El País Valencià pertany plenament a la regió de clima mediterrani. Aquest clima és de tipus subtropical, d'hiverns moderats i estius prou calorosos. Es caracteritza principalment perquè posseeix un clar període sec durant l'estiu, tret extraordinari entre els diferents climes mundials.

Molt sovint es parla de la bondat climàtica i en la riquesa dels regadius valencians, sense tindre en compte els riscos i la incertesa que el clima mediterrani implica. És veritat que les temperatures mitjanes en la zona de la costa són realment suaus, que no fa falta gastar molt en calefacció durant l’hivern i que la brisa marina ajuda a suportar els rigors de la calor estival, omplint de gents les platges. La moderada oscil·lació tèrmica al llarg de l’any permet cultius molt variats i rentables: infinitat d’hortalisses, fruites com les taronges, els nespres, més apropiats de zones tropicals i que es troben ni més al nord ni a l’interior peninsular. A les hortes es poden alternar varies collites en un mateix any, sense deixar descansar a la terra, afegint adobs i deixant córrer l’aigua que vessa com per art de màgia per milers de quilòmetres de sèquies.

Tot pareix perfecte, idilic, “jardí de flors en una eterna primavera”. Però ni el clima és tan bo, ni l’aigua tan segura. No hi ha que oblidar, que a les regions mediterrànies per raons climàtiques, les fluctuacions i inseguretat de les collites són molt més grans que a les regions atlàntiques. I que quan major és el grau de dependència amb respecte de l’aigua o s’està als límits climàtics, majors són els riscos i incerteses que es pateixen. Per això, a major incertesa major intervenció dels homes sobre els processos naturals per intentar assegurar la provisió d’allò que es persegueix. L’aigua per el reg no arriba als camps per art de màgia: darrere hi ha una ingent i històrica llavor de regulació dels rius mitjançant embassaments, de captació d’aigües subterrànies per pous, perquè ací al nostre clima, ni plou quan l’agricultor vol, ni ho fa quan les plantes més ho necessiten.

Els principals factors del clima valencià (radiació global, expossició marítima i relleu) resumeixen els principals elements climàtics que donen com a resultat una sèrie de "subclimes".

Eixos subclimes venen determinats per uns factors com són l'altitud i la ubicació geogràfica del territori.

La posició litoral del País Valencià, fa que les situacions atmosfèriques més inestables siguen les anòmales dins de la circulació general de l'oest predominant a les latituds mitjanes. Així els fronts atlàntics poques vegades ens produeixen precipitacions importants. Per contra, són les situacions de llevant, moltes vegades associades a depressions aïllades en altura (les denominades gotes fredes) les que generen en major o menor mesura les precipitacions més abundants. Amb tot això, l'escasa frequència d’aquestes precipitacions fa que en conjunt sigam un territori semiàrid i subhumit.

Altre factor per compendre la diversitat climàtica del País Valencià, és el relleu. La disposició d’algunes aliniacions muntanyoses, sobre tot les orientacions catalànides, dificulta la penetració de la influència marina i afavoreix la gènesi subclimes particulars.

En casi tot el territori valencià les precipitacions cauen quasi exclusivament en forma de pluja. El volum de precipitació dels dies que registren neu o calamarsa només suposen el 10% de les precipitacions anuals per damunt dels 1.000-1.200 m d'altitud.

El País Valencià compta amb una sèrie de subclimes, del qual nosaltres pertanyem al “Clima de planura litoral septentrional”. Correspon a la plana costanera que va des de l’Ebre fins el Xúquer, amb precipitacions mitjanes de l’ordre dels 450 mm a la Ribera i 550 mm al nord de Benicarló, que presenta un màxim ben marcat al mes d’octubre (100 mm) i la resta de la tardor, que contrasta amb una primavera bastant curta en pluges (abril, el més plujós, no arriba als 40 mm) i un estiu molt llarg i sec (de quatre a cinc mesos). Aquest règim de pluges tan descompensat al llarg de l’any es deu a que la franja litoral es troba molt resguardada per les muntanyes ibèriques amb respecte als fronts que venen des de l’Atlàntic (temporals de ponent) durant la primavera (efecte foehn). En canvi, el mateix esglaó muntanyós reactiva els temporals de llevant que solen produir-se a la tardor, fent que les pluges siguen molt puntuals i intenses en curts períodes de temps.

