Punt i seguit

MARIA JOSÉ MARTÍNEZ MODELO.- València

Este matí m'ha succeït un cas estrany que m'ha fet reflexionar. Em trobava jo plàcidament llegint una novel·la que, des del seu començament, m'ha enlluernat. La seua lectura ha resultat apassionant i esbrinadora. Doncs bé, poques pàgines distaven del final, i el meu interès anava in crescendo a mesura que avançava. Però a l'arribar a la penúltima pàgina, un pensament m'ha recorregut per un moment. Ha estat fugaç, subtil, però no ho he pogut ignorar. Certament, no volia que el llibre acabés mai.

He parat de llegir i m'he dit (crec que en veu alta) que era impossible, tots els llibres comencen i acaben, principi i fi, gens és etern. He reflexionat i m'he convençut: el final és una condició ineludible quan parlem d'un relat, una cosa que duu adherit, no es pot fer res per evitar-lo. Per fi, m'he decidit a continuar, a avançar cap al que tant havia anhelat i que ara se'm presentava com inoportú. Llegeix l'última pàgina, l'últim paràgraf, assaboreix les últimes paraules, i, quan tot hauria d'haver acabat, quan hauria d'estar amb els ulls tancats exhalant l'últim sospir, quasi em quede sense respiració. Ho he buscat per tota la pàgina, he mirat si s'havia colat en la següent o si s'havia escorregut entre els plecs, però no. El punt final havia desaparegut.

L'episodi m'ha deixat, com dic, quasi en estat de tràngol. Sembla insignificant, però no ho és, va contra les regles de la narració. Sense punt final, la novel·la no acaba, queda en l'aire. Encara que ben mirat, això és el que jo, en una mil·lèsima de segon, havia desitjat: que la història no finalitzara. I heus aquí que, entre pros i contres, he comprès el que m'ha ocorregut i, per extensió, he sabut el que significa “llegir”.

Per a començar, llegir no és un procediment físic. No es tracta simplement de passar la mirada sobre les lletres impreses. És una mica més. Requereix un exercici mental i, diguem-lo així, creatiu. Llegir és saber el que el llibre t'està contant, però també el que va voler contar i no va poder (o no va saber). Llegir és acceptar que la història t'ha convençut, o és rebutjar-la per complet. És saber que l'exercici no acaba quan tanquem les seues pàgines, sinó que és en aquest moment quan comença el veritable desafiament. Ara comence a entendre: la lectura no acaba amb el final del llibre, acaba quan ens oblidem d'ell. Perquè mentre parlem d’este llibre, mentre pensem en esta història i intentem donar-li sentit a les seues idees, la lectura no haurà acabat.

“Hi ha qui es passa la vida entera llegint sense aconseguir mai anar més enllà de la lectura, es queden pegats a la pàgina, no entenen que les paraules són tan sols pedres posades travessant el corrent d'un riu, si estan allí és perquè puguem arribar a l'altra marge”. Aquestes són les paraules pronunciades per Marta, personatge de la novel·la “La caverna” de José *Saramago. I l'altra “marge” és el final. Però no el final imposat pel relat, sinó el final de la nostra reflexió. És la fi de la recerca.

Per això, ja no em preocupa no trobar el punt final. Ara ja sé on he de buscar-lo. La lectura ha de continuar. Tant de bo tots els punts finals s’esborren de la meua vista. Tant de bo este punt no siga el final.