BUSHIDO "EL CAMÍ DEL GUERRER"

La instrucció d’un samurai:

Podem observar llavors en el sistema educatiu del bushidô, la formació d’un caràcter. La superioritat intel·lectual era vertaderament estimada, però la paraula chi emprada per a designar la intel·lectualitat volia dir abans que tot “saviesa”.

Un samurai era principalment un home d’acció, per això no és cap sorpresa que el programa d’estudis consistís principalment en: l’esgrima, tira amb l’arc, jiujutsu, equitació, maneig de la llança, tàctica, cal·ligrafia, ètica, literatura i història.

Caldria explicar sobretot dos termes: pel que fa a la cal·ligrafia, el fet de què se li donés tanta importància a una bona lletra és degut probablement al seu caràcter ornamental i artístic. La forma amb la que la ma traçava els caràcters era una mostra del caràcter de la persona. Pel que fa al jiujutsu era el coneixement anatòmic aplicat a la batalla: consistia en saber quins punts colpejar per tal d’immobilitzar a l’oponent o inclús acabar amb ell.

Una qüestió que crida l’atenció és el fet que no aprengueren les matemàtiques com a matèria educativa a dins el bushidô. L’explicació és ben senzilla: al samurai se li ensenyava des del principi a desdenyar el valor dels diners, pensaven que el lucre no era gens beneficiós i de fet estaven orgullosos de la seva misèria. Tot bushi sabia perfectament que els diners movien el món, que era la causa de moltes guerres i que sense ells no podrien viure, però mai els considerà com una virtut a tenir en compte. Per això no els era necessari eixos coneixements matemàtics, de fet si un samurai desconeixia el valor que posseïa cada moneda i no sabia identificar-les era vist com una bona senyal. A més els més aferrats a les ensenyances del bushidô consideraven que el treball dels samurai no podia ser de cap de les maneres remunerat simplement perquè consideraven que el servei donat no tenia preu.

Com a última característica a destacar de la seva educació era el respecte i la consideració com a “pare” que arribaven a tenir-li al seu mestre. El sensei, s’erigia com a model a seguir pel deixeble des què entrava sota la seva protecció. El mestre li passava tots els seus coneixement també sense cap remuneració per part de l’alumne, simplement perquè no ho acceptava. En canvi sí que se’ls permetia fer-los una mena d’ofrenes o presents en els canvis d’estació o per algun succés especial. Aleshores tant si fos diners, menjars, etc., el mestre ho rebia amb grata felicitat.

El control sobre ell mateix:

L’ànima d’un samurai no estava absent de sentiments, sobretot era una persona humana, però en l’aparença mai ho deixava veure. De cara a l’exterior el seu rostre mostrava el que els grecs anomenaven ethos, terme emprat molt en l’art i tot el contrari al pathos, que vindira a significar l’expressió de les emocions.

El fet que un samurai mostrés els seus sentiments era considerat poc viril, d’aquesta manera es limitava a no mostrar cap gest d’afecte ni tan sols als fills ni a la dona quan estaven en públic. Aquest estoïcisme era pura aparença, ja que el ethos no pot existir mai en tant parlem de persones. La tradició ens parla de cos i ànima, el primer el recipient i el segon el que ens dona la vida, les emocions, la personalitat. Amb açò el que vull dir és que en lo privat els samurais –sempre– eren homes de carn i os, però el seu paper adjudicat per la societat els impedia mostrar cap emoció, ja que s’esperava d’ell un grau de fortalesa i immortalitat que en la realitat era impossible.