Només pot acordar-se pel jutge d’instrucció i ha de practicar-se sempre davant d’un òrgan jurisdiccional.
65. La prova anticipada:
La prova anticipada i preconstituïda són conceptes equiparables.
Respon a dos finalitats en el procés penal: preservar el fi de la plena investigació dels fets (veritat material) i també el principi de concentració de la vista.
Tots els residents en territori espanyol, nacionals o estrangers, amb excepcions.
70. Qui té obligació de declarar com a testimoni?
Tots els majors i menors d’edat.
Tots els residents en territori espanyol, nacionals o estrangers, sense excepció.
La introducció de proves només correspon a l’activitat de les parts.
68. En el procés penal:
Si el jutge té dubtes en el moment de dictar sentència i després d’haver valorat la prova, pot emprar la fórmula del sobreseïment respecte dels acusats a qui creu que no ha de condemnar.
El jutge ha d’absoldre si no té certesa proporcionada per la prova sobre els fets que positivament condicionen la pena o sobre els quals negativament l’exclouen.
Si estima que al fet enjudiciat li correspon una qualificació jurídica amb pena superior o que concorre una circumstància agreujant, podrà imposar pena major a la conformada.
63. Produïda la conformitat, les possibilitats d’actuació de l’òrgan jurisdiccional poden ser:
Si la conformitat es presta respecte d’una pena superior a sis anys -però inferior a nou-, el tribunal només pot optar entre imposar la pena conformada o una pena inferior, però no podrà absoldre.
Si admet la conformitat i la pena conformada no excedix els sis anys, estarà obligat a imposar la pena conformada, sense que puga imposar pena superior, inferior o absoldre.
Es fonamenta en els principis de valoració legal de la prova i lliure valoració de la prova depenent del mitjà de prova practicat.
64. La prova en el procés penal:
Les dos respostes anteriors són incorrectes.
Encara que el seu origen siga il·lícit -obtinguda a partir de la vulneració de certs drets i garanties constitucionals-, pot fonamentar els veredictes del Tribunal en el cas dels delictes més greus i en suposats excepcionals.
És inadmissible que declare en qualitat de testimoni de referència (no sobre la seua directa percepció dels fets rellevants en el procés sinó sobre manifestacions sentides a altres persones).
67. Quant a la declaració del funcionari policial:
Les dos respostes anteriors són incorrectes.
És admissible, però haurà de subordinar-se al pressupost de la impossibilitat de practicar la prova amb la font més immediata.
Està prevista tant per al procés penal ordinari com per a l’abreviat, i no hi ha un límit legal màxim a la pena objecte de la mateixa.
62. La institució processal de la conformitat:
Requerix únicament per a la seua validesa la prestació per l’imputat, i no per l’advocat defensor.
Serà invàlida quan, davant d’una pluralitat d’acusats, tan sols alguns d’ells la prestara, havent d’obrir juí oral per a tots ells.
61. En relació a l’efecte de la defensa inicial:
No es limiten les possibilitats que l’òrgan jurisdiccional aprecie qualsevol fet o raonament jurídic exculpatori, total o parcial, d’ofici.
Les dos respostes anteriors són correctes.
Qualsevol admissió o reconeixement de la defensa inicial no és vinculant per a l’òrgan jurisdiccional, ja que en el procés penal, el fet admés pot i ha de ser objecte de la prova.
No podran ser considerats en cap cas mitjans de prova.
66. Els actes d’investigació de la policia judicial:
És necessari que el funcionari que haguera practicat l’acte declare en juí com a testimoni davant del tribunal competent per a conéixer del juí oral, i que en la realització d’aquell acte s’hagen observat les necessàries garanties.
Perquè constituïsquen prova n’hi ha prou amb atendre a la seua documentació i a una formal ratificació de la mateixa a un òrgan jurisdiccional.
Qualsevol resultat lesiu d’un delicte o falta.
69. Què constituïx el cos del delicte?.
La persona o cosa objecte del delicte; així com les armes, instruments o efectes de qualsevol classe que puguen tindre relació amb el delicte.
Exclusivament el cadàver d’una persona víctima d’un delicte.