La llibertat de què ens parla Mill en els seus escrits i especialment
en l'assaig que ací analitzarem, Sobre llibertat,es refereix
a la llibertat social i política, i no al problema del lliure albir,
tal i com ell mateix precisa en la Introducció. D’ací ve
que el mateix títol siga On liberty i no “free will”, com
ocorreria si es referís a un discurs sobre la llibertat en sentit
metafísic. Tanmateix, cal tenir en compte que tal separació
entre la concepció metafísica del problema de la llibertat
i la concepció político-social d'aquesta no deixa de ser
una diferència analítica dels nivells en què es pot
investigar aqueix tema, però no és estrictament una distinció
que teòricament separe un problema de l'altre. Ans al contrari,
se situa en el punt de distinció kantiana entre raó teòrica
i raó pràctica: especulativament res no podem establir sobre
allò que l’home és com a ser lliure (encara que científicament
podem arribar a conèixer les seues determinacions) però,
des de la raó pràctica, podem definir la llibertat de la
voluntat a través d’allò que el mateix llenguatge dels imperatius
ens proporciona. La qual cosa significa que parlar de si l'ésser
humà és lliure o no és parlar de quina és la
seua llibertat ètica social i política. És en definitiva
un tema que s’ha de plantejar des de la raó pràctica. En
aqueix sentit, la postura de Mill en investigar els límits del poder
de la societat sobre l'individu entra de ple en la controvèrsia
entre voluntat general - voluntat particular que havia estat objecte del
pensament polític modern. I així adquireix les característiques
d’una defensa dels drets de l’individu fonamentats en la llibertat individual
enfront d’una llibertat general institucionalitzada en poder de la majoria
a través del govern representatiu. Però a l’hora d'investigar
sobre els límits d’aqueixa racionalitat pràctica instituïda
–d’aqueixa racionalitat que apareix corn a totalitat- es presenta la necessitat
d’introduir-hi un principi legitimador que en definesca el límit.
Un punt que, per un costat escape a la totalitat i, per un altre, fonamente
la mateixa llibertat. Al meu entendre, Mill troba les possibilitats d'aqueixa
operació teòrica en el principi d'individualitat.
Aquests problemes sobre la sanció última del principi d’utilitat introdueixen, al seu torn, la qüestió de la relació entre la felicitar per al major nombre i la justícia com a obligació, com a deure moral. El problema és si els éssers humans actuen per deure o perquè desitgen la felicitat; més exactament, si l'acció correcta des del punt de vista moral és l’acció justa o l’útil. En principi, l'afirmació en el sentir que el fi de l’ésser humà és promocionar la felicitat sembla contravenir la moral com a recerca de la virtut. Tot1 així, per a Mill, la confrontació entre felicitat i justícia no és tal. El que defensa és que el principi d’utilitat implica la igualtat de drets, la idea de justícia. Com a element il·lustratiu del seu punt de vista respecte a aquest problema, n’hi ha prou de citar la seua crítica a Kant. La concepció kantiana que l’ésser humà és fi de si mateix i que s’ha de fer digne de la felicitat, en comptes de tendir a aquesta com a un fi que el desvinculàs del deure, considera l’acció moral com a condició de possibilitat de la felicitat. Per a Mill el que hi ha en Kant, però, és una acceptació tàcita del principi d’utilitat, ja que considera que en la primera formulació de l’imperatiu kantià: “Obra de tal manera que la regla d’acord amb la qual actues puga ser adoptada com a llei de tots els éssers racionals”, hi hauria, virtualment, un reconeixement de l’interès col·lectiu de la humanitat. De manera que l’imperatiu només cobraria sentir quan es té en compte el benefici que podria tenir la norma per als interessos col·lectius dels éssers racionals. El que interessa és mostrar que en última instància, la felicitat no s’oposa a la justícia, el que ocorre és que l’aplicació de la idea de justícia restringeix la universalitat de la norma i se subordina, en definitiva, a la idea de conveniència social. El següent text de Mill il·lustra el que diem : “Tota la història de les millores socials ha consistit en una sèrie de transicions per mitjà de les quals un costum o institució rere l’altre ha arribat a assolir el rang d’una injustícia o tirania generalment repudiada. Així ha ocorregut amb la distinció entre esclaus i homes lliures, nobles i serfs, patricis i plebeus. I sens dubte ocorrerà, i en part ja està ocorrent, amb les aristocràcies de color, raça i sexe”.