Les mitjanes tèrmiques són molt suaus, entre 24-25 ºC al mes més càlid i de 9’5 a 10’5 ºC al més fred, gràcies a la seva exposició solejada i al resguard que les muntanyes suposen amb respecte als vents freds del NW. La proximitat al mar i el consegüent règim de brises es tradueix en un elevat índex d’humitat ambiental durant la major part de l’any, al temps que les oscil·lacions tèrmiques, tant diàries com anuals, siguen molt suaus.

La vegetación

---

La ribera del Xúquer

La Ribera del Xúquer seria una gran comarca que s´estendria a les dues riberes del riu en el seus darrer tram de 40 qm. abans d´arribar a la mar.

Es distingeix Ribera Alta i Ribera Baixa, encara que les diferències d´altitut no son molt perceptibles, i quasi tots els pobles es troben entre els 10 i els 40 metres.

El con al·luvial del Magre és l’únic element físic que podria servir per a marcar la línia divisòria entre l’Alta i la Baixa, però segueix essent molt difícil d´ explicar per que Albalat a 13 mts. d’altitud, és de la Ribera Baixa, i la seua veïna Algemesí a 18 mts. és de laAlta.

Hi ha geògrafs, historiadors, economistes i altres intel·lectuals que reclamen que no es distingueixca entre la Alta i la Baixa i es parle de Ribera del Xúquer.

Des de el punt de vista natural la majoria dels pobles de la Ribera participen de la mateixa forma de relleu; una gran plana d’inundació, construïda amb les aportacions sedimentaries del Xúquer i dels seus afluents : el Magre per l’esquerra i el Sallent per la dreta.

Albalat pertany a la Ribera Baixa. En la Ribera els pobles els podem classificar en tres tipus:

1. Els situats al peu d’un mont d’un vessant muntanyós: Cullera al peu de mont de la serra de les Raboses i Corbera, Llaurí i Favara al falder de la serra de Corbera.
   
   
2. Els pobles situats sobre alterons o elevacions menudes d’origen miocènic com Sollana i Almussafes.
   
   
3. Pobles construïts a la mateixa vora del riu, aprofitant-se de que és la part més alta de la geometria convexa de la plana d’inundació com els casos d’Albalat, Polinyà, Riola, Fortaleny i Sueca. Aquestos pobles foren més afectats per les riuades a mesura que sanaven construint assuts en el passat, cada volta que augmentava el nivell de les aigües i dificultava el corrent. Es per això que els seus habitants van començar a construir dics o motes de protecció entre el llit del riu i les poblacions. La majoria d’aquestes obres son posteriors a 1.635 i han estat ampliats i restaurats en dades recents com desprès de la pantanada del 82 que vas ser la darrera.
   
   

La major part dels municipis participen d’una mateixa forma de relleu: una gran plana d’inundació que fou construïda amb les aportacions sedimentaries del Xúquer i dels seus afluents, el Magre, Sallent i Albaida.

Aquesta costa d’àmplies platges amb dunes longitudinals, que separen la mar de les zones marjalenques, que son l’origen de tota la comarca i que han estat dessecades per l’ acció antròpica i aprofitades pel conreu de l’ arròs.

Tota la Ribera del Xúquer és una plana d’inundació, per tant està sotmesa a una periòdica acumulació vertical de sediments durant les revingudes en una espècie d’episodis curts però intensos que es dona quant el riu disposa de gran energia per remoure i redistribuir sediments , el que provoca un guany vertical i lateral a la Plana.

La comarca és travessada pel major dels rius valencians, i al arribar a la seva desembocadura ha alimentat a moltes sèquies pel reg. a la comarca.

El Xúquer forma l’eix de la comarca, que en aquesta última part del seu recorregut, divaga notablement amb grans meandres i direcció molt variable.

Les crescudes de la tardor han provocat històricament terribles inundacions, però el regim ha sigut canviat per la creació de grans pantans al curs mitja i alt dels seus afluents principals (pantans d’Alarcón, Contreras i de Ferata) que han regulat notablement el regim.

Topogràficament, el relleu d’aquestes planures pot ser llis, còncau o convex. En aquest darrer cas el riu discorreix per la zona mes alta de la plana i quant sobreïx, produeix fluixes divergents que omplin les parts laterals mes baixes.

A la Ribera Alta apareixen alternances còncaves, convexes i horitzontals mentre que la Ribera Baixa és una planura convexa (segons els alçaments topogràfics), on la part més elevada coincideix amb el llit del riu i amb les terres properes, mentre que les terres allunyades del N. i del S. Estan lleugerament més baixes.

---

Anterior	Principal	Siguiente