Reflexions de Pere Ballart sobre els signes que marquen la poesia contemporània.

Pere Ballart

L'obra distingida amb el Premi d'Assaig Josep Vallverdú (XXI edició) porta l'empremta contundent d'una de les declaracions més contundents de T.S. Eliot: "La poesia no és un desbordament de l'emoció, sinó una fugida de l'emoció; no és una expressió de la personalitat, sinó una fugida de la personalitat". Seguint la mateixa ona, els nou assajos literaris que componen El riure de la màscara incideixen agudament en una de les problemàtiques que envolten tota representació artística: la relació entre literatura i vida, i s'ocupen de seguir el rastre al jo dels poetes de la contemporaneïtat: un jo a l'inrevés que s'amaga darrere de màscares distanciadores. Des de l'ambiciosa perspectiva de Ballart, la ironia és el segell identificador de la lírica occidental dels darrers dos-cents anys. La ironia, doncs, no és cosa de broma (tal i com va advertir Schlegel), i aquesta sembla la divisa subjacent a tota la literatura inaugurada amb Baudelaire. Segons la convincentment exposició de El riure de la màscara, obra amb les característiques d'una espècie de compendi modern i erudit de les propietats reconstituents d'aquest secular recurs del pensament, la pràctica irònica representa, a més, una ferma defensa (molt humana) contra la desraó, i actua com una mesura equilibradora necessària i urgent. Pere Ballart, reconegut professional de la Teoria Literària i especialista en els mecanismes retòrics, s'ha aproximat anteriorment a la qüestió en treballs com Eironeia. La figuración irónica en el discurso literario moderno (1994) i El contorn del poema (1998). En l'actual obra recolza les argumentacions sobre el coixí teòric d'una nodrida i heterogènia reunió de veus definitives (i sovint sorprenents) per a l'estudi de la comicitat, originalment disposades en sintonia perfecta: Baudelaire, Bergson, Calvino i Pessoa són convocats feliçment al costat de F. Schlegel o Schopenhauer, tot passant de la filosofia a la creació literària, i de la literatura a la música (amb una peculiar anàlisi de l'obra de Javier Krahe), i al cinema (en fixar-se, per exemple, en l'humorisme delirant d'un film de Roberto Benigni). Afavorida per una percepció molt generosa de la cultura, la mirada de Ballart es dirigeix intensament cap a la sensibilitat poètica i irònica d'Eliot, Auden, Cortázar, Nabokóv, Valle-Inclán o Ángel González, amb les reflexions dels quals queda confirmat el caràcter fictici del text creatiu: tota la literatura postromàntica es veu assetjada per una crisi profunda de les possibilitats d'expressió del jo, en instaurar-se una poètica de la impersonalitat, abordada de manera reveladora en les investigacions de Ballart. Especialment esclaridores són les anàlisis de certs aspectes de Carner i de Joan Margarit, que destaquen tant com la magnífica interpretació de Les dones i els dies de Ferrater (on descobreix unes suggeridores concordances amb la nord-americana Edna St. Vincent Millay), o com l'exercici de lectura incisiva dedicat a Moralidades de Jaime Gil de Biedma, que manifesta la paradoxal ficció de sinceritat continguda en els seus poemes i l'afortunada solució de les tensions entre els pols del públic i l'individual.

La lírica moderna haurà gestat, doncs, un espai fictici visiblement diferent d'aquell del poeta, que veu sacrificar el seu jo contínuament, que s'extingeix en els seus poemes per tal d'harmonitzar els principis de la comunicació artística que les circumstàncies de la modernitat comporten, en la mesura que la veu que parla puga arribar a establir una complicitat amb el lector. L'originalitat de la panoràmica de El riure de la màscara és, sens dubte, la d’haver desenfocat una determinada imatge fixa oferida pels manuals clàssics de retòrica: l'objectiu, ara, gira vers el "caràcter d'aquell qui fa el discurs", s'interessa per l'èxit de les tècniques de persuasió del poeta sobre el receptor, i desvela els recursos distanciadors que el lector pot descobrir en una interessant nòmina d'autors dels últims trenta anys. Inspirats per una sort de "musa irònica", Álvaro García, Andrés Trapiello, Miguel d'Ors, Silvia Ugidos, Luis Alberto de Cuenca, Amalia Bautista i Carlos Marzal, entre molts altres, exemplifiquen la impostura legitimada del jo líric actual, que sembla preguntar-se, com Pere Ballart, ¿com seguir referint qualsevol peripècia vital sense semblar emfàtic o sentimental? i ¿en quins termes li és possible encara a l'art enunciar la realitat?