La seua defensa i precisions del principi d’utilitat han anat mostrant
com el problema de la felicitat està relacionat amb altres moltes
qüestions: l’educació, el progrés, el desig, la justícia,
la sociabilitat, els interessos col·lectius, etc. La vinculació
del principi de felicitat amb totes aquestes ve a mostrar com hi ha implícita
en Mill una idea d’allò que l’ésser humà ha de ser,
com es troba en ell una determinada concepció de l’home. De manera
que l’atenció s’anirà centrant cada vegada més a investigar
com és la realització d’un ésser humà, un ésser
humà que siga, sobretot, ell mateix. Al meu parer, aqueix és
el seu objectiu fonamental. Tot i que, per descomptat, defensarà
que aqueix ésser humà siga feliç.
L’afirmació que el fi de l’ésser humà és la felicitat i que, per consegüent, aquesta és el criteri de l’acció correcta o incorrecta, ha quedat matisada amb altres afirmacions que donen compte de la complexitat del problema. Una d’aquestes ha estat la necessitat de dormir l’ésser humà i, en fer-ho, Mill introdueix diferents característiques que formaven les bases del programa il·lustrat. L’espècie humana és una espècie que progressa i aqueix progrés és en determinats moments el que porta a plantejar la qüestió de la felicitat per a la majoria, com un fi desitjable i possible. “Considere la utilitat com la suprema apel·lació en les qüestions ètiques; però la utilitat en el seu més ampli sentit, fundada en els interessos permanents de l’home com a ésser progressiu.
El principi d’individualitat de Mill és el que farà ideològicament possible el diferent significat que la seua concepció utilitarista té enfront de la clàssica postura dels seus antecessors com J. Bentham. La noció d’individualitat es presenta com una noció purament formal: “EI lliure desenvolupament de la individualitat”, o, per dir-ho en paraules de Humboldt, que Mill fa seues: “El fi de l’ésser humà (...) és el desenvolupament més elevat i harmònic de les seues facultats en un conjunt complet i consistent”.
La característica de Mill rau en el fet que recalca la necessitat per als homes d’arribar a ser quelcom per ells mateixos, però no es pronuncia taxativament ser concebut com a individu i això significa que ha de ser quelcom en si mateix, quelcom irreductible i indivisible. Quan assenyala un contingut, fa referència a l’auto desenvolupament, i seran les capacitats d’un mateix les que aniran indicant-ne la direcció.
La individualitat es presentarà com una defensa contra la tradició. Però, també, com a expressió de les cotes de modernitat assolides. És, en definitiva, un test enfront dels abusos que el nou dret de les majories puga implicar. Així afirmava Mill : “És desitjable que en les coses que no concerneixen primàriament als altres siga afirmada la individualitat. On la regla de conducta no és el mateix caràcter de la persona, sinó les tradicions o els costums dels altres, falta un dels principals elements de la felicitat humana, i el més important, sens dubte, de progrés individual i social”. La indicació que la individualitat és un dels elements del benestar, tal com indica el títol del capítol, es viu enormement ampliada al llarg d’aquest. No solament serà un dels elements, sinó el més important per al progrés. Dit altrament, una societat modera la societat racionalitzada, no podrà consolidar-se mentre no hi haja garanties per als éssers humans d’arribar a ser individus, d’arribar a ser ells mateixos. El lliure desenvolupament de la individualitat és condició necessària per a aconseguir la felicitat, però també per a aconseguir la modernitat o els ideals il·lustrats. El problema està en les dificultats que presenta la mateixa societat -com a racionalitat pràctica instituïda en poder de la majoria- per al complet desenvolupament individual. Per a Mill, una societat que no permeta o no faça possible “el desenvolupament elevat i harmoniós de les capacitats de cadascú” no mereix el nom de moderna i marcaria també un seriós límit al progrés social.
