|
|
 |
|
|
|
|
|
|
|
|
 |
|
|
|
Dies de pols i pintura tendra
Ed. Pont del petroli, 2017
Per comprar exemplars:
Ressenya de Maria Isern Ordeig |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
EL MÓN NO ERA A FORA, de Maria Isern Ordeig
Dies de pols i pintura tendra
Autor: Alfons Navarret
Ed. Pont del Petroli, Badalona, 2017
A cops de lírica continguda —potser sabent l’esgotament del relat experiencial en el terreny líric—, Alfons Navarret ens introdueix a l’espai
domèstic, la casa, farcida d’una arquitectura que ja fa massa temps que coneixem, que a poc a poc anem identificant amb el tediós transcurs dels
dies. L’esgotament emergeix d’aquí, d’una casa gastada pel costum de caminar-hi tant. I alhora que el jo que hi transita en coneix les passes, també
pot llegir els records i els oblits que han anat forjant les parets, així com el viure que ha niat als armaris i mobles. El moviment, i la seva conseqüència,
la construcció d’un enfora, comença provocat pel poder dinàmic del record-oblit. Però el viatge serà disputat: experimentarem l’anar i venir
dels dies domèstics, de pols i pintura tendra, amb una mena de retorn per coda.
Cal buscar alguna altra cosa més
enllà de la casa, d’acord, però la casa
és a tot arreu. Primer gest hermenèutic:
des d’on mirem i coneixem? Sempre hi
ha un filtre a la voluntat de transcendir,
sigui la finestra, l’espill, el marc d’una
porta o el retrat clavat al llenç.
Tanmateix, des d’aquí, la idea, projecció,
segons la qual més enllà d’aquesta
fusta empolsinada hi ha alguna
cosa esdevé quasi una certesa: a fora
hi ha el dia que encara no ha estat
facturat, la lliçó que podrem desaprendre.
I tots els intents ressegueixen
el traç del mateix fil, una línia indivisible
que s’encarna, en certa manera,
en l’acte de rebutjar punts i comes
per marcar versos. Els enllaços són lliures,
o més aviat es confien al lector,
que pot cosir-los recolzant-se en punts
diferents a cada lectura. Així, les constel·lacions que es dibuixen mai no representen figures tancades, i cada
punt de la composició pot confondre’s
i ser a la vegada la pica de la cuina i
la promesa de la pluja al jardí continu.
Al final, les parets d’aquesta casa
es revelen tan permeables com la pell:
la diferència d’espais és tan minsa
com il·lusòria.
L’acte d’escriure és la corda que
tensa i destensa aquest moviment de
fuga i retorn. I sembla que, encara
que amb els versos puguem detectar
l’espessa pudor de resclosit a la qual
el nostre nas s’ha acostumat, no aconseguirem
passar el llindar de la nostra
cambra. La pregunta persegueix els
textos: què hi ha a fora que busqui?
Què hi ha a dins que falti? Busco l’univers
sencer, això és, aquell que
quan tombo el cap per saber el lloc
d’on miro també se m’apareix entaforat
als calaixos. La casa condensa
l’infinit, i així, l’experiència d’anarse’n
sempre ens acaba portant al
mateix lloc. La insaciabilitat del jo a la
recerca d’alguna altra cosa és quasi
fàustica, i el seu tedi conscient fa frontera
amb tot allò que aquest neguit
projecta de nou i perdut. I si al final la
fuga resulta una gesta individualista,
el tu que se cerca a fora és, una vegada
més, un miratge ancorat a la
pupil·la. Potser això explica certa
fractalitat recurrent en els versos
—l’home minúscul dins la cambra que
es troba dins la casa que és dins la
ciutat pensada pel mateix home minúscul.
L’enfora acaba per descobrir-se
una projecció de la meva consciència,
i l’obstinació de mirar a través de la
finestra acaba per dirigir-me al reflex
del meu rostre al vidre. Així, la cambra
també és un miratge del qual el jo
va forjant les vaporoses parets fins
que, cansat de consumir la ficció dels
espais que ha construït, viu el retorn
imminent, cantat a cor per les veus
dels veïns de tota la vida.
Amb tot plegat, un dels mèrits de la
veu que ens condueix al llarg del trajecte
és, sens dubte —recordem el que
apuntàvem al principi—, fugir de
l’imaginari intimista que habitualment
ha parlat d’aquesta mena d’intents de
fuga, combinant la superficialitat i la
incisió d’una lírica a moments tallant,
que alhora reverbera com les pedres
llançades al bassal de la consciència.
CARACTERS núm. 80 (2017), pp. 22 /Edita: Universitat de València
|
|
|
| |
