelant.
Estragon: Un present constant, una sageta que no té una direcció clara. Encara que es presente com una personalitat molt segura, necessita Vladimir per reeixir en el seu intent de fugida, de lluita, de canvi. És l’únic que abandona el lloc de l’espera, que ix per tindre un contacte amb la realitat, fóra d’eixe camí, d’eixe arbre.
Pozzo: Representa tot allò dolent que es puga reunir en una persona. Una persona superficial, egoista i prepotent, amb l’orgull inflamat de sentir-se amo i senyor, "coqueto" i fins i tot de vegades interessat en saber tot allò que preocupa els altres. Ara bé, només per saber qui és aquell que li lleva protagonisme. Vol que tots estiguen per ell, per a la seua satisfacció personal, necessita un públic. La seua transformació posterior dóna a entendre un poc quins eren els personatges preferits per Beckett. Aquell que per la vista, l’altre que es queda mut, sembla com a una mena de venjança, qui sap per què? Distorsiona encara més la fràgil realitat que els envolta
Lucky: (monòleg) massa profund per a saber traure totes les conclusions, un missatge molt ben codificat.
muchacho: l’enviat per donar notícies.
Godot: El Messies, l’esperat, aquell que no arriba.
La memòria del passat desapareix, no queda constància ni del present immediat, ni del passat, sembla un forat negre. Dels dos personatges principals només hi ha un que conta amb la memòria suficient per als dos personatges, aquest és Vladimir. L’únic que recorda com han funcionat les coses, és aquell que les ha vistes i no ha perdut connexió amb allò real. Cosa que no li ocorre a Estragon, el qual cada nit intenta salvar-se en un forat per poder estar en condicions per a l’endemà, però pareix que sempre hi ha algú que li pega una pallissa que el deixa destrossat i apenat enfront una situació de la que no se’n sap sortir per ell mateixa, ni amb el recolzament, si més no moral de Vladimir. A Estragon tot això de la memòria li queda un poc fosc en la memòria però val la pena creure que acaba retenint alguna imatge mental que el salva
La consciència de que sinó es tenen a ells mateixa per a sobreposar-se a tot el que ocórrega, ningú no els podrà salvar. Vladimir representaria l’aspecte més humà, la consciència viva de la justícia i de l’espècie humana, com a mínim. Estragon en canvi és la consciència adormida, somorta com moltes altres per l’atabalament dels fets que li se mostren com les coses es van repetint. No pot vore tot allò que cal, només allò que el seu prisma li ofereix.
Voldria plantejar, la necessitat que tenen tots dos personatges que arribe Godot, ja que esperen que ell els traga d’eixa inèrcia en la que s’han ficat. Ja no fan res, ni es queden ni marxen, és la continua espera (-ció) pel que puga ocórrer-los. Aquesta espera és la que estira, encara més, el fil de la història.
La debilitat de Estragon de fer front a tot allò que li ocorre, està absorbit per la seua esfera més egoista, pel seu prisma focal que li redueix quasi tot el camp de visió.
Quina història? la de dos personatges que deixats enmig d’un camí intenten salvar-se d’una absència de tot?. que ni amb l’arribada de Pozzo i Lucky arriben a eixir d’eixe cercle viciós que els manté allí?, per què eixe arbre on Godot els ha dit que l’esperen es la seua única defensa enfront del món?, esperen que vinga Godot i els duga a casa seua?. Són uns beneïts enganyats o ens enganyen a nosaltres fent creure que no hi ha cap altra eixida?
És absurd, ells saben que no hi vindrà que poden continuar esperant per molts dies i la situació serà sempre la mateixa.
A més de l’enviat que va a donar-los el missatge del qual no en sabem res, així que el tal Godot sembla la persona més llunyana del personatges.
La intenció més clara o les claus que donen sentit les trobem al text que de diferents maneres ens mostra quins són els pensaments que menegen la parella.
La primera mostra la trobem a les referències que a la Bíblia. Al principi del primer acte discuteixen al voltant dels lladres que crucificats al costat de Jesús en la creu, sobre quina és la seua intenció i quina resposta en troben. Els quals els serveixen com a mostra i criteri, — un de dos no està malament, no?— .Viuen amb el que els ha tocat sense plantejar-se quin futur els durà aquesta situació, així que no hi ha cap motiu per a la redempció. Volen redimir a Lucky perquè no comparteixen la seua situació d’esclau, si més no Vladimir. Les frases es repeteixen i es reordenen en cada escena, tot és igual però res és igual.
Viuran les situacions al moment però només des del seu microespai només, on tot els arriba "des de fora", no saben com eixir-se’n.
Són dos clowns que juguen amb el registre de l’absurd per a canviar la perspectiva d’afrontar les coses. Hi ha una època de plors i foscor on tot s’amaga perquè no es pot mostrar tot el que cal, perquè l’entorn social i polític no permet dir les coses tal com són, sinó que s’ha de recórrer a una altre llenguatge que no diga les coses explícitament.