Toni Ibàñez i Emma Piqué,

L’Oracle Imminent,

Alzira, Bromera, 2006.

Maria Rosell.

Els encontres nocturns al local de copes L’Oracle i les sessions de sexe on line entre el madur Vogelfrei i la jove Mouchette, pseudònims de dos apassionats bloggers, han estat el marc amatori on se situa una breu història epistolar que dóna compte de les noves tecnologies aplicades a la creació literària. Escrita a quatre mans, l’obra guanyadora d’un dels premis més importants de narrativa eròtica en les nostres lletres, compila els correus electrònics, missatges de mòbil, Messenger i textos de blogs intercanviats per una parella d’amants ultramoderns al llarg d’una intensa setmana on els personatges es mouen a través de l’ espai cibernètic diàriament freqüentat pels autors d’aquest experiment: l’escriptor i filòsof lleidatà Toni Ibàñez i Emma Piqué, correctora i traductora de Terrassa, tots dos apassionats de la ciberescriptura i mantenidors dels blogs Tros de Quòniam i Entrellum Ciberdietari06 , per part de Toni Ibàñez, i de Toxic i Emmapb mantinguts per Emma Piqué, que també compta amb treballs de creació digital (artdhoc.com). Els recursos que aporta la immediatesa d’aquest tipus de correspondència del segle XXI són un dels reclams més reeixits d’aquest peculiar llibre on el gènere epistolar es transmuta tot seguint les conveniències que marquen l’espai i el temps particulars de les noves relacions interpersonals i les directrius d’un món de distàncies que es relativitzen i es comprimeixen en cada contacte via xarxa. El voltatge eròtic, per tant, pren dimensions considerables a causa d’un fil argumental molt condensat que dóna veu directa a l’expressió del ritual, l’excitació i l’espasme sexual quasi ininterromputs, on el cos és viscut d’una manera hiperrealista i on se celebren el fluxes, la sang o els porus de la pell, si bé els diàlegs ofereixen també un lloc equilibrador per a la introspecció psicològica dels personatges, la meditació, la filosofia i la invocació urgent a l’art (literatura, música, cinema) com a consol final per a la "mosqueta" i per a "l’ocell lliure" : tots dos vividors d’ un flirt hebdomadari que acaba tràgicament per les exigències d’un guió que fa insostenible l’eterna apoteosi de Mouchette i Vogelfrei. Tot plegat, assistim finalment al reflex d’aquell fast sex llargament descrit per Baudrillard, un model extrapolat de l’obligació de les regles de canvi: cal que el capital circule, cal que no hi haja un punt fix, hi ha una obligació de liquidessa, de flux, de circulació accelerada del psíquic, del sexual, dels cossos. Un epistolari contemporani que, per la seva fesomia, difumina la idea (preconcebuda) de caducitat que envolta el fenomen del correu electrònic i el Messenger, i que s’assenta sobre un coixí teòric fonamentat en les aportacions d’Homer , Dant, Stuart Mill, Nietzsche ( de qui es pren el pseudònim del seu Príncep Vogelfrei), Pessoa, Nabokov, William Golding o Roberto Bolaño. La música, també, s’incorpora poderosament al text amb una banda sonora eclèctica encetada amb La flauta Màgica de Mozart i seguida de Miles Davis, The Smiths, Coldplay o Shakira, que acompanyen els amants en la seva travessia eròtica en solitari o amb la mútua companyia compassada pels ritmes i la poesia dels músics escollits.

Toni Ibàñez, que posseeix premis literaris destacats com el d’Òmnium Cultural de Granollers (Darrer Poema, 2000), el Jaume Maspons d’Humor i Sàtira ( Tros de Quòniam, 2003), i el Gabriel Ferrater de Poesia de Sant Cugat (Una Certa Penombra, 2005) i Emma Piqué, autora del poemari Les ungles, adapten en aquesta experiència creadora els seus "Very Hot Mails" a un format en paper que li és en principi aliè en presentació i continguts i que suposa, tanmateix, una iniciativa a tenir en compte no tan sols perquè es manifesta com a continuadora d’una tradició eròtica que experimenta les darreres mutacions a la contemporaneïtat, sinó pel caràcter híbrid que li és consubstancial, i, sobretot, per la seducció del lector, vertader captivat en l’exercici pornogràfic "d’alta fidelitat" que pretén retenir-lo perquè compartisca les fantasies i el desig ficcionals d’un binomi en la línia de Humbert Humbert i Lolita. Tanmateix, com adverteix el "Postludi" de Biel Mesquida, qualsevol temptativa d’identificació dels autors reals amb els éssers de paper és inútil, com sempre en el joc literari, per molt que les característiques innovadores del llibre puguen conduir el lector a plantejar-se aquesta relació unívoca. L’idil·li és, per tant, tan virtual com "les especificitats i els conforts tecnològics", "pures eines neutres" encaminades a aprofundir en els llenguatges d’ Internet i en el fenomen que suposen; un idil·li pel qual ha apostat l’editorial Bromera en sintonia amb la Mancomunitat de Municipis de la Vall d’Albaida, en un impuls clar per donar suport a les noves manifestacions artístiques.