Reunió d’articles i assajos d’Italo Calvino traduïts per

primera vegada a l’espanyol.

Italo Calvino,

Mundo escrito y mundo no escrito,

Madrid, Siruela, 2006.

Epíleg de Mario Barenghi.

Traducció d’Ángel Sánchez-Gijón.

Edició a cura de María J. Calvo Montoso.

Algun lector, en algun moment, haurà pensat que allò que pot trobar en la literatura i el que existeix fora d’ella són experiències en certa manera complementàries. Un jove Italo Calvino degué compartir eixa mateixa idea, tal i com explica el protagonista de l’experiència lectora, passats els anys, en una conferència pronunciada als anys vuitanta a la New York University i que, a tall de contenidor metafòric, dóna títol a la darrera incorporació de la "Biblioteca Calvino" (Siruela): Mundo escrito y mundo no escrito, primera compilació d’articles i assajos de l’autor inèdits fins ara en castellà, realitzada pel crític i assagista Mario Barenghi.

Eixa visió conciliadora entre el món de la literatura i el món no literari queda modificada totalment un cop l’autor assimila l’oposició irreconciliable de l’autor i el lector, éssers quotidianament solitaris (i sedentaris), amb aquella realitat "visible" continguda fora dels "altres universos literaris". La reunió d’assajos, articles, cartes personals i professionals amplia l’horitzó de l’univers conegut de Calvino i mostra una visió en panoràmica que abasta la intensa trajectòria periodística, editorial, com a traductor i conferenciant universitari, entre 1952 i 1984. Els lectors que s’inquieten pel pensament històric i científic del segle XX, la poètica de la novel·la i l’atenció a la figura del lector, assistiran complaguts a l’aportació intel·lectual de Calvino a partir de reflexions d’interès històric (l’article "Moctezuma i Cortés" és paradigmàtic), antropològic i filosòfic (la crítica a Caníbales y reyes, de Marvin Harris i a Estudios sobre el amor, d'Ortega y Gasset ) i científic (al voltant de Galileu o del model cosmogònic de David Layzer, per exemple), generals i particulars del context italià, ordenades en nuclis temàtics i epilogades, amb un valuós estudi, per Mario Barenghi.

Si la soledat com a luxe és propietat quasi exclusiva de l’amant de la literatura, és evident que cap escola no pot ensenyar a enfrontar-se a ella davant el repte d’un llibre, com bé ha advertit Harold Bloom: aquesta és la línia de pensament amb què s’enceta Mundo escrito y mundo no escrito, on s’inclou un dels articles més antics i significatius de l’autor, la paràbola deliciosament maliciosa sobre "els bons propòsits" d’un modèlic i parodiat "Bon Lector" que planifica tot un programa d’excelses lectures, típicament estivals, frustrades finalment per la incapacitació del protagonista cap a la realització del gest pausat, crític i solitari que reclama la lectura.

Calvino ha estat sempre atent a la reflexió sobre el costum i ritual de la lectura, a través d’articles de premsa o discursos que ara tenim a l’abast i que es formulen des de la perspectiva del narrador, que ha d’enfrontar-se a la traducció de la seva obra –traduir és l’única forma de llegir bé, segons Calvino-, i que s’emmarquen dins d’una espècie d’elegia personal i humorística a la figura sedentària del lector-esrciptor, com explica a "Literatura sentada". Sobre el treball creador de Calvino, entregat, modest i minuciós com el de l’artesà al taller, l’aplec d’assajos de Mundo escrito y mundo no escrito ofereix una informació privilegiada; l’autor es manifesta a la recerca de formes possibles i dibuixables que no existeixen a la realitat i que són trobades justament pel fet de ser narrables. Calvino és un escriptor conscient de la doble situació problemàtica d’on parteix el procés novel·lístic; d’una banda tot escriptor italià ha d’efectuar un treball d’invenció de l’idioma abans d’inventar l’obra. D’altra banda, els llibres, per a Calvino, naixen d’una premissa conflictiva: l’acte d’escriure està impulsat per l’absència d’alguna cosa que es voldria conèixer i posseir, s’escriu sempre sobre algun tema aliè a l’autor, incapaç, en un primer moment, de redactar res sobre ell. La poètica de la novel·la ocupa un lloc primordial en l’obra crítica de Calvino, així com la reflexió sobre els processos que envolten l’aparició d’un llibre, el treball editorial, la crítica, l’evolució de la literatura italiana, el relat fantàstic (en relació amb Cuentos fantásticos del XIX, Siruela, antologats per Calvino) i el conte popular, la tasca indispensable, i poc reconeguda, del traductor a l’hora de fer possible l’impossible conversió a una altra llengua de tota obra. De les preferències artístiques de l’autor també en sabrem més en llegir algunes de les entrevistes més importants que des dels anys 50 se li han fet, on reflexiona sobre els moviments intel·lectuals que transformen la societat italiana del seu temps i confessa les seues debilitats literàries, en prendre, devotament, "en préstec" els models novel·lescos del XIX. Hi trobem, en suma, una reivindicació del caràcter lúdic i interactiu de la narrativa actual en un món cada vegada més insensat, on l’única cosa que pot fer l’escriptura és tractar de donar-li un estil.