Spain is different

por Rebeca Ibáñez

I tant que ho és. La veritat és que cada dia, quan em dispose a dinar acompanyada pel telediari, em sorprenc més que l’anterior, al veure les barbaritats que som capaços de fer diàriament els espanyols. Un exemple podria ser el famós episodi de les fotografies socarrades dels reis. Les imatges plenen minuts de noticiaris i pàgines de premsa com una infecció contagiosa, però, és realment necessari? Amb açò vuic dir, és de veritat tan important com per no poder parlar de qualsevol altra cosa? El més probable és que aquests, així com els ajuntaments de Màlaga que han demanat que s’obriga el procés d’instauració de la III República, sóls busquen una cosa: aparèixer a tots els medis de comunicació. I ho han aconseguit a força d’insistència d’alguns sectors de la vida política del nostre pais, fins arribar al punt en què veig que ningú sap realment què és el que s’ha de fer per acabar amb aquesta situació, quan la millor sol·lució passava per, senzillament, no donar tanta publicitat i renom a aquests actes de gamberrisme i egocentrisme, més que d’injúries cap a la corona espanyola. És curiós com, en casos determinats, ens llancem de cap a defendre el que siga, com en el cas dels nostres reis, la unitat d’Espanya o la titolaritat de Raúl a la selecció, però, al mateix temps, som capaços de deixar que els medis de comunicació estrangers es mengen viu un compatriota, igual d’espanyol que la resta. En aquest sentit he de dir que admire els anglesos. Ja siga el matrimoni Mc Cann, sospitós per la desaparició de la seua filla, Madeleine, o el pilot de Fòrmula 1 Lewis Hamilton, els medis anglosaxons els recolzen sense cap por a equivocar- se, i s’encarreguen de deixar per terra la reputació dels contrincants o enemics, com en el cas de Fernando Alonso. Els periòdics britànics i alemanys s’han dedicat últimament a fer campanya en contra del pilot espanyol per causes oficialment no reconegudes, però, baix el meu punt de mira, potser siga perquè els uns veuen perillar el primer títol anglés en molt de temps, i els altres no perdonen que l’espanyol no permetera retirar-se al kàiser amb 8 títols al seu palmarés. El cas és que, moltes vegades, els comentaris d’alguns periodistes o personatges de la vida pública, malintencionats per a uns, única veritat per a altres, fan més mal que bé, doncs contribueixen a esdeveniments no massa agradables, com poden ser la destrucció de l’esportivitat, la crispació a les converses de bar entre companys i a la crema de fotografies dels nostres més alts representants. Per què no es defensa l’honorabilitat de Fernando Alonso com es fa amb la titolaritat de Raúl? Som tan diferents dels anglesos com per no defensar a cadascun dels nostres? I és que, a la fi, tindrà raó Arturo Pérez-Reverte, quan fica a la boca d’Íñigo de Balboa, a qualsevol dels llibres de El Capitán Alatriste, això de que el pitjor defecte dels espanyols, el que va fer que el grandiós imperi espanyol caiguera, és l’enveja.