|
|
 |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Tot iniciant un pretès
vol poètic de llarga durada, hom té la tentació de mirar,
encara que siga una mica, l'horitzó: una mirada
no basta -allà tenim el tren del film Europa, Europa
avançant impúnement contra el rellotge impertorbable que
significa una rotunda pèrdua contra ell mateix. Tota cursa
no és més que això: recòrrer el mateix camí inicial i aspirar
què la desfeta no siga massa forta.... Però és aleshores que hom té la temptació de mirar-se en un
dels molts espills que trobem penjats a les nostres vides: en aquest
simbòlic acte hi hauria part del món que podríem definir com a poètic.
Almenys des de la meua concepció personal. Del que jo mateix podria
aspirar a entendre com a poesia.
Allò que la percepció del món representa, o allò
que jo he tractat de veure representat, és una altra forma de creure
el món: darrere les cortines s'amaga el mostre, mes no tenim un dr.
Jeckyll disposat a iniciar el camí de retirada després de la més immensa
tempesa. Hi ha aquell gest d'emoció, el joc d'infantesa que Ovidi
veia en el mestratge d'una mestra de la vida. O tot això o res no importa...
No pretenc un retrat marcat d'una urbanitat perfecta, perquè
suposaria que, allà a fora, des de la finestra des d'on la realitat se'ns fa corpòria,
tot és fals o, potser, massa real. Què pretendre obtenir
amb un joc de daus. Una victòria? una aposta dirigida a l'eternitat? I amb un poema, què
pot aspirar un poeta amb un ramat de versos? I més encara,
què pretenc jo, benvolgut lector? Voldria dir que aquests camins que marquen les paraules
tenen una incidència clara, que això que jo mateix plantege té una resposta unívoca. Però
suposaria dir que la poesia és una mena de ciència exacta i inevitable tota resposta
que no ens durà, tanmateix, a un atzucac. Són anys de recerca, patiments i somnis. No
he trobat cap resposta i tampoc no pretenc trobar-la. Que el lector té, en ell, tota la
més absoluta llibertat. Que el risc és l'únic pas que no podem deixar enrere. Això és el poc que sé.
Podríem entreveure algunes imatges:
una mica de Pessoa, Brodsky, Vinyoli, Pavese... tants que podríem estar tornant infinitament
fins marcar el llistat d'un bibliòfil entusiasta per l'art de llegir llibres i de trobar-se.
O imaginar que damunt del paper tot pot quedar indemne. Que l'ombra ja no és xinesa,
sinó un pas de ball, el joc de vida que tota obra intenta. Aquest, inevitablement, és el meu joc...
| |
|
|
