El Puig

Segles XVI-XVII

Després de recòrrer un camí flanquejat d'oliveres -antigament ho feren vetustos xiprers des d'un seent corregut rematat per una creu - s'inicia el recorregut d'Aracristi per la PORTERIA : La composa un habitacle de dos crugies cobertes amb sengles voltes d'aresta, què pertànyen a distints períodes. Mentre que la primera (c. 1724-33) és obra del pedrapiquer Josep Montana i correspon a la façana i a la portada principal, el cos següent és anterior cronològicament (1611-12) i està també precedit per un altra portalada, obra de Conde,Ortiz i Panes. La façana es composa d'un frontis de rajola vista rematada en la cornisa per boles pètries d'inspiració herreriana i un portal de pedra desornamentat de línies molt austeres en els seus dos cossos. Traspassada esta per la porta original apareix una àmplia volta bufada, la qual anticipa l'antiga porteria; sòbria i esvelta composició de pedra d'arrel vignolesca rematada per boles i un nínxol en forma de petxina d'arrel renaixentista que dóna pas a una altra volta d'aresta més modesta. Organizant-se al seu voltant una sèrie de dependències auxiliars que apareixen diseminades en una contrafaçana de senzilla composició que dóna accés a un espaiós pati, a partir d'on es desenrotlla el recinte eremític pròpiament dit. Del què destaquen la cel.la prioral a una cantonada i la imponent prestància del refectori a l'altra,de la mateixa forma que el sever imafront de l'ESGLÉSIA en l'eix central: Esta frontera rematada per pinacles presenta una estilitzada porta cassetonada, rematada per un nínxol que no sembla original, de la mateixa forma que tres finestres que il.luminen l'interior del temple. Una vegada dins del qual s'estructura en tres tams, creuer rematat per una espigada cúpula i capçalera. Desapareguts els cors dels conventuals com també l'altar major, que no la pigmentació original dels paraments, l'edifici es cobrix per quatre airoses voltes de creueria estrellada i dos simples, esguitades per vint-i-quatre sorprenents claus de fusta daurades i policromades (1625) de l'escultor aragonés Joan Miquel Orliens que es sobreposen a les de pedra. A més, cadascun dels trams queda emmarcat per elegants pilastres corinties coronades per fines cartel.les en el fris, sobre les que descansa un senzill arquitrau. Les sis capelles laterals resten separades del temple com és habitual en l'Orde i queden unides simètricament entre si per la perforació dels robustos contraforts. Totes elles denoten l'estil acadèmic en la configuració. Igualment, una austera espadanya de rajola s'alça des de 1639-40 en la part est del creuer. Mentre que la cúpula, una de les primeres extradosades erigides en terres hispanes des de la d´El Escorial (ens consta que l'any 1631 ja restava conclosa), queda sustentada per quatre petxines esculpides amb els evangelistes damunt dels quals pren cos el tambor, l'intradós de la calota i la llanterna;espais excepcionalment decorats amb els més antics i millors esgrafiats polícroms que fins el moment s'han datat en terres valencianes (c. 1642). En la capçalera com en el transepte quatre portes donen pas al reraltar i als dos claustrets, respectivament. És en esta peça capital de la cartoixa on participaren alguns dels artífexs més qualificats de l'època, entre els que destaquen Andreu Artic, Antoni Badenes, Marc Bonos, Francesc Català, Joan Claramunt, P. Foix, Bertomeu Fontanilla,Urbà Fos, Esteve Gramalles,R. Herrero del Real, Tomàs Mellado, fra Antoni Ortiz, Miquel Oviedo, Francesc Padilla, Tomàs Panes, Jaume Rebull, Domènec Redolat, mossén Guillem Roca, Joan B. Tormo, Antoni Torrera, Joan B. Vergara o Joan Vidal. Eixint, per tant, per la porta del costat de l'Evangeli s'accedix al CLAUSTRET DE LLEVANT: Edificat amb pedra de Godella segurament, com els altres, és obra de Pere Azebedo i Antoni Miró i s'estructura en quatre galeries que reiteren la clàssica disposició reinterpretada per Serlio d'arcades entre llindes, què vénen a confirmar el to desornamentat de l'arquitectura emprada en el monestir. Únicament l'erecció de pilastres dòriques en els estreps dels arcs, així com la motluració de les dovelles, l'arquitrau, el fris i la cornisa li conferix cert contrast alhora que plasticitat externa. Des d'este lloc s'organitzen una sèrie d'estances entre les que es troba la CAPELLA MORTUÒRIA: Espai de reduïdes dimensions (6,12 x 1,96 m. ) rematat per un cupulí cegat a l'exterior, abillat de selectes esgrafiats i guitxeries de filiació clàssica i pigmentació bicolor a base de blanc i marró. Com també les CAPELLES BESSONES o de Nostra Senyora del Pilar i de Sant Josep: Traçades ambdues per Martí d'Orinda (8,17 x 6,65 m., respectivament), participaren en la seua construcció Marc Bonos, P. Foix, Pau i Joan B. Tormo entre d'altres. Mostren,així mateix, voltes esquifades ressaltades per faixes motlurades que en la intersecció mostren belles i imponents petxines clàssiques, a més d'un fris corregut i un arquitrau lleugerament denticulat els quals descansen sobre apilastrats acanalats d'orde dòric, reiterant globalment la disposició serliana d'arcs entre llindes. I la CEL.LA DEL PRIOR: Habitacle de dimensions considerables, al que s'accedix tant pel claustre com per un carrer emparrat , que forma part de la façana principal, on es situa una portalada encapçalada per un escut d'heràldica borbònica en l'anvers i un retrat en relleu de la fundadora al seu revers. Fou, juntament amb la costanera, la primera cel.la que es va edificar en la nova planta (1630), per la qual cosa tenen unes dimensions superiors a les restants, construïdes amb posterioritat (a partir de 1633) prenent com a model les homònimes de Valldecrist. Esta es dividix en dos diàfanes plantes unides per una discreta escaleta interna i mostren una elegant decoració acadèmica de tonalitat blanquiblava deguda, molt probablement, a les mateixes mans que les dels autors de la renovació de les capelles laterals de l'església i de l'aula capitular. D'ací, tot i enfilant-se cap el nord, s'ix al CLAUSTRE MAJOR, del qual s'inspiraren els dos més menuts. També utilitzat com a cementeri des del 30 de març de 1640, és d'unes proporcions considerables i obra de Tomàs Mellado i del seu gendre Gaspar Sancho fonamentalment. De la seua totalitat s'han perdut parcialment dos corredors, esdeveniment que no ha restat prestància a la seua arquitectura en conservar-se un alt percentatge de l'obra pètria. Seguint el vèrtex nordoriental de l'esmentat claustre es troben dos dels escassos exemples originals de les CEL.LES, edificades des a partir de 1633, a pesar d´haver-se començat tres anys abans, i inspirades en les de la cartoixa d'Altura, foren traçades per Martí d'Orinda i fra Gaspar de Sanmartí, amb el vist i plau de fra Antoni Ortiz, i la participació d'Antoni Badenes, Pallarés, Pau, Jaume Rebull, Doménec Redolat, mossén Guillem Roca, Gaspar Sancho o Joan B. Vergara. Així com una de les TORRES: Desapareguda la torrassa idèntica que tancava l'ala nordoccidental, esta s'alça a través de tres plantes combinant còmodes escales de tres trams en els pisos inferiors amb una gràcil escaleta de caragol que comunica amb el terrat. És, en suma, una construcció sòlida realitzada en base a la utilització de rajola vista en els cantons dibuixant perfils denticulats i enlluït central de tonalitat ocre. Remata el conjunt, potser de caràcter defensiu, una cornisa coronada per boles i piràmides de gust escorialenc, en la línia de les fàbriques coetànies del monestir de Santa Maria del Puig , del Col.legi del Corpus Christi o del monestir de Sant Miquel dels Reis de València. Fou conclosa el 1668. Acabat el recorregut d'este claustre, es torna a l'espatla de la capella major del temple cartoixà on es troba el RERALTAR: Peça arquitectònica independent del temple (4,85 x 4,55 m.) sobre la què s'eleva una cúpula sense tambor sustentada en petxines i la llanterna. Apareix íntegrament exornada amb esgrafiats bícroms de lèxic renaixentista que incidixen en el seu marcat caràcter eucarístic (sancta sanctorum). Es té constancia que treballaren en ella Rafael Mallorquí, Martí d'Orinda, Pallarés, Jaume Rebull i Joan B. Tormo i ací esta soterrada la fundadora del cenobi des de 1656. Al seu costat es desplega l'excepcionalment espaiosa SAGRISTIA: Habitació auxiliar de l'església (8 x 17, 55 m.) annexa a la capçalera en el costat de l'Epístola a la qual s'entra tant pel claustre gran com pel claustret de ponent (a través d'un vestíbul) i s'organitza per mitjà de tres trams, coberts per lluminoses voltes bufades decorades amb motius geomètrics de regust clàssic i sustentades per pilastres fasciculades i discret entaulament. Els responsables de la seua configuració i embelliment foren