El seu principi d’individualitat, establert com a principi final i normatiu, va omplint-se de contingut al llarg de la discussió sobre les seues possibilitats. I, en fer-ho, fixarà el significat, no sols en l’autodesenvolupament, en les capacitats de cadascú, sinó que també té altres sentits com ara la peculiaritat, l’originalitat. Això no obstant, i malgrat les diferents accepcions que hi podem trobar, el que és més important d’aquest és que proporciona a Mill un fonament per a legitimar els límits del poder de la societat.
Ara bé, al seu torn, la fixació del principi d’individualitat com a límit del poder instituït i de la societat cobra ple sentit quan s’articula amb la llibertat. Diu Mill: “Les facultats humanes de percepció, judici, discerniment, activitat mental i fins preferència moral només s’exerciten quan es fa una elecció”. I afegeix: “El qui fa una cosa qualsevol perquè aqueix és el costum, no fa cap elecció”. Tot això significa que la capacitat d’elecció és condició de possibilitat del desenvolupament de la individualitat i que, aqueixa capacitat d’elecció, implica innovar, no seguir el costum. Les pròpies opinions han de provenir, segons Mill, del propi discerniment; de la mateixa manera, “els motius d’un acte” han de provenir d’un mateix. “L’escollir per si mateix” implicarà decisió i autocontrol. En definitiva, l’home és fi en si mateix, i aqueix ser si mateix implica una creació constant –“La naturalesa humana no és una màquina sinó un arbre que necessita créixer i desenvolupar-se segons les tendències de les seues forces interiors”.
Però, tal com dèiem, la peculiaritat o originalitat no és l’únic significat que podem donar a la noció d’individualitat de Mill. Hi ha d’altres significats que fins i tot precisen millor la seua concepció. Per a Mill, l’experiència i l’aprenentatge són reinterpretats per cada individualitat de forma pròpia; la seua originalitat consisteix precisament en aquella reinterpretació i elaboració, des de si, no en la innovació partint de zero. “L’elecció” esdevé el punt delimitador entre una conducta que segueix els costums i s’adapta a aquests, i una altra que els fa propis des de la seua peculiaritat. Fins a tal punt això és així que serà l’elecció la que farà possible l’exercici de facultats com la percepció, el judici i “fins la preferència moral”, dirà Mill, per a qui tant les raons sobre una opinió com els motius d’un acte cobraran sentit quan intervé l’elecció individual. El valor primordial de l’ésser humà és ser si mateix i només pot ser si mateix si escull el pla de la seua vida. De manera que el control de la seua pròpia decisió i l’autodomini per a mantenir-la constituiran el seu valor propi. L’intent de Mill de “fondre racionalisme i romanticisme” es mostra clarament quan reivindica com quelcom propi tant la intel·ligència com els desigs i els impulsos tot considerant que tots dos formen part de la perfecció de l’ésser humà.
Tota aquesta transformació, des del principi de la major felicitat
a la defensa de les característiques peculiars i pròpies
–“les tendències de les seues forces interiors”- va introduint la
individualitat com a fi. Individualitat, no ja felicitat, n’és el
fi; mentre que la llibertat serà el medi o, més bé,
la condició de possibilitat que es desenvolupe la individualitat,
que s’aconseguesca que l’home siga fi en si mateix. Aquesta transformació
donarà lloc al [el que també siga la llibertat, i no la utilitat,
el principi que governa les relacions individu-societat.
