Podríem definir la física
com l’estudi sistemàtic de les propietats bàsiques
de l’Univers. Això vol dir que no només es preocupa
de fer una descripció del fets, sinó també de donar
una interpretació del fenòmens naturals. Eixa idea l’expressava
perfectament Poincaré amb esta frase: "La ciència està
formada per fets, com la casa està feta de pedres, però
una col·lecció de fets no és una ciència,
així com un montó de pedres no és una casa."
Sovint la física es veu obligada a treballar amb models, que són
representacions abstractes, per analogia, d’un fenomen físic
complicat o poc conegut, de manera que, en comparar-lo amb aquest model,
més simple i conegut, permet donar-li una explicació. És
per això que es diu de la física que "és la
ciència del com si", perquè com moltes vegades no es
coneixen en profunditat les raons per les quals es produïx un determinat
fenomen, l’explicació es fa en termes de com si les coses
foren d’esta determinada manera, d’acord amb el model amb el
que estem treballant. De fet, en física, quan parlem de qüestions
fonamentals, com què és l’energia o perquè es
va formar l’Univers, és més important saber com es
comporten les coses, que no saber què són les coses.
Potser ens puga semblar un poc estrany i aberrant esta manera de procedir
de la física i de la ciència en general, però no
és així. Darrere d’això està el fet que
el nostre cervell construïx models simplificats del món en
els que posteriorment basem els nostres judicis i decisions. Els paradigmes
són els modes en que les persones veuen el món en el sentit
de la percepció, comprensió o interpretació. Una
altra manera d’entendre els paradigmes és la idea de que són
teories, explicacions, models o suposicions que són útils
per explicar la realitat. Des del punt de vista psicològic, els
paradigmes no són cap altra cosa que els mapes de les nostres ments
que donen lloc a actituds i conductes, i en última instància,
a resultats.
De la mateixa manera, una teoria científica serà tant millor
quan millors resultats puga donar. Per tant, a l’hora de triar entre
dos teories científiques, ens quedarem sempre amb la que siga capaç
d’explicar major nombre de fets amb la major senzillesa possible.
Esta apel.lació a la simplicitat sovint és coneguda amb
el nom de "Navaixa d’Occam", en honor a Guillem d’Occam
(o Ockham): Quia frustra fit per plura quod potesti fieri per pauciora.
(És de bades fer per més el que es pot fer per menys), o
també "la millor solució a un problema és qusi
sempre la més simple"