IDEOLOGIES I RELIGIONS

El Shintoisme:

El shinto fou des del principi la religió natal i oficial del Japó. Vindria a significar “el camí de Déu”, i prové de la creença en el sol, representat per la seva deessa principal: Amaterasu.

Cada aldea tenia un déu local per a protegir-los (com els patrons cristians) i gaudien d’una xarxa de santuaris on els rendien culte, fet que en l’era Edo serví als Tokugawa com a element de cohesió en un país tant dividit.

Segons el mite, es conta que les terres japoneses eren terres santes, així que devien ser governades per un tenno, és a dir, un Emperador Sagrat, descendent del Kami o Déu suprem: Amaterasu Oomikami, deessa del sol. És la base del mite diví imperial i que durant el segle XIX es reforçaria més per tal d’augmentar el poder polític de l’emperador de cara a l’exterior i també per poder reemplaçar el shogunat.

Els kami (les diverses divinitats), eren per tant el concepte central del shintoisme. Aquest terme es podia aplicar a qualsevol força natural, als avantpassats deïficats: herois ancestrals dels clans, deïtats que representaven certs ideals o poders abstractes, per exemple un Déu de la guerra, etc. Per això els samurais mantenien llaços molt estrets amb els santuaris ancestral per tal de consagrar l’honor del llinatge de la seva família.

L’emperador era el màxim sacerdot del Shinto, i cada any celebrava cerimònies molt importants en el temple principal de Ise. Els sers humans, com a fills dels kami, tenien una naturalesa divina, per tant calia viure amb harmonia amb ells i així poder gaudir de la seva protecció i aprovació. Per altra banda el shintoisme no posseïa molts dogmes ni tenia una teologia molt complexa, no obstant els japonesos li donaren una sèrie de valors que han format part dels seus comportaments i de la seva manera de pensar.

Amb el transcurs del temps, el shintoisme acabà mesclat amb la religió més poderosa del moment –i que ho seria fins a meitat segle XVI– com seria el budisme. Quan arribà el budisme a Japó al segle VI, per tal de cohesionar bé en aquella societat, difongué la creença de que les deïtats del shintoisme eren diferents manifestacions del Buda. Però en el segle XVIII començaren a haver moviments per tal d’alliberar el shintoisme de les urpes del budisme. L’erudit shintoista Mootori Norinaga, proposà un punt de vista específicament japonès procedent de l’experiència i la tradició del poble de Japó: es basava en l’estreta relació divina transmesa per la deessa sol Amaterasu a través dels seus descendents, els emperadors japonesos.

Aquest ressorgiment del shintoisme, també tingué repercussions en el camp de la política: segons la seva ideologia, el governant tenia dret a exigir l’obediència dels seus súbdits. Eixes doctrines foren aplicades al shogûn, mentre que en l’emperador com que era fill de la deessa, eixa exigència havia de ser una obediència cega.

Però durant l’època Edo aquesta teoria es transformà: Mootori hagué de rectificar i dir que les coses estaven com estaven per voluntat del déus. Altres erudits confucians també arribaren a la mateixa conclusió al citar que la lleialtat era jeràrquica: el samurai obeïa al senyor, el senyor al shogûn i el shogûn a l’emperador.