La tesi de l’utilitarisme -la defensa de la major felicitat per al major nombre- va donant lloc a una sèrie de problemes el discerniment dels quals situa la qüestió de la felicitat en tota la seua complexitat, i, com a conseqüència, es va presentant la llibertat com a condició de possibilitat perquè es desenvolupe la individualitat. D’aquesta manera, el principi d’utilitat passarà a un segon pla i serà la llibertat el principi que governe les relacions entre l’individu i la societat. L’assaig Sobre la llibertat exposa aqueix canvi en la mateixa obra de Mill, sent alhora un exemple que, en la Modernitat, la llibertat és un ideal polític i social conscient. Fins a tal punt això és així que Mill no dubta a considerar “com la qüestió vital de l’avenir” la discussió sobre la llibertat social o civil, en concret, “la naturalesa i els límits del poder que pot exercir legítimament la societat sobre l’individu”.
L’obra és un al·legat en favor de la dissidència, necessari, considera Mill, en una època en què el poder s’exerceix més com a tirania social –“tirania de la majoria”, l’anomena- que com a opressió política. La tirania de la societat és força més subtil en el seu exercici que la del poder polític en sentit estricte, perquè “penetra molt més en els detalls de la vida i arriba a encadenar l’ànima”.
Mill és conscient d’una de les característiques de les modernes societats, que la vida quotidiana resta a l’arbitri de les regles que imposa l’opinió de la majoria, regles que impedeixen el lliure desenvolupament de la peculiaritat individual. La lluita contra aqueix despotisme ha de ser tan prioritària ara, pensa Mill, com històricament ho ha estat la lluita contra el despotisme polític.
La qüestió de la llibertat civil o social s’aborda, doncs, en termes de la contraposició voluntat general- voluntat individual, però fent un gir a allò que havia estat el plantejament polític d’aquesta dicotomia. Ara seria la contraposició entre el públic i el privat. Conseqüentment, l’anàlisi de la llibertat es farà no tant com la recerca d’un 1ímit del poder polític, sinó com la recerca d’un “límit a la intervenció de l’opinió col·lectiva”, límit que trobarà en la “independència individual”.
Un dels problemes serà concretar en què consisteix aqueixa independència individual. Mill ho farà, per una banda mantenint tesis que defensen la llibertat individual i, per altra, amb la discussió de situacions en les quals es planteja el conflicte entre límits, entre voluntat particular i voluntat universal;. entre l’àmbit del públic i del privat. Aqueixa casuística presenta al llarg de les pàgines de Sobre la llibertat que, no en tots els casos, hi ha una defensa a ultrança de l’àmbit del privat i de l’individual, com podria semblar, i fins i tot s’hi fa notar un paper intervencionista dels poders públics. Tanmateix, la defensa de la llibertat com a límit de la intervenció és un principi que es manté i li serveix a Mill per arribar i definir l’àmbit del privat.
La sobirania de l’individu sobre si mateix és el límit del control social. Només tindrà responsabilitats davant la societat en aquella part de la seua conducta que es refereix als altres; “pel que fa a ell, la seua independència és, de dret, absoluta. Sobre si mateix, sobre el seu propi cos1esperit, l’individu és sobirà”. Dèiem que aquest és un dels ideals conscients de la modernitat perquè, efectivament, només en el procés de racionalització que la modernitat representa es dóna la defensa dels drets individuals i, amb ells, la defensa d’un àmbit íntim i de relacions personals, de privacitat. Àmbit en el qual el control no es podria exercir. Això és el que Mill tractarà de defensar.
Ara bé, la concepció de la llibertat així expressada es refereix més “al fi negatiu de prevenir la interferència dels altres”, que a l’origen d’aqueix control, o a la legitimitat d’aquest. Ambdós significats de la llibertat es donen en Mill. Tal com hem vist, aquest entenia la llibertat com autonomia: que el control, en definitiva, partís d’un mateix; mentre que, ara, l’entén com la prevenció de la interferència dels altres. Aquests dos significats constitueixen dos models de llibertat en el món modern, i han estat qualificats com “llibertat positiva” quan es refereix a l’origen de la llibertat i a la qüestió de la seua legitimitat, i “llibertat negativa” quan s’expressa la idea de la no, interferència i es destaca la llibertat com la no intervenció dels altres en la pròpia activitat. La distinció conceptual entre llibertat negativa i llibertat positiva ens permet comprendre més exactament la complexitat de la idea de llibertat en Mill, com també donar compte de les relacions entre llibertat i individualitat en la seua obra.
