La Catedral valenciana calia de ser model i mare de les esglesies menores. Com marc de les solemnitats espirituals i profanes, els valencians planearen una Catedral de tradició romànica tardia, en el curs de cuya construcció foren incorporánt-se elements gòtics, que molt promte es convertiren en dominants.

En la seua pedra fundacional es data el inici de les obres el 22 de Juny de 1262 durant el pontificat del bisbe dominic fray Andrés Albalat. Primer es va construir la capcelera del temple amb la seua girola i cruixer, i després va seguir la nau a medida que el permitiren els fons disponibles fins alcançar la seua estructura global a principis del segle XIV.

En el segle XVII, Juan Bautista Pérez Castiel va revestir el prebisteri amb una llujosa i espectacular ornamentació barroca. A principis del segle XVIII, es va començar la construcció de la portada principal, nomenada popularment «dels ferros» per la verja metàlica que tanca davant d'ella una espècie de plaçola. La reforma arquitectònica més important potada a fi en aquest temple fou a la que fou sometida en l'últim terç del segle XVIII. El Cabildo va encargar al arquitect Antonio Gilabert la gran empresa de transformar la Catedral.

La portada del Palau, que recau a la plaça del Palau Arcebisbal, és la part més antiga, amb un molt diferenciat arcaisme romànic amb notes decoratives de modejarisme. Doblant a la dreta hacia la nau del desambulatori es troba el accés a la Sacristia Major, una ojiva de ennegreïdes pedres dominada per una finestreta. El pas, de grossos murs, encara conserva elevada la porta blindada abatible por un rastrell, mandada col·locar en 1521 per el Cabildo a causa de les revoltes de Germanies i que servia per a fortificar aquesta sacristia, convertida en càmara del Tresor. La seua estructura fou alçada en el segle XIII, cubrint-la amb una bòveda de pedra, sobre uit nervatures. Damunt del pas, o corridor d'entrada hi ha una estància abovedada accesible sols a través d'una finestra situada a cinc metres d'altura del sól de la sacristia. Esta sala semisecreta fou reconditori eucarístic i de insignes reliquies, on es guardaren la Santa Espina, regalada per San Luis de Francia, i la Fusta de la Creu oferida per Constanza de Suabia. A tal efecte un dels murs té una xicoteta fornícola a modo de sagrari, i està adornat amb pintures murals del segle XIV.

A l'altre extrem de la nau del cruixer està la Porta dels apòstols construïda a principis del segle XIV i tradicionalment atribuïda a Nicolás de Ancona. Amb les seues numeroses escultures de personatjes del Antic i Nou Testament, aquesta portada constitueix una verdadera exposició de la Història de la Salvació en pedra finament labrada. Té tres arquivoltes decorades respectivament amb catorze estatuilles d'àngels, setse de sants i diuit de profets. Les estatues dels apòstols s'adossen sobre pilars de secció triangular, adornats amb escultures en relieve, emblemes gremials i escuds de la ciutat i de les famílies Borja, Ximénez i Mercader. En els extrems, en sendes fornícoles estàn les efigies de San Sixto i San Lorenzo, i San Vicente i San Valero.

La portada està coronada per una galeria, posteriorment cegada, en la que figuraven les estatues de Abraham, Jacob, Daniel, Salomón, Isaías, Miqueas, Simeón i San Juan Bautista. Totes aquestes escultures van estar policromades i eren continuament reparades i restaurades amb gran ciudat per el Cabildo fins 1522. Moltes han sigut retirades al Museu Catedralici i algunes substituïdes per còpies.

El rosetó té 6.5 metres de diámetro, i va tindre que ser renovat totalment en 1960, reparánt-se les seus vidrieres i la traceria que dibuixa l'estrel·la de David, coneguda popularment com el «Salomó de la Seu». Davant d'esta portada i protegit per una verja de ferro que existia fins el segle XIX, es celebra cada dijous les sesions del Tribunal de les Aigues, reliquia milenària de la administració de justicia dels huertans valencians.

El cimbori que corona la nau del cruixer constitueix una espècie de torre octogonal de dos cosos, elevada sobre el cruixer; obra d'un gòtic molt airós i refinat que contrasta amb la pesadez de les naus. Fou construït en el segle XIV, pero posteriorment es realitzaren importants obres de restauració i adorn. Va tindre vidrieres de colors, pero actualment tanca els seus vans una pedra alabastrina que no impideix el pas de la llum.

Les naus es divideixen en cuatre trams, incloït posteriorment el dels peus, senyalats a l'exterior per falsos arcs boterells, que sols sirveixen de desaiguaders del sistema de terraces que va cobrir originalment aquest temple. L' últim tramo construït en el segle XV,sigueix el traçat del reste en lo esencial, pero mostra en multitut de xicotets detalls la pericia dels xicots canters de l'època.

Des de açí s'arriba a la Sala Capitular Vella, hui Capilla del Santo Cáliz, a través d' un pasadizo construït a finals del segle XV per Pere Compte amb l'ajuda de Asensi Fos, cobert per una bòveda estrel·lada rica en clau esculpides. En la pared hi ha dues pintures murals trasladades a lienç: la Adoració dels Reissos de Nicolás Florentino i la Adoració dels Pastors, obra de Francisco Pagano, pintades en el segle XV.

LA CAPILLA DEL GRIAL
La Sala Capitular fou construïda a instàncies del bisbe Vidal de Blanes, a mitjans del segle XIV, quiçà per el mateix Andreu Juliá que va començar la edificació del Micalet. Es una instància cuadrada de notables proporcions i grossos murs, coberta per una bòveda estrel·lada de huit puntes. En cadascuna de les seues dotze claus figura un apòstol en relieve que amb el gran medalló central que representava la coronació de la Verge i les escultures de les repises van vore restaurat el seu antic recorregut en 1979.En aquesta sala es troba la célebre reliquia del Sant Càliç, regalat a la Catedral en 1437 per Alfonso V el Magnánimo.