L'obra de Carles Santaemília mostra la millor cara de la poesia

 valenciana actual.

Maria Rosell.

Podríem aventurar-nos i afirmar que els versos que han merescut el guardó principal en la cinquena edició del "Premio Paiporta de Creación Poética" fan preveure una trajectòria poètica fructuosa i són una promesa de les lletres a tenir en compte. Seríem, però, inexactes, atès que no hi ha en ells únicament els signes d'una possible projecció futura: l'obra de Carles Santaemília, premiat també per la novel·la Taller de insolencias (Saragossa, Mira editores, 2002) és ara, ja mateix, profunda i clara com ho són les creacions dels artistes formats en un camp literari que dóna fruits madurs. Una de les raons que sustenten aquesta observació és que hi apareixen, entre les pàgines de Modos de concebir la tarde, les imatges d'un món particular on s'aconsegueix fer de l'experiència més personal una crítica, tanmateix, a l'experiència més universal; cadascú, per tant, pot identificar una parcel·la de vivències pròpies en aquest univers complet i complex que s'emmarca en l' espai simbòlic dels ocasos ("la tarde, por hoy, no es turbia / metáfora del tiempo"), i en un cel envaït per vols migratoris cap al nucli de l'ànima humana. L'escriptor de Tavernes Blanques se'ns presenta guiat, sense pèrdua, per les coordenades que segueix la lírica contemporània en el treball que recapitula les etapes del seu viatge íntim, evocat amb la modèstia d'un estil contundent que sap captar amb intel·ligència i traç ràpid el procés d'iniciació del jo líric. En aquest sentit, mitjançant un triple moviment de direcció ascendent, Santaemília ha bastit els poemes a partir d'un primer temps titulat "Evidencia (caída)", que planteja la presència d'un profund buit intern: " pero a mí me sucede lo que a la ficha tonta, / que no sabe encarar su parcela de abismo" (de "Tetris") tot desemmascarant l'altre en què s'ha convertit el ser: " Olvidé pregunarle/ qué hierbas curan/ o alivian/ un prolongado / extrañamiento de uno mismo". Un segon moment, el de la "Contemplación", explicita el ferm desig de remuntada vital en línia a una "alta cumbre" al llarg de reflexions sobre la construcció de la memòria, articulades mitjançant un brillant joc lingüístic sobre les possibilitats de la perspectiva ("un hombre para el ave es haiku") que il·lustren les figures del "alpinista del tedio" o dels "vencejos temerarios" . El llibre es prolonga fins a la secció "Vuelo", a mode de cant o de manifest programàtic d' un camí vers la il·luminació, que conclou amb un dels textos més emblemàtics on es desdobla la pròpia personalitat en figura d'au migratòria.

La tasca creativa de Carles Santaemília, en vista del recull present, ha fet una notable marxa de condensació cap a l'essencial, des dels poemes de caire narratiu aplegats a l'antologia col·lectiva Cant Natural (Alzira, Bromera, 1999) fins al to contingut de "Cuestiones", "Cápsulas del tiempo" o "Ruego", emès per una veu definida, matisada i cromàtica. El moment de la vesprada, eixa "cuña fronteriza/ inversión del alba" o "flecha que no duda al intuir/ la diana de una espalda inocente, / abre la herida", se’ns ofereix retratat de manera reeixida (cal posar atenció a "Paisaje tras diez años (revelado)" i a "Inexorable", respectivament) com a element que objectiva l'engranatge emotiu sempre en tensió amb les representacions reiterades de l'alba, que és l’instant privilegiat d'un món verge, a descobrir encara, dotat de la càrrega lumínica necessària per a l'ascensió personal: "quiero ser como ellos, / los matutinos, /los animosos, / esclavo sin conciencia de mi cuerpo futuro.// Destróname, alba" (d' "Alba").

Així, l'inici i el final dels espais de llum, triomf i decadència solar, configuren un cosmos on ressonen els ecos de vesprades machadianes i on pressentim les tonalitats d'alguns versos d' Antonio Martínez Sarrión. La persistència, per tant, d'un temps-enemic, present en diversos rostres quan hom suporta el seu pas inevitable, protagonitza la imatgeria de Santaemília: "Quisieras /estar fuera del tiempo/ o sobre el tiempo, / amordazándolo/ para que no devuelva / su eco de campanas" (d' "Inexorable").

Escoltem a tot volum, en definitiva, la veu d'un Ícar modern, parent llunyà d'aquell francès amb ulls consumits que s'abrasava d'amor per la bellesa en Les fleurs du mal. Antic mite abocat a una caiguda lliure que l'imanta cap a la realitat de les tristes existències sense somnis, l'Ícar reinventat es transforma hui en aviador sense paracaigudes i és, encara més, icona desafiant de la superació, capaç d’esquivar el pes mort de la desesperança: "Fuera nuestro el paisaje, / infalible su brújula/ y razón nuestro vuelo". Un cant, com deia, orientat per les partitures lluminoses de la poesia valenciana.