En parlar de la individualitat destacàvem com, en Mill, era fonamental la idea que l’home és fi de si mateix, que l’autodesenvolupament, l’autorealització són inseparables de la seua idea de la individualitat. En unir la seua concepció de la individualitat com a autorealització a la de llibertat, en el sentit de llibertat positiva, entendrà la llibertat com autonomia individual, com desig de governar-se a si mateix. La llibertat positiva –l’origen i la legitimitat del control- queda precisada com a autonomia bé siga en un sentit restringit, l’autonomia individual sentit estricte o, en un sentit ampli, segons la major o menor participació en el procés que ha de controlar la meua vida. Control en el qual, per descomptat, hi intervé la representació política parlamentària o altres tipus de participació. L’origen i la legitimitat del control estarà en la pròpia individualitat i es jutjarà segons la major o menor intervenció o participació en aquest. Aquesta idea uneix la qüestió de defensa de les peculiaritats pròpies a la de control, per exemple, de la representació política. En tot cas, però, el que està destacant és una determinada idea de la llibertat, l’anomenada llibertat positiva.
Ara bé, junt amb aqueixa concepció de la llibertat, que expressa el desig de governar-se a si mateix, puga aquest realitzar-se en major o menor mesura, l’altre sentit de llibertat que trobem en Mill es refereix al desig d’un àmbit d’acció, de no intervenció dels altres en el meu àmbit d’acció i, consegüentment, als límits que ha de tenir el poder, qualsevol que siga l’origen de l’esmentat poder. Tal com diu I.Berlin.: “La resposta a la pregunta “qui em governa” és lògicament diferent a la de la pregunta “en quina mesura intervé en mi el govern”. La concepció fonamental de la llibertat que va constituint-se com a clau per poder establir el límit a la racionalitat constituïda, el límit a l’entramat social i polític, es troba, al meu parer, en la concepció negativa de la llibertat, puix que posa l’accent en l’aspecte de la no intervenció, de la no interferència. Amb la qual cosa es subratlla de la llibcrtat el sentit “d’estar lliure de” i es presenta com a “fi negatiu” en prevenir la interferència dels altres. El capítol IV de Sobre la llibertat: “Dels límits de l’autoritat de la societat sobre l’individu”, és un clar exemple de com en Mill hi ha el desig d’un grau màxim de no interferència que puga ser compatible amb un mínim d’exigència de vida social política.
El text de Mill que millor expressa la idea de llibertat com a no interferència dels altres en la meua pròpia actuació, en el meu àmbit d’acció, i que, en conseqüència associa llibertat a llibertat individual és el següent text de la Introducció a Sobre la llibertat, que fa així: “L’objecte d’aquest assaig és afirmar un senzill principi destinat a regir absolutament les relacions de la societat amb l’individu en allò que tinga de compulsió i control, ja siguen els mitjans emprats, la força física en forma de penalitats legals o la coacció moral de l’opinió pública. Aquest principi consisteix a afirmar que l’única finalitat per la qual és justificable que la humanitat, individualment o col·lectivament, s’interpose en la llibertat d’acció d’un qualsevol dels seus membres, és la pròpia protecció. Que l’única finalitat per la qual el poder pot, amb ple dret, ser exercit sobre un membre d’una comunitat contra la seua voluntat, és evitar que perjudique els altres. El seu propi bé, físic o moral, no és justificació suficient. Ningú no pot ser obligat justificadament a realitzar, o no realitzar, determinats actes, perquè això seria millor per a ell, perquè el faria feliç, perquè en opinió dels altres fer-ho seria més encertat o més just. Aquestes són bones raons per a discutir, raonar i persuadir-lo, però no per a obligar-lo o causar-li algun perjudici si obra de manera diferent. Per justificar-ho, caldria pensar que la conducta de la qual es tracto de dissuadir-lo produïa un perjudici a altri. L’única part de la conducta de cadascú per la qual ell és responsable davant la societat és la que es refereix als altres. Quant a allò que merament li concerneix, la seua independència és, de dret, absoluta. Sobre si mateix, sobre el seu propi cas i esperit, l’individu és sobirà”.
