L'ERA EDO: GOVERN DELS TOKUGAWA

Seguidament, a la mort de Hideyoshi, i a pesar dels Consells que aquest deixà formats per a regir durant la minoria d’edat del seu successor, Tokugawa Ieyasu acabà fent-se amb el poder. La tardor de 1599 Ieyasu entrava en el castell d’Osaka i es convertia en Tenka Dono, és a dir, senyor del país.

No totes les famílies estaven a favor del nou senyor, el país quedà dividit entre els que estaven a favor de Tokugawa i els que s’oposaven, els quals eren liderats per Ishida dels Uesugi, conformant el que s’anomena “aliança occidental”. Però la mala organització i les divisions internes, feren que el 21 d’Octubre de 1600 en la batalla de Sekigahara, la sort afavorís al recent amo del país.

Tres anys més tard, al 1603 es proclamaria Shogûn hereditari, mantenint la seva dinastia fins el 1867. Amb ell s’iniciava el retorn al feudalisme, l’aïllament de la potència i un fort caràcter restrictiu i conservador del règim, característics d’aquest període. Al 1605, Ieyasu es retiraria per deixar pas al seu fill.

Mesures de control adoptades:

· Reorganitzà el mapa entorn d’ell: després de la guerra i amb el seu canvi administratiu pertinent, el shogûn començà a repartir les terres que havia confiscat als seus enemics per distribuir-les entre els seus aliats. D’aquesta manera el centre del territori quedaren sota domini del propi shogûn i la seva família (shimpai o “han” emparentats) al seu voltant, també en les terres centrals, val a dir que les de millor qualitat. Alhora, distribuí les restants entre els daimyô que havien rebut el títol de la mà del shogûn pels seus serveis, eren anomenats fudai. Per últim quedaven els tozama o senyors externs, creats per Hideyoshi o Nobunaga.

Aquesta organització responia a una estratègia per protegir a la capital Edo i per evitar nous pactes entre les cases rebels. És necessari comprendre que els daimyô encara que foren senyor absoluts de les seves terres, més bé eren com titelles en mans dels shogûn. Aquest podia canviar-los de feudo, confiscar-lo, estendre’l o reduir-lo al seu caprici. Estaven mancats de llibertat .

· El nom que els historiadors han donat al sistema polític entre el shogunat –bakufu– i els daimyô, ha sigut el de “baku-han”: el shogunat com autoritat nacional i els daimyô com a governadors regionals. Per evitar més problemes obligà a tots els daimyô a fer un jurament privat d’obediència i lleialtat, a més d’acceptar en públic unes regulacions conegudes com buke-shohatto que regulaven la conducta privada, vestimenta, impedia formar coalicions militars, prohibició de construcció de vaixells, etc. Més tard serien acceptades com a lleis del país. Un fet que voldria destacar per ser xocant és el sistema dels hostatges. Aquest consistia en que tots els daimyô estaven obligats a entregar al shogûn les seves dones, fills o familiars importants com a hostatges. Com es de suposar, al ser la classe privilegiada, el terme hostatge no implica maltractaments ni condicions pèssimes. La cosa consistia en tindre una casa en la capital d’Edo –en aquella època existien dues: la del shogûn Edo i la de l’emperador Kyoto–, on les dones i fills, junt a un seguici per mantenir el contacte amb la cort del shogûn, vivien uns sis mesos en la residència d’Edo cada any o cada dos anys, segons la distància a la que es trobaren les terres dels respectius hostatges. El propi daimyô també tenia que anar alternant les visites. Resultà ser un sistema eficaç per mantenir unit el país i vigilar als daimyô.

· Encara que no se’ls exigia cap tribut, sí que se’ls demanava una contribució que preferien anomenar “servei nacional” o kokuyaku i que consistia en tenir disponibles diners, tropes etc. en cas que la situació ho requeria.