Una de les principals activitats econòmiques de la vila sempre ha sigut l’agricultura, encara que actualment ja ha deixat de ser-ho, actualment són molts els albalatencs que conbinen un altre treball amb l'agricultura a temps parcial. L’il·lustrat valencià Cavanilles ja escrivia abans del 1795 que "sus delicias son la huerta y, mucho más, los arrozales", En el terme municipal es conrea majoritàriament els tarongers, però una bona part de la seua superfície està encara ocupada pel paisatge de la marjal amb el conreu de l’arròs, les séquies i els ullals recorren aquest paratge húmit, on hem de destacar l’ullal Gros i l’ullal de Mula, que amb les seues aigües li confereixen la qualitat de zona húmida, amb la seua vegetació i fauna característica, inclòs en el Parc Natural de l’Albufera.

L'arròs: el procés de conreu de l'arròs, ja era practicat pels àrabs en tota la Ribera Baixa, on el llac de l'Albufera tenia en 1761 una superfície de 13.962 Ha., en 1.863 va passar a tenir 8.190Ha., i ja en 1.927, any en que es varen prohibir els aterraments de l’Albufera, es va quedar amb 3.114Ha. Aquesta reducció fou el fruit d'uns espectaculars moviments de terra que es portaven amb barca fins les parcel·les que es volien dessecar. En total des que 1.863 a 1.927 els llauradors aportaren 6 milions de tones mitjançant les barques i els cabassos per tal de guanyar-li al llac més terres de conreu.

El nostre arròs, segueix sent dels més productius del món, però es donen inconvenients com és el gran consum d'aigua en un moment en que la resta de regadius tenen carestia. El caràcter minifundista de les explotacions, dona per cultivador una mitjana de 1'75 Ha., davant les 27'14 que tenen a Sevilla, per tant açò és un fre important per tal d'assegurar la productivitat. De mica en mica, el taronger li va retallant terra a la gran taca arrossera, que en 1.995 ocupava 12.000 Ha., repartides en dues àrees: una de 9.000 Ha. entre l'Albufera, l'autopista A-7, el cordó alçat per on passa el Xúquer i la frnja costanera (termes de Cullera, Riola, Fortaleny, Corbera, Llaurí, Favara i Tavernes.

Amb la incorporació a la CEE, en 1.986 i amb la creació de la Unió Europea en 1.993, s'exigeix una adaptació de l'arròs al mercat comunitari, que s'inclina per l'arròs de gra llarg. La principal destinació de l'arròs riberenc és la UE, especialment a França, Bèlgica, Holanda i Portugal.

Els cítrics:són el conreu que més simpatia per part dels propietaris de la terra com ho demostra la seva evolució recent: (en la Ribera del Xúquer).

• En 1.956 hi havia 21.600 Ha.
  
  
• En 1.986 hi havia 32.400 Ha.
  
  
• En 1.995 hi havia 35.000 Ha.
  
  

El procés d'especialització d'algunes comarques a la citricultura començà a finals del segle XVIII en la Ribera Alta (Alzira i Carcaixent) on es plantaren els primers horts, però fou a mitjans de segle XIX quan s'expangué, degut a una sèrie de factors:

• Una creixent demanda de taronges per part de Gran Bretanya, seguit de França i altres països industrials.
  
  
• La capacitat productiva de la terra riberenca (clima i reg.) i una mentalitat oberta a les innovacions dels seus propietaris i cultivadors.
  
  
• La construcció d'una xarxa de transports (ferrocarril i ports) que varen facilitar l'extracció fins als llocs d'embarcament.
  
  

La gran expansió agrícola i comercial arribà al seu millor moment entre 1.925 i 1.930, però patí les dues crisis econòmiques i bèl·liques i no tornar a recuperar-se fins a 1960. L'entrada d'Espanya a la CEE i la creació de la UE, ha reactivat el sector citrícola i ha impulsat l'expansió del conreu i l'adopció de noves varietats (sobre tot de mandarines), amb un fort increment dels seus modests competidors (Marroc, Israel i Xipre).

Segurament aquesta gran expansió que s'ha donat en el conreu dels cítrics no s'hagués pogut fer si al mateix temps no s'haguera produït una diversificació del tipus d'arbres (navel, satsuma, clementina, sangunalli, navel-late etc. ) i s'haguera ampliat el període de la campanya. Així s'ha aconseguit oferir al mercat una major gamma de fuites durant un període de temps més llarg, evitant així la concentració de l'oferta en u na sola varietat i en molt pocs mesos (desembre a febrer) com era habitualment en les campanyes anteriors a 1.936.

Les mandarines s'han convertit en el símbol de l'expansió més recent i es pot dir que des que l'any 1.985 no s'ha plantat cap altra cosa, i l'objectiu és ben clar; avançar la campanya citrícola i aconseguir una major especialització en el mercat internacional.

Entre les activitats econòmiques trobem per una part la indústria lligada a l’agricultura, representada per la cooperativa. També hi ha indústries de pintures i els seus derivats, de construcció de mobles i fusteria en general, les relacionades amb el metall i els ferratges, les de construcció, de joguines, etcètera, que amb el comerç i els servei constitueixen i amplien l’economia local, aquestos sectors estan creixent i ofereixen una major diversificació econòmica.