L’intent de Mill en establir els límits de la interferència del poder és posar de manifest que no només es tracta dels límits del poder polític, legal-penal, sinó també del domini que l’opinió publica pot exercir, domini que puga arribar a ser moralment perjudicial per a l’individu, sobretot si el seu ser mateix és tan característic que es contraposa a les normes socials imperants. L’aspecte d’elitisme que aqueixa presa de postura implica és coherent amb la defensa que Mill fa en tot moment de la peculiaritat, de l’excentricitat i, fins i tot, de la dissidència: “El major perill del nostre temps es mostra bé en l’escàs nombre de persones que decideixen de ser excèntriques”. Però, en tot cas, el mateix plantejament elitista -solament unes poques persones tonen aqueixes característiques personals- no és excloent, ja que la seua intenció era que hi hagués una societat i una educació tals que es pogués exercir la peculiaritat individual en el major nombre de persones possibles. La pressió moral de l’opinió pública és per a Mill una interferència en el desenvolupament i les relacions personals, en la privacitat, tan funesta com puga ser-ho la intervenció política. Per això cal fixar-ne els límits.
L’interessant de l’aportació de Mill està, al meu entendre, en el fet que fixa el límit de l’àmbit propi d’acció individual en “la mateixa protecció” de la societat. Perquè el fi ha de ser evitar que perjudique els altres i no, com és la major part de les vegades la pressió moral, intervenir en com i què és el que ha de fer un individu respecte a si mateix. Per tant, la qüestió de la interferència s’haurà d’ocórrer, amb la pretensió que l’individu actue segons la moral imperant amb l’argument que és pel seu propi bé, per la seua pròpia felicitat. En precisar d’aquesta manera el fi de la interferència, Mill pot situar els àmbits de l’acció personal molt més àmpliament i amb majors possibilitats de defensar l’autorealització i l’autonomia en l’acció individual. Perquè, si el que cal evitar és el perjudici als altres, i només en aqueix cas és legítim intervenir legalment, o moralment, sobre l’individu, tot el que es referesca a un mateix –“o al seu propi cos i esperit”- restarà fora de la intervenció dels altres. Amb la qual cosa, únicament el que fa referència i als altres en la conducta personal escapa a un control últim per part de l’individu, però, en canvi, es podrà definir amb més exactitud la seua privacitat, aqueix àmbit en què “l’individu és sobirà”.
Ara bé, hi ha una precisió que marca els límits d’aplicació de la postura defensada per Mill, i és la seua consideració que per individu sobirà cal entendre “els éssers humans en plena maduresa dels seus actes” que, a més siguen membres d’una societat desenvolupada. Maduresa individual i social és el requisit per a poder aplicar el principi. Mill manté un cert etnocentrisme en considerar que l’exercici de tal principi és un dels èxits de les societats desenvolupades. Però, a més a més, perquè això mateix el justifica per a defensar que el despotisme que es puga exercir amb les societats subdesenvolupades -els bàrbars- quan el fi siga el seu millorament. És a dir, el que no era justificatiu de la intervenció de la societat en l’individu madur i desenvolupat de la nostra societat ho és de la interferència en altres societats que no tinguen el nostre grau de desenvolupament. En aquest cas, si que considera que seria un argument justificatiu per a la intervenció en una altra societat, que va en el seu propi benefici, en el seu propi millorament.
Aquesta ambigua posició de Mill, que es mou entre el paternalisme i el colonialisme, es fonamenta en el seu convenciment que la llibertat cobra sentit en una societat caracteritzada per la comunicació lliure, per la lliure discussió, per mitjà de la qual s’aconsegueix la persuació o la convicció dels seus membres. No cal dir que es podria objectar a Mill que malament es pot entendre aleshores que el despotisme pogués aconseguir unes característiques tals, encara que fos com a fi remot de convivència a través de la lliure discussió de forma imposada i no per desenvolupament i maduresa pròpia. El mateix Mill sembla adonar-se’n quan més endavant precisarà que “l’esperit de progrés no és sempre un esperit de llibertat”. La lluita contra el despotisme del costum sembla condicionar una altra forma de despotisme, el del progrés. Tot i que Mill hi afegirà que, en tot cas el principi que caracteritza aquest, encara que puga aliar-se amb els enemics del progrés, és la llibertat.
Però la qüestió de l’elitisme, tant individual com social de Mill, no és la qüestió que més m’importa destacar. El que importa és l’afirmació que només una societat de lliure comunicació és una societat en que es puga parlar de la llibertat com a principi. Solament en aquest cas té la llibertat aplicació. Cosa que equival a dir que la mateixa modernitat és el que la fa possible. El dret a la particularitat, la llibertat negativa de l’individu ha arribat a ser una realitat institucional en el món modern. Món, en el qual cadascú és “el guardià natural de la seua pròpia salut, siga física o mental o espiritual”. Món en el qual s’ha delimitat entre la societat i l’esfera d’acció individual distinta d’aquella, i que cobra una autonomia pròpia com a esfera privada. Definir-la, precisar-la i defensar-la seran els seus objectius.
En precisar l’esfera d’acció individual, Mill marcarà la distinció entre la societat i l’individu per a deixar clar que en les qüestions que precisarà com a pròpies d’aqueixa esfera l’interès de la societat és només indirecte. La “raó de la llibertat humana” comprendrà: en primer lloc, la llibertat de consciència de pensament i d’expressió; en segon lloc, llibertat de gustos, autonomia per a elegir i planificar els nostres fins i per a obrar i, en tercer lloc, llibertat d’associació. Per a Mill, una societat lliure haurà de garantir i defensar aquestes llibertats. Per tant, la participació en l’àmbit polític no és suficient per a garantir una societat lliure. I per a Mill és evident que sols una societat que defensa aquests principis serà al seu torn una societat feliç. Mill s’oposa a tota tradició de pensament polític i filosofia social que ha considerat que l’Estat havia d’exercir el seu poder tant per inculcar qüestions de perfecció individual com de perfecció social, i es manifesta en contra dels sociòlegs que, com A. Comte, defensen que s’exercesca “un despotisme de la societat sobre els individus”. Com que aqueix despotisme pretén ser més moral que legal i com que, a més a més, el poder “no declina sinó que creix”, s’haurà de bastir una nova convicció moral. Convicció que es basarà, com hem anat veient, en una especial articulació de les idees de llibertat i individualitat que es constituirà en condició mateixa del progrés de la societat: “l’única font de millores, infal·lible i permanent, és la llibertat ja que, gràcies a aquesta, hi ha tants centres independents de millorament com individus”.
L’especial rellevància que va cobrant la llibertat en Mill ens indica
que les seues concepcions ètiques, socials i polítiques depenen,
tal com ja hem assenyalat, d’una detirminada concepció d’allò
que l’ésser humà és. El seu utilitarisme, el seu interès
per separar el domini públic del privat són interessos que
adquireixen ple significat quan s’analitzen teòricament des de la
seua concepció de l’home, concepció en la qual la llibertat
d’elecció és el primordial. Perquè “en el centre del
seu pensament es troba la seua apassionada creença que l’home es
fa humà mitjançant la seua capacitat d’elecció per
al bé i per al mal”.
ã Campillo Iborra, N. “introducció i comentaris” dins Stuart Mill, J. Sobre la llibertat. Educació. Materials de filosofia. València, 1991, pàgs.13-28.
ã
Adaptació de Neus
Vicens Morant, 2001.