|
Albalat de la Ribera té els seus orígens a l’època pre-romana, i segurament ocupava els pujols més elevats de la població, l'àrea on ara trobem el carrer de la Torreta i els seus voltants, a partir d'aquest nucli trobaríem una sèrie d'aiguamolls, ja que abans d'arribar a Albalat el Xúquer es dividia en dos braços, un dels quals desembocava a l'Albufera. En aquest nucli i pels voltants de la població, han aparegut diverses troballes arqueològiques -puntes d'armes, ceràmica, etc.- que segons Antonio Martínez Pérez:
“...van desde finales del Bronce hasta épocas medievales, pasando por la Cultura Ibérica y la Romanización, extendiéndose por una área que va desde el cementerio hasta la misma población incluida.” (AL-GEZIRA, Núm 1, 1.985)
A més les darreres excavacions portades a terme han tret a la
llum un poblat de l’Edat del Bronze Final (s. VIII/VII a. C) que té des d’un
primer moment contactes amb comerciants fenicis, que utilitzarien el poblat
com un lloc on deixar les seues mercaderies en dipòsit mentrestant es
comerciava amb els poblats de l’interior. El fet que s’hagen trobat recipients
ceràmics fenicis amb vaixella de producció local han fet que les excavacions
d’Albalat tinguen una gran importància per a la investigació sobre els orígens
i formació de la cultura ibèrica en les terres valencianes.
Açò ha fet suposar a diversos historiadors que no lluny de la
població estava situada la ciutat ibèrica de Sucro, aquesta hipòtesi es troba
recolzada pel fet que prop de la vila, al terme de Polinyà trobem una partida
anomenada el Gual -etimològicament, lloc per on es pot passar-, hem de
recordar que encara no fa molts anys el riu es podia travessar a peu. Però com
diu E. Pla Ballester:"...por ahora se la ha situado en Alzira, en Cullera y en
Albalat de la Ribera, sin que existan razonamientos suficientes para fijarla
en ninguno de los tres sitios". (NUESTRA HISTORIA, VOL.1, València
1980), de tota
manera es creu que el campament romà que ataca els ibers si que es trobava al
poble, així E. Llobregat diu:"...Schulten emplaza el campamento en Albalat de la
Ribera..." (NUESTRA HISTORIA, VOL.2, València 1980).
De tot açò si que podem afirmar l’existència d'un nucli de
població:
 | “El poblamiento ibérico fue
predominantemente de zona de montaña, aunque hay que descartar la existencia
de poblados en las llanuras ... en zonas solo ligeramente elevadas pero
inmediatas a una corriente de agua que las aislaba y protegía en parte, como
ocurría con el poblado que estaba en l'Alteret de la Vintiutena de Albalat de
la Ribera”. E. Pla Ballester (NUESTRA HISTORIA, VOL.1, València
1980) |
Fou amb la Batalla de Sucro, en les primeres dècades del segle
IIn. quan la Ribera, i amb ella el nostre poble, passa a formar part de
l’Imperi Romà. És a aquesta època que deguem el nom del nostre poble, en ser
batejat pels àrabs, ja que per la població passava la Via Augusta, segons E.
Llobregat:
"Como puede verse el camino es francamente costero,.
..,evitando la Albufera por su orilla occidental para cruzar el río en
Albalat..." "..., una d'aquelles vies romanes que comunicaven el territori de
la Hispània romana, Albalat, segons l'etimologia àrab, vol dir la
calçada." (NUESTRA HISTORIA, VOL.2, València 1980)
Després com la totalitat del país va romandre sota la
dominació islàmica fins l'any de la conquesta cristiana pel bon rei Jaume Ir.
l'any 1.238; el qual abans conquerir la ciutat de València, i tot preparant el
camí, practicà diverses incursions pel territori valencià, i en una d'aquelles
va arribar al nostre poble on va romandre uns dies, d'aquells que van de sant
Miquel a la Puríssima, tal com ho diu el mateix rei al Llibre dels
Fets:
E quan nos fom albergats dix un sarrahí que si esperàssem
Zahen tro al sol exit, que el que.ns daria batayla. E nos enviam-li a dir
que.l esperaríem tro al sol exit. E esperam-lo tro al matí, e quan vim que no
venia cargam nostres azembles e trobam nostra algara en Ribera de Xúcar, e
anam passar a Albalat. E estiguem aqui IIII dies. E era la terra tan solevada
que no y poguem pendre sinó LX sarrahins, que y presem entre tota la
cavalcada, mas trobam ordi molt e galines, e carregam aquí d'ordi totes les
bèsties quant levar podien, e passam al pont de Quart, e tornam-nos-en en
Burriana.
 Els Castellví van vendre la vila el 1.510 als Borja, una de les
grans famílies del Regne de València. Fou en aquest període que la Universitat
d'Albalat comprà una casa a Jaume Exea per construir de nova planta la Casa de
la Vila el 1.644, que encara hui serveix a tal menester i conserva bàsicament
la mateixa distribució, seguint les traces del mestre d'obres Serafí
Esteve, aquesta casa a més d'acollir
les dependències que avui trobem normals com l'arxiu, presons, i diverses
sales de reunió, acollia a més un dels serveis municipals: la carnisseria, de
la qual encara es poden veure tres arcs de la llotgeta.
També mentre els ducs de Gandia tenien la propietat de la
població, a Albalat s'agrega tot allò referent a la jurisdicció eclesiàstica
del poble de Pardines l'any 1.638, despoblat a causa de les nombroses
inundacions del Xúquer, en aquest any en que solament quedava un habitador al
poble, Baltassar Requeni, es procedí a la clausura de l'església, emancipada
de la parròquia d'Albalat el segle XIV.
La vila a finals del s. XIX construeix diversos serveis
municipals que modernitzen la fesomia de la Vila, així el 1850 va construir
l'escorxador municipal al camí de la Dula, i traslladà a aquest mateix camí el
cementeri, a una distància prudencial tal com es recomanava des de les altes
instàncies; al mateix temps construïa de nova planta les Escoles-Hospital, al
solar que ocupava l'antic hospital, segons les traces de l'arquitecte José
Martínez, que substituí un projecte de Sebastián Monleón.
Però urbanísticament no fou fins l'actual segle XX que comença
l'expansió urbanística de la nostra vila. A principis de segle, el 1.911, el
poble demanava la construcció d'un pont
sobre el Xúquer, dut a bona fi gràcies a l’interès de l'aleshores
representant en Corts pel districte de Sueca en Francisco Peris Mencheta, pont
que incorporava l'arquitectura de ferro segons disseny de l'enginyer Arturo
Monfort Hervàs. D'un altre costat i atenent a la preocupació per la higiene la
vila construïa els llavaners l'any 1902, un nou escorxador municipal l'any
1.901 segons plànols de Luis Ferreres, i el mercat municipal el 1903 seguint
els plànols de Manuel Peris, al mateix temps el municipi va construir una font
coberta enmig de la plaça de la Cort.
Però no fou fins ben entrat el segle, els anys 30, amb
l'obertura de la Gran Via, la qual incorporava per primera vegada els xamfrans
a les cantonades i un passeig ajardinat al seu mig -al final de la qual el
municipi construí les escoles-, la regularització de la plaça i ampliació del
carrer Peris Mencheta, i l'obertura del carrer del Crist, que es posaven les
bases per a la posterior extensió urbanística dels 60. Hem d’esmentar el
notable creixement que la vila ha experimentat els darrers anys del segle XX,
expansió sempre condicionada per les velles defenses del riu: la
mota.
Aquest riu que sempre ha acompanyat la vila d’Albalat, i amb
qui hem sabut conviure i respectar tots els albalatencs.
|