Antoni Badenes, Agustí Cuevas, Pere Joan Espasa, Vicent Gazo, Antoni Miró, fra Antoni Ortiz, Bernat Ribaulo, mossén Guillem Roca, Francesc Sayas, Joan B. Tormo i Guillem Vila. Com ja s'ha referit, este edifici comunica amb el CLAUSTRET DE PONENT: Pati cobert simètric al de llevant, de dimensions i disposició idèntica, sobre el que giravolten algunes de les dependències capitals de la cartoixa (locutori, capella de Santa Anna, aula capitular i refectori, a més de la sagristia o de la pròpia església). Fou el darrer dels tres claustres en edificar-se i en ell varen intervindre Pere Do, Esteve Gramalles, Joan Guillem, Pere Leonart Esteve i Doménec Redolat principalment. Des d'ací, per la galeria nord, s'accedix al LOCUTORI: Construcció extremadament allargada (18,15 x 3,22 m.) i rematada per cúpula sobre petxines carent de tambor i llanterna. Mostra un banc corregut en una de les seues parets, volta de canó,cartel.les flanquejant la cúpula , testera de quart d'esfera sustentada en dues trompes en forma de petxina i porta de fusta tallada a l'entrada. Al seu costat s'obri altra porta de fusta ricament motlurada que recorda les de la Casa Professa de la Companyia a València i dóna pas a la CAPELLA DE SANTA ANNA: Espai rectangular (7,48 x 6,70 m.) coronat per una cúpula rebaixada mancada de tambor sobre petxines. L'ornamentació esgrafiada (1674) a base de dos tonalitats ompli tots els paraments produïnt un efecte semblant a l'horror vacui, desplegant iconografia relativa als Pares de l'Església, la Immaculada Concepció, Sant Pere, ... entre angelets, caps de xiquets, figures antropomorfes i fauna diversa embrollada en simètrics roleus vegetals. Solament es lliura de l'adornament el sòcol, antany enrajolat amb taulellets, i el maltractat altar d'escaiola polícroma de la titular amb la Mare de Déu. Paret mitgera es localitza l'AULA CAPITULAR: Ampul.lós recinte rectangular ( 21 x 8 m. ) de quatre tramades cobertes per una volta tabicada amb llunetes, al qual s'entra per una porta semblant a la de la capella veïna. Presenta un sòcol de taulelleria, malauradament desapareguda, sobre el qual arranquen pilastres corinties a base de plaques que descansen sobre mènsules. A més, dos faixes d'esgrafiats ( una més àmplia damunt del sòcol i altra més estreta en el fris ) i un desenrotllat arquitrau denticulat proporcionen continuitat a l'espai - solament interromput en l'altar, puix denota ser obra de finals del Set-cents -. Esta capçalera està rematada per columnes i pilastres corinties que la dividixen en tres parts,on hi han tres nínxols ( dos laterals amb sants cartoixans, segurament Bru de Colònia i Hug de Lincoln, i el central més gran però buit on pogué quedar la Immaculada ) i un poderós dintell finament treballat sobre el què apareix un tant mutilada la representació escultòrica de la Trinitat. Per últim, en el corredor de ponent del pati porticat es troba una de les peces més espectaculars del complex, el REFETOR: Edificat per un nombrós equip de manobres i tallistes segurament a les ordres de Joan Guillem, Doménec Redolat i Gaspar Sancho; este espai (32 x 8,26 m.) de sis trams, volta tabicada amb llunetes, pilastres dòriques (amb els daus decorats per motius geomètrics) sostingudes per mitjà de mènsules, fris amb esgrafiats bícroms (1678) i arquitrau denticulat queda rematat en la testera per un Sant Sopar al temple d'inspiració leonardiana, emmarcat en un magnífic marc de fusta deguda a les mateixes mans que confeccionaren les artístiques portes abans al.ludides. El refectori té accés directe a la primitiva conreria o casa de baix (ampli terreny per on passava antigament -fins el 1611- el camí que conduia al Puig), de la qual han desaparegut la majoria d'edificis rurals necessaris per al sosteniment dels conventuals, de la mateixa manera que el primitiu cenobi i l'hostatgeria. De de 1999 s'ha mamprés la recuperació de la cartoixa per iniciativa privada després d'anys d'oblit i ominosa desídia, com també l'actualització de les seues contribucions al panorama

• Vallés, J. de Primer instituto de la sagrada religión de la Cartuxa. Fundaciones de los conventos de toda España, mártires de Inglaterra, y generales de toda la Orden, 1663 ( reed. Barcelona, 1792 )
• Ortí y Mayor, J. V. Fundación de el Real Monasterio de Ara Christi, de monges cartuxos, en el reyno de Valencia, València, 1732.
• Sarthou Carreres, C. " La Cartuja de Ara Christi ", Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, tom IV, 1923.
• Monasterios valencianos ( su historia y su arte ), València, 1943.
• Roca Miquel, R. « La antigua Real Cartuja de Ara Christi », Valencia Atracción, XL ( 2° época ), 366, 1965
• Galbis Blanco, M . D. " Un monasterio valenciano: la cartuja de Ara Christi del Puig ", Primer Congreso de Historia del Pais Valenciano ( 1971 ), vol. III, Universitat de València, 1976.
• Hogg. J. " La Cartuja de Ara Christi ", Analecta Cartusiana, 41:8, Salburg, 1980.
• Benito Goerlich, D. " Cartuja de Ara Christi ", Catàleg de monuments i conjunts de la Comunitat Valenciana, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, Generalitat Valenciana, tom II, València, 1983.
• Barlés Báguena, E. " La participación de los miembros de las órdenes religiosas en el proceso de construcción de sus monasterios. El caso de la Orden Cartujana en España ( siglos XVII y XVIII ) ", Artigrama, 10, 1993.
• Las cartujas construidas de nueva planta durante los siglos XVII y XVIII en la provincia cartujana de Cataluña: Ara Christi ( Valencia ), La Inmaculada Concepción ( Zaragoza ), Nuestra Señora de las Fuentes ( Huesca ) y Jesús Nazareno de Valldemosa ( Mallorca ), Tesi doctoral, Departament d´Història de l´Art de la Universitat de Saragossa, setembre-1993, 13 vols. i carpeta de planimetria.
• " Una aproximación a las fuentes de estudio de la Orden Cartujana: los archivos monásticos. El caso de las cartujas españolas de Ara Christi ( Valencia ), La Inmaculada Concepción ( Zaragoza ), Nuestra Señora de las Fuentes ( Huesca ) y Jesús Nazareno de Valldemosa ( Mallorca ) ", Die Misthische Tradition und die Kartäuser, Internationarler Kongress ( Lillienfeld), Analecta Cartusiana, 1996.
• " Las cartujas de la provincia cartujana de Cataluña: una aportación al estudio de sus vínculos y relaciones durante la segunda mitad del siglo XVI y los siglos XVII-XVIII ",
• Actes del Congrés internacional `Scala Dei, primera cartoixa de la Península Ibèrica i l´Orde Cartoixà ´ (setembre, 1996 ), Analecta Cartusiana, 139, La Morera de Montsant, desembre-1999.
• Ferrer Orts, A. La Reial Cartoixa de Nostra Senyora d´Ara Christi, Ajuntament del Puig, 1999.
• " En torno a la actividad constructiva en el reino de Valencia durante la primera mitad del siglo XVII. La cartuja de Ara Christi ( El Puig ) ", Actes del XVII Congrés d´història de la Corona d´Aragó ( Barcelona-Lleida, 2000 ), en premsa.
• " La dispersión del legado cultural y artístico de la cartuja de Ara Christi ( provincia de Cataluña ) en el siglo XIX. Datos para su estudio ", Analecta Cartusiana, 181, Salzburg, 2001.
• " La historiografia de la cartoixa valenciana d´Ara Christi i els seus artífexs ( 1585-1660 ) ", Boletin de la Sociedad Castellonense de Cultura, LXXVIII, 2002.
• Ferrer Orts, Albert (coord.) Les cartoixes valencianes. Guia, [trilingüe], El Puig, 2003.
• La cartoixa d´Ara Christi (1585-1660), Analecta Cartusiana, 197, 2 vols., Salzburg, 2004.
• " Els artífexs de la cartoixa d´Ara Christi (1661-1682). Darreres dades i reflexions", Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, LXXX, 2004.
• " La cúpula de la iglesia cartujana de Ara Christi. Génesis, evolución y artífices de su construcción ", Archivo Español de Arte, 309, 2005.
• Giner y Aragón, J. B. Fundación y progressos de Ara Christi, convento de religiosos cartuxos ( ed. crítica i transcripció d´Albert Ferrer Orts ), Analecta Cartusiana, 196, Salzburg, 2003.