BUSHIDO "EL CAMÍ DEL GUERRER"

L’ànima del samurai, el sable:

El bushidô féu del sable l’emblema del samurai, de les seves proeses i poder. Des de ben petit que aprenia a utilitzar-lo: quan complia els cinc anys, se li vestia amb tots els accessoris propis d’un samurai i se li iniciava en l’esgrima japonesa i els reglaments de la professió de les armes. Després d’aquesta primera cerimònia no devia eixir de la casa paterna sense la seva insígnia del seu rang. Dins d’aquesta podia dur com a substituta un sable fet de bambú. Aquesta situació duraria fins els quinze anys, que era quan adquiria la condició d’home i amb ella la llibertat d’acció. A partir d’aleshores els dos sables, katana i wakizachi no es separarien del seu costat: en casa estaven en un lloc visible, de nit el tenia en la capçalera del llit. Eren venerats, se’ls rendia culte i se’ls batejava, (fins i tot avui en dia moltes famílies japoneses conserven l’espasa dels seus avantpassats familiars).

En temps de pau però, eren simples accessoris d’ornament, mostrant al públic el exquisit treball d’aquella majestuosa arma tallada per vertaders professionals en l’ofici.

L’empunyadura estava feta de pell de tauró i de la més fina seda; la guarda era d’or o plata mentre que la seva beina estava ornamentada pel més bells motius fets amb laca. Deixant però els detalls ornamentals, la part més important del sable era la seva fulla: una fulla d’acer forjada per autèntics mestres que treballaven tot seguint un ritual, realitzant purificacions i oracions abans de començar al feina. Tota aquesta destresa feia de la fabricació de les espases un vertader art. Al final de tot plegat, resultava espectacular quan el sable era desembeinat. Quan en èpoques de gelades, es realitzava una batalla, el moment de desembeinar l’espasa era crucial, doncs si el contacte d’aquest aire fred amb la fulla feia reflectir una llum de tint blau, era una mala senyal per als contraris: aquella espasa era